"Criticar-nos entre nosaltres no té cap cost ni personal, ni econòmic, ni judicial"
Potser encara hi ha qui es pregunta per quin motiu els partits independentistes catalans s'esbatussen, es critiquen i es treuen -metafòricament- els ulls. És que els catalans som masoquistes? Ens agrada massa el vinagre? Xalem amb les estripades? Sí o no? La resposta és que fem les mateixes coses que qualsevol col·lectiu humà, ni més ni menys. Així doncs, com pot ser que la política catalana s'hagi convertit en un niu d'escurçons? Com pot ser que els partits independentistes estiguin tots a matar? Que potser encara hi ha qui pensa i creu que la independència ens la portarà una sola formació o unes sigles determinades? De debò? Tenim clar que la independència la farem entre tots, oi? Doncs llavors, per què aquests atacs ferotges entre nosaltres? Per què aquestes esgarrinxades entre partits -i, com en el cas d'Esquerra, entre ells mateixos? Què està passant? Què ens està passant?
La resposta, amic lector, no cal buscar-la al vent, com deia el cantautor nord-americà Bob Dylan, sinó en una realitat més propera, palpable i tangible. Criticar Esquerra Republicana, Junts per Catalunya, la CUP, l'Assemblea Nacional, Òmnium Cultural o a qui sigui del sector independentista/sobiranista no té cap cost personal. Cap ni un! Qualsevol de nosaltres pot escriure un article o sortir en una tertúlia i dir tranquil·lament que el president Carles Puigdemont és un covard i que l'Oriol Junqueras fa temps que no toca vores i no ens passarà res de res. Ni una denúncia, ni una investigació per part de fiscalia, ni pràcticament cap crítica en un mitjà de comunicació. Encara més, molts ens aplaudiran i segurament aconseguirem feina de tertulià, articulista o rebrem un petit cop de mà del tipus "truca a tal i digues-li que vens de part meva". Sí, estem aquí i això ho sabem tots. I és precisament per aquest motiu que els partits independentistes -i bona part dels seus votants- han decidit que és millor treure's els ulls entre ells que no pas afrontar de cara el problema real, que és l'Estat. I per què no s'ataca l'Estat? Ah amic, perquè aquí sí que hi ha conseqüències, i greus. Criticar l'Estat i els seus màxims representants comporta -casualment- inspeccions d'hisenda, denúncies d'aquest submon judicial espanyol (Manos limpias et al), investigacions de fiscalia, que els mitjans -els d'aquí i els d'allà- et linxin públicament i s'inventin delictes (i comptes corrents falsos), que les clavegueres actuïn i, en el pitjor dels casos, que acabis a la presó o a l'exili. L'Estat espanyol (dic l'Estat, no pas Espanya) actua com una màfia pequè és una màfia, i aquestes ja sabem què fan quan algú les posa en evidència. Per això, els partits independentistes es critiquen entre ells, perquè no té cap cost ni personal, ni econòmic, ni judicial.
No, criticar-nos entre nosaltres no té cap cost, i no t'hi jugues ni el patrimoni ni la feina ni hauràs de marxar a l'exili. Si jo ara dic que el cantautor i activista Lluís Llach és un tanoca -per dir-ho finament- crearé una petita tempesta virtual i poca cosa més. Al cap d'uns dies tot s'haurà oblidat i ningú m'haurà denunciat ni la meva vida haurà experimentat cap canvi traumàtic. En canvi, a Pablo Hásel ja sabem tots el que li va passar quan va criticar la monarquia, oi? Encara és a la presó!
Bernat Deltell. Publicat el dijous 17 d'octubre de 2024