Entrevista al periodista Pere Martí Colom, actual Director de Comunicació de JuntsxCat
Per a molts de nosaltres Pere Martí Colom (Barcelona, 1967) ha estat -i continua sent- un referent del periodisme polític fet i pensat al nostre país. Persona discreta, honesta i dotat d'una gran capacitat d'observació, les seves cròniques a la revista El Temps cap allà els anys noranta del segle -i mil·lenni!- passat eren de lectura obligada per a molts estudiants de periodisme. A través de les pàgines del setmanari valencià ens explicava fil per randa el sempre complicat món independentista de l'època, aquell moviment atomitzat i minoritari a qui ningú feia cas excepte periodistes com ell, que ja intuïen el fort creixement que experimentaria anys més tard. Recordo també una entrevista al llavors president Jordi Pujol en què Pere Martí li preguntava "vostè creu en els reis, president?" i l'altre responia que "en els Reis d'Orient sempre hi he cregut". Pere Martí també ha estat cap de Política a l'AVUI per, posteriorment, entrar al diari ARA i acabar col·laborant en molts altres mitjans de comunicació catalans (RAC1, 8TV, Catalunya Ràdio). És també autor del magnífic Escac a l'Estat. La trama secreta del 9-N i la represa del procés i de El dia que Catalunya va dir prou. En Martí i servidor de vostès hem coincidit poques vegades, tot i estar vinculats als mateixos mitjans de comunicació pels quals hem treballat. Això sí, tenim alguns amics -i bons amics- en comú, com ara el també periodista Albert Balanzà, que d'alguna manera ens ha fet de nexe d'unió. És habitual quedar amb l'Albert i preguntar "i què fa ara el Pere?". La resposta és que ara mateix, en Pere Martí és el Director de Comunicació de JuntsxCat. O sigui, que és a l'altra banda de la trinxera i això vol dir que sap moltes coses d'uns i altres i que intentaré estirar-li la llengua, tot i que com a gat vell s'intueix una tasca prou complicada.
-Des de l'experiència d'haver estat relacionat amb molts dels mitjans de comunicació d'aquest país, com veus el periodisme català actual?
-Doncs amb una mica de preocupació, sincerament. Catalunya és un país sense grups de comunicació forts, econòmicament solvents i independents, i això genera una debilitat estructural com a país. Un país, una nació com Catalunya, s'explica a través dels seus mitjans de comunicació públics i privats. A nivell públic, la CCMA (ara 3Cat) és l'empresa més important que tenim, però necessita reformes estructurals que no s'aborden o es fa massa tímidament. I a nivell privat, no hi ha cap grup de comunicació en català prou potent per fer ombra als grans grups espanyols.
-La desaparició dels diaris en format paper i el consum de notícies a través de les xarxes socials s'entreveu com un problema o una democratització del periodisme?
-Sóc de la generació d'anar al quiosc al diumenge i comprar el diari en paper, amb suplements, per gaudir-lo tot el dia. Aquest és un costum en vies d'extinció. L'arribada d'internet i les xarxes socials ha contribuït a democratitzar la informació. És un guany indiscutible, perquè les grans corporacions han perdut l'exclusivitat de la distribució de la informació. Ara una persona amb un mòbil a la mà pot ser un mitjà de comunicació. Però com tot, també té la seva cara fosca, sobretot en la difusió de les fake news i la propagació d'ideologies o creences totalitàries. I després, des del punt de vista econòmic, les empreses periodístiques es van adaptar tard i malament a la digitalització. No es va preveure el nou model de negoci que arribava i es van fer coses suïcides com oferir el producte de forma gratuïta, cosa que comporta baixar-ne la qualitat i precaritzar les plantilles. La premsa encara no s'ha recuperat i només la de pagament aguanta la mínima qualitat exigible. Un diari gratuït vol dir un diari subvencionat per una empresa amb interessos concrets o per les institucions públiques. Només un diari pagat pels seus lectors pot ser independent, i tot i amb això, també hi hauria matisos.
-El mal anomenat procés ha fet canviar el periodisme fet i pensat al nostre país? Tots plegats s'han tret la màscara? I no em refereixo als mitjans suposadament independentistes, ja que aquests són minoritaris, sinó a les grans patums com ara Grupo Godó, El País o El Periódico de Cataluña, per citar tres exemples.
-El procés ha tingut avantatges i inconvenients. El principal avantatge és que les empreses s'han hagut de posicionar políticament. No em sembla un fet negatiu. Als països anglosaxons els grans diaris es posicionen políticament i fins i tot electoralment. Això no els hi treu qualitat i, en canvi, aporta honestedat. En les relacions entre política i periodisme, sóc un admirador del model anglosaxó. Tothom sap què llegeix i quins interessos defensa l'empresa editora. És millor això que aquesta tendència llatina de fer passar gat per llebre.
-Aquests darrers anys hem vist portades com la de El Mundo publicant un número de compte corrent fals atribuït a qui llavors era alcalde de Barcelona, Xavier Trias. S'han publicat tones i tones de mentides sobre Catalunya, els catalans i els seus representants. Ja sé que això és un problema històric, però potser ara molts s'han adonat de la realitat en la qual han viscut durant dècades. La pregunta és: quin problema té una part important del periodisme espanyol amb la veritat?
-Hi ha una part del periodisme espanyol que ha estat cooperador necessari de la guerra bruta contra Catalunya, de la mateixa manera que hi ha una altra part, més petita, que l'ha denunciat. No només hi ha hagut diaris, sinó també cadenes de televisió, o periodistes contractats per aquestes cadenes que han fet d'altaveu de les clavegueres de l'Estat. No estem parlant de llibertat de premsa o d'opinió, que s'ha de defensar sempre, sinó de guerra bruta, de notícies falses i d'intoxicacions. Aquestes fake news no només han afectat l'honorabilitat de les persones sinó que han alterat resultats electorals o decisions polítiques, com en el cas de l'Ajuntament de Barcelona. I de les fake news no només se n'ha beneficiat l'extrema dreta, sinó també partits d'esquerres. Hi ha molta hipocresia en aquest tema i malauradament no s'ha fet net.
-Sobre aquest tema recordo una entrevista que vaig fer a l'advocat Gonzalo Boye en què em deia que els polítics catalans no coneixien bé l'Estat espanyol, però que en aquests darrers anys han fet un curset intensiu. Els nostres governants ja han començat a prendre la mida a la premsa espanyola o encara n'estan massa pendents?
-Estic d'acord amb Boye: hem de saber més d'Espanya, de com funciona, dels seus mecanismes de poder, de les seves clavegueres, etc... Per fer la independència d'un país no pots menystenir el poder d'un Estat que es defensa, per sobre la democràcia si cal. Ho van fer amb el GAL en el passat i ara ho fan amb la cúpula judicial. Hem de superar tòpics i tenir clar que Espanya està disposada a defensar la seva unitat vulnerant l'estat de dret, sense escrúpols. I dins aquest Estat hi ha una premsa que també està disposada a posar la unitat d'Espanya per davant la veracitat, l'honestedat i ja no diguem de l'objectivitat. Fins que no aprenguem això, no ens en sortirem.
-Què és el més escandalós que t'has trobat al llarg de la teva dilatada carrera periodística?
-Amb el pas dels anys, la capacitat d'indignació va disminuint, perquè n'has vist moltes. Fins i tot l'has de cultivar, perquè no et passi mai. El que m'indigna més són aquells professionals de la comunicació que en públic prediquen una cosa i a la pràctica en fan una altra. Hi ha qui dona lliçons de periodisme independent i després practica el servilisme més lamentable a un poder públic o privat. D'aquests me n'he anat trobant arreu on he treballat. En general, els que prediquen més la virtut pública són els que tenen més coses a amagar. Fins i tot, l'autoanomenat periodisme 'crític' sol ser servil.
-Canviem de tema. Quina és ara la teva feina al capdavant de JuntsxCat?
-En tant que Director de comunicació, sóc el responsable de la relació entre el partit i els mitjans de comunicació i de vetllar pel missatge, la imatge i la reputació de la marca Junts per Catalunya. És una feina afortunadament que faig en equip, si no, seria impossible.
-Una de les coses que s'han començat a fer bé a Junts és l'hermetisme en les decisions "delicades". Ja ho vam veure a l'hora de les negociacions per investir Pedro Sánchez o les de l'amnistia. A diferència de fa uns anys, en què tot es filtrava, sembla que es comença a actuar com una formació seriosa. Hi has influït d'alguna manera?
-Qualsevol organització, sigui un partit, una empresa o una entitat, necessita traslladar una imatge de cohesió i un missatge coherent i entenedor a la societat. Les filtracions desprestigien una organització, trasllada inseguretat i desordre als seus interlocutors. Es converteix en una olla de grills. La feina del director de comunicació és intentar que el missatge surti amb el màxim de nitidesa i claredat. I les filtracions dificulten aquesta feina. Les filtracions reflecteixen que un partit té un problema de cohesió interna, que no té solidesa, i per tant afecten a la seva reputació i a la seva credibilitat.
-Com veus l'actual situació política a Catalunya en general?
-Estem passant un moment difícil. Catalunya se'ns ha fet gran, però no hem trobat les respostes polítiques i socials per gestionar-la de forma satisfactòria. Som uns deu milions amb serveis i infraestructures pensades per la Catalunya del Som 6 milions, que ja no existeix. La dependència política i la persistència del dèficit fiscal, sumada a la repressió post referèndum, ens ha deixat un paisatge complicat. Si a això se li suma una mala gestió de l'autogovern, doncs el panorama és bastant desolador. Cal activar una recuperació nacional, econòmica i social que només pot sortir de la unitat independentista, que ens porti a liderar de nou el país. Aquesta recuperació no vindrà entregant el país a l'autonomisme, que vol dir dependència absoluta de Madrid i, per tant, manteniment de l'espoli fiscal.
-Carles Puigdemont, Salvador Illa o noves eleccions? Per on ens movem?
-En el moment d'escriure aquestes ratlles, el 10 de juliol, la premsa diu que el més probable és que ERC investeixi Salvador Illa. Jo no tinc cap certesa que això passi, però seria un error. Com a independentista, treballo per tal que hi hagi un govern independentista a la Generalitat.
-Fem el salt cap a Espanya. Aguantarà Pedro Sánchez el que resta de legislatura?
-Afortunadament, les eleccions del 23 de juliol de l'any passat van tornar a donar la clau de la governabilitat d'Espanya al catalanisme, representat per ERC i Junts. Aquesta conjuntura no s'ha aprofitat prou perquè no hi ha unitat estratègica al Congrés espanyol, però ha suposat un canvi de rasant, amb la llei d'amnistia com a principal exemple. Si ERC i Junts anéssim de bracet al Congrés, la força del catalanisme es multiplicaria. No es tracta de recolzar un govern d'esquerres o de dretes a Madrid, es tracta de pactar per aconseguir coses per Catalunya i la seva gent. Per Junts, el pacte amb el PSOE és purament instrumental i durarà mentre es compleixi. Si Pedro Sánchez no el compleix, haurà de buscar-se altres socis.
-Com veus la guerra entre el govern espanyol i l'Estat espanyol?
-La guerra és entre el poder executiu, el govern del PSOE, i el poder judicial, bàsicament bunqueritzat al Tribunal Suprem i també al CGPJ. El poder judicial a Espanya no va ser reformat durant la transició, com sí es va fer amb l'exèrcit, i per tant manté intacta l'estructura i el tarannà franquista, amb organismes que haurien de suprimir-se, com l'Audiència Nacional. Pedro Sánchez va assegurar que impulsaria la reforma del poder judicial, però ha acabat pactant amb el PP el repartiment de càrrecs, sense cap canvi de fons. Tant el PP com el PSOE tenen la culpa que Espanya no tingui una cúpula judicial democràtica. Ara és el PP, però el PSOE, quan va poder, també va renunciar a reformar-la.
-Quin paper ha jugat Felipe VI en la repressió?
-És la cirera del pastís de la vigència del franquisme sense Franco. El seu pare, el pròfug Joan Carles I, el va nomenar el dictador i la monarquia va ser una de les imposicions del vell règim de la transició. Mai ha estat refrendada democràticament en un referèndum sobre monarquia o república. I Felip VI és el continuador d'aquesta imposició franquista, i ho va demostrar en el discurs que va fer el tres d'octubre de 2017, donant llum verda a la repressió. La monarquia és una rèmora franquista i sempre serà un element d'involució al servei del nacionalisme espanyol.
-Creus que Espanya s'encara cap a una república o creus que la monarquia sobreviurà a Felipe VI?
-No veig que Espanya vagi cap a una república perquè ni la dreta ni l'esquerra espanyola la volen. I els sectors honestament republicans espanyols són minoritaris, escorats cap a l'extrema esquerra. I quan arriben al govern, fent de crossa del PSOE, gesticulen, però voten disciplinadament el pressupost de l'Estat, on s'inclou la partida per mantenir la monarquia espanyola. Abans hi haurà una república catalana que una república espanyola.
-Catalunya sempre s'ha emmirallat en Euskadi, i tu mateix has tingut la possibilitat d'entrevistar als grans actors de la política basca d'aquestes darreres dècades. Quines diferències hi ha entre ells i nosaltres? I no em diguis que el concert econòmic, perquè aquesta és la resposta fàcil...
-És que és la clau per entendre la política basca. Les diputacions basques recapten tots els impostos que paguen els bascos i el govern pacta amb el govern espanyol una quota pels serveis que l'Estat presta als tres territoris de la comunitat autònoma basca i també a Navarra. Tenen la clau i la caixa, és a dir, sobirania financera. I tots els partits, no només els bascos, sinó també el PSOE i el PP hi estan d'acord. Ni Franco es va atrevir a suprimir el concert econòmic. No és un privilegi, és un dret històric que han sabut defensar davant tots els règims espanyols. També és cert que mentre es mantingui aquest estatus econòmic, l'independentisme basc no acabarà sent majoritari, perquè econòmicament ja ho són. A partir d'aquí, no hi ha comparació possible i qualsevol emmirallament des de Catalunya és un error, perquè són miralls diferents. Tant pel que fa a l'evolució de l'esquerra abertzale com el món del PNB, com en l'àmbit institucional, no hi ha equiparació possible amb Catalunya.
-I l'última: continues creient que Catalunya serà independent?
-Si la voluntat majoritària de catalans ho vol, sí.
-Com diu l'historiador Xavier Diez, a qui vaig entrevistar aquí mateix, Catalunya serà independent malgrat els independentistes. És això?
-Matisaria: Catalunya serà independent malgrat alguns independentistes.
-Moltes gràcies, senyor Martí!
Bernat Deltell. Entrevista realitzada el dimecres 10 de juliol i publicada el divendres 12 de juliol de 2024