Mariano Rajoy: "Europa es la normalidad, la sensatez y el sentido común" (7 d'abril de 2018)
Espanya queda arraconada en el repartiment de cadires després de les eleccions europees de maig de 2019. L'única peça relativament important i amb cert poder que obté el president socialista Pedro Sánchez és la de Josep Borrell, que ocuparà -i amb molta oposició- el càrrec de màxim responsable de la diplomàcia europea. Josep Borrell, un furibund antiindependentista, ja havia estat president del Parlament europeu durant el període comprès entre el 2004 i 2007. Per això, Sánchez aposta per Borrell, un català que s'enfrontarà als independentistes (situant d'aquesta manera el marc mental en un conflicte entre catalans) i que coneix bé les institucions europees.
Però no ens enganyem; que Josep Borrell ocupi el càrrec de màxim responsable de la diplomàcia europea no deixa de ser un premi de consolació, per a Espanya. I si no, recordem el que deia la premsa espanyola abans del nomenament de Borrell:
¿Por qué nadie pugna por el cargo de ‘ministro’ europeo de Exteriores?
El cargo de Alto Representante de la UE, creado en 2009, se ha devaluado hasta el punto de que ningún país lo reclama en el reparto de poder que se iniciará esta semana en Bruselas (El País, 19 de juny de 2019)
Espanya encara té un cert pes internacional (per població i territori) però aquest pes no es correspon amb la seva influència real. Dit d'una altra manera, països amb menys població i km2 gaudeixen de molta més rellevància, influència i prestigi diplomàtic que no pas Espanya.
I això, per què passa?
L'escassa influència d'Espanya en l'esfera internacional es deu a varis factors, i un d'aquests factors és l'1-O. La manera que té l'Estat (i dic Estat, no pas el govern) de resoldre el conflicte a cops de porra obre els ulls a les cancelleries europees i que aquestes s'interroguin sobre la qualitat democràtica d'Espanya i el relat de la transició. Que l'1-O fa mal a la reputació d'Espanya ho diu la mateixa vicepresidenta Nadia Calviño en una entrevista a la COPE del 31 de maig: "El fracaso del 1-O, unas escenas que eran incomprensibles fuera de nuestro país y que me costó mucho explicar a los que me rodeaban. Ese camino no lo podemos retomar".
Per contrarestar l'escassa presència espanyola en les institucions europees, Pedro Sánchez inicia una ofensiva diplomàtica europea per tal que la seva vicepresidenta Nadia Calviño opti a presidir l'Eurogrup. Espanya es mou i lliga el suport d'Alemanya, Itàlia i França. Tot sembla decidit: Calviño guanyarà! Segur!! Seguríssim!!!
Segur?
El 9 de juliol de 2020 és el dia escollit per a la votació que ha de portar Calviño a liderar l'Eurogrup. La premsa espanyola fa dies que anuncia la victòria: és el que passa quan fas propaganda i t'oblides del periodisme, que tens molts números de pifiar-la. I això és el que acabarà passant. En votació secreta, Calviño perd. L'irlandès Paschal Donohoe és qui presidirà l'Eurogrup. Els mitjans espanyols, que fa anys que no entenen com funciona el món, culpabilitzen el president Pedro Sánchez de la derrota, però els que analitzen a fons aquestes qüestions intueixen que el problema no és només Pedro Sánchez, sinó que Espanya fa temps que cotitza a la baixa. I sí, l'1 d'octubre, com dirà un any més tard la mateixa Calviño, fa molt mal a la reputació d'Espanya. I sí, la derrota de la vicepresidenta Nadia Calviño, segons alguns analistes, també es produeix perquè Espanya, tot i els eufemismes, està sent intervinguda i rescatada. I amb la presidència de l’irlandès Donohoe a l'Eurogrup s'imposa la duresa i un major control sobre Espanya i les seves finances.
No oblidem que abans de la pandèmia, la desigualtat econòmica a Espanya era més gran que a la resta d'economies avançades, la renda per càpita un 27% menor que la dels països més avançats de l'OCDE, la productivitat un 19% més baixa i la taxa d'ocupació també. Però amb la pandèmia, el desastre econòmic assoleix proporcions còsmiques:
- Espanya escala a la cinquena posició dels països amb més pobresa de la UE amb un 20,7% de persones en risc, segons les dades publicades per Eurostat. En el cas dels menors de 16 anys, és el tercer país amb més nens pobres de tot Europa per darrere de Romania i Bulgària
- El Banc Central Europeu situa Espanya com el país de la zona euro que menys va gastar el 2020 per lluitar contra la crisi generada per la pandèmia de la Covid-19. L'organisme calcula que Espanya va destinar el 1,3 del PIB en estímuls fiscals enfront del 4% de mitjana de l'eurozona
- L'atur juvenil a Espanya puja amb força i ja és a prop de triplicar la mitjana de l'OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics). La taxa d'atur entre persones de 15 a 24 anys frega el 41%, mentre que la mitjana dels països de l'OCDE és del 14%
- L'economia espanyola registra el 2020, a causa de la crisi provocada per la pandèmia, un descens històric del PIB de l'11%. Fins ara, el major descens anual de l PIB, des de l'inici de la sèrie el 1970, s'havia registrat el 2009, en plena crisi financera, amb una caiguda del 3,8%
- El deute públic espanyol va augmentar el 2020 en 122.439.000, equivalents al 10,93% del PIB, de manera que l'endeutament sobirà arriba als 1,311 bilions d'euros (xifra sense precedents) i el 117,1% del PIB, el que no s'havia vist des de 1902, després del desastre de 1898 amb la pèrdua de Cuba. Però el juliol de 2021, el deute públic d'Espanya encara bat un nou rècord i s’enfila fins al 122,1% del PIB. La xifra d'endeutament assoleix els 1,426 bilions d'euros i supera la previsió de la ministra d'Hisenda, que ja era d'un insòlit 119,5%!
- Espanya se situa per sobre de la mitjana de la Unió Europea -en el lloc onze- pel que fa a percentatge de persones amb discapacitat en risc de pobresa i exclusió social, amb un 32,5% enfront del 28,4% de la UE, segons un article d'Eurostat
Per tot això, els països petits i estalviadors saben que els tocarà obrir la cartera per rescatar Espanya, i decideixen votar Paschal Donohoe, un conservador de la seva confiança que creuen -encertadament o no- que podrà controlar millor els seus diners. La derrota de Calviño, en aquest sentit, és una bufetada a la diplomàcia espanyola i la prova dels recels que genera Espanya.
La importància de presidir l'Eurogrup
Per entendre la importància de presidir l'Eurogrup, reprodueixo aquest fragment publicat pel diari El Mundo del 9 de juliol de 2020: "La presidencia del Eurogrupo no da poderes ejecutivos a su responsable, no hay voto de calidad o capacidad de decisión unilateral. Pero si otorga la capacidad de controlar y fijar la agenda (...) Y en un momento en el que se tienen que decidir o perfilar cuestiones como el Fondo Recuperación de la UE de hasta 750.000 millones euros, el Presupuesto comunitario hasta 2027, completar la Unión Bancaria, o perfilar cómo será el proceso para evaluar los Planes Nacionales de Reformas y quién tendrá la última palabra sobre la condicionalidad para que los países puedan recibir los fondos comunitarios, tener a alguien al frente del Eurogrupo se antojaba importantísimo".
I a partir d'aquí, i després de la derrota de Nadia Calviño, se succeeixen les següents notícies, com ara aquesta publicada pel diari El Español del 21 juliol de 2020: “Sánchez consigue el dinero de la UE pero con condiciones similares a las de un rescate. Las ayudas llegarán por tramos, los pagos se supeditan a la puesta en marcha de las reformas prometidas y cualquier gobierno europeo podrá paralizar los pagos si hay incumplimientos. Se trata de una intervención de facto de la economía española desde la UE”.
O aquesta altra del 31 de juliol de 2020 de El confidencial: “La gran novedad es que los fondos de la UE no se repartirán por cuotas sino por proyectos que deberán tener el visto bueno de Bruselas. Aunque el primer dinero no llegará hasta primavera {de 2021}. O aquesta darrera del 19 de juliol de 2021: “El Gobierno holandés pide supeditar futuros pagos a España a que cumpla los objetivos del plan: "No está claro. Hay dudas". El Ejecutivo de Mark Rutte se compromete con su Parlamento a seguir "de cerca" cómo cumple Sánchez” (El Mundo).
I mentre tot això passa, el primer ministre belga, el liberal Alexander De Croo, compara Espanya amb Hongria o Polònia en qüestió de drets fonamentals. I aquesta és la clau: drets fonamentals. I potser en aquest context s'entenen millor els fets que relato a continuació en ordre cronològic: el 4 de maig de 2021, el New York Times, en la portada de la seva edició internacional, entrevista a Jordi Cuixart. El mitjà més influent del món recull les denúncies que han fet organismes com Amnistia Internacional o el fet que els Estats Units qualifiquen l'empresonament de Cuixat com “una forma d’intimidació política” en el seu informe sobre l’estat dels drets humans a Espanya: “Els separatistes, un maldecap per a Espanya, fins i tot des de la presó”. Això passa el 4 de maig, com acabo d'escriure. Doncs bé, Pedro Sánchez anuncia el 21 de juny que el seu govern aprovarà els indults als presos polítics (ell mateix va dir, el 31 d'octubre de 2019, en una entrevista al programa Más de Uno del periodista Carlos Alsina, que no hi hauria indults). Finalment, el 13 de juliol, la UE desencalla i dóna el sí definitiu als fons antipandèmia per a Espanya: 9.000 milions d'euros. Quina successió i relació de fets tan curiosa, oi?
Ja ho va dir Javier Solana, en una entrevista al diari Ara del 16 de juliol de 2017: “Espanya ha perdut pes al món”. Quanta raó...
Per cert, sembla que Espanya continuarà encara molt de temps intervinguda. Ara fa uns dies, concretament el divendres 24 de setembre de 2021, i mentre el president Carles Puigdemont era en una presó de l'Alguer davant l'entusiasme de l'unionisme, el diari El País publicava aquesta notícia que passa de puntetes enmig del soroll mediàtic: "La economía española es la más rezagada de la UE en la recuperación de la pandemia. España está todavía a ocho puntos porcentuales de recobrar el nivel previo a la covid, mientras que Alemania y Francia se encuentran solo a tres. La rebaja de la cifra de crecimiento del PIB que ha elaborado el INE deja a España todavía peor en comparación con el resto de países europeos".
Potser per això, la Guardia Civil encara investiga Òmnium Cultural per denigrar la imatge d'Espanya a l'exterior. És la millor manera de no haver d'assumir el desgavell polític, econòmic i social en què es troba el país. O per evitar la vergonya de no ser ningú.
Bernat Deltell. Publicat el dimecres 29 de setembre de 2021
PS. *És l'economia, estúpid! és una frase del candidat nord-americà Bill Clinton dita contra el llavors president George Bush en la campanya electoral de 1992