"Com a partit, si perdem regidors i vots a la Garrotxa o a Osona ens sabrà molt greu, però en clau de país no suposa cap derrota"
“La nostra aposta és estratègica: no anem contra Junts per Catalunya ni contra Carles Puigdemont, sinó que la nostra batalla és una altra, i està focalitzada i centrada en un territori molt concret: al Baix Llobregat, a les grans ciutats de l’àrea metropolitana i a les conurbacions de Barcelona i de Tarragona. I això no podem fer-ho coaligats amb els hereus de Convergència. Tenim un mateix objectiu, però els camins per arribar-hi són diferents”.
D’aquesta manera m'explicava un dels pesos pesants de l’actual Esquerra el nou gir estratègic del partit de Macià, Companys, Irla, Tarradellas i Barrera. És algú que fa molts anys que conec i que per prudència prefereixo mantenir en l’anonimat. Però d’aquella conversa en vaig treure una visió global de l’estratègia d’Esquerra que intento resumir ara en aquest article.
Començo.
Després dels pactes tripartits amb els presidents Pasqual Maragall i José Montilla, ERC és a punt de desaparèixer del mapa. Una vegada més. Cal recordar que Esquerra té una llarga tradició d’escissions, divisions i desercions (Joan Hortalà, Àngel Colom, Joan Carretero, Josep-Lluís Carod-Rovira) que fa de la seva inestabilitat un soci incòmode amb qui governar. Els resultats a les eleccions municipals de 2011 són una patacada que obliga el partit a un nou replantejament estratègic. ERC és un partit que per a una part de l’electorat sobiranista és vist com una crossa de socialistes i ecosocialistes. I per a l'altra banda, i sobretot per al PSC, Esquerra és el “friki” de la coalició, un partit que té un electorat envellit (que somia amb la República) i molt jove (que somia amb un estat independent), però que quan es morin els primers i els altres es facin grans “ens serviran per laminar als hereus de Jordi Pujol, i quan toquin cuixa s’acabaran de cop les tonteries aquestes de la independència”. En definitiva, ERC és vista amb malfiança pels independentistes i com el tonto útil pels de l'esquerra caviar.
Amb tot, el pacte amb Pasqual Maragall encara és mitjanament acceptat pel món independentista, però de la manera com el PSC foragita l’alcalde olímpic i el posterior pacte amb Montilla acaba amb la paciència de l’electorat menys fidel del partit, que l’abandona.
Quan arriba Oriol Junqueras, ERC és un partit malferit. Els tripartits d'esquerres han passat factura i es redefineix l'estratègia. La batalla ja no se centra en barallar-se per l’electorat convergent, que durant els tripartits ha demostrat tenir una fidelitat a les seves sigles a prova de bombes, sinó que ara s’imposa esgarrapar l’espai més sobiranista del PSC i Iniciativa. Aquí és on el partit dirigit per Oriol Junqueras veu un gran espai on poder créixer. I l'encerta. Amb l’arrencada del procés independentista, el PSC mostra signes de feblesa en aquells territoris on el catalanisme polític està més arrelat. És el cas de Girona, governada durant anys per l'alcalde Joaquim Nadal. A la dècada dels 80 i 90 del segle passat quan es parla de l’alcalde Nadal hi ha un respecte reverencial (gràcies també als seus encerts polítics, evidentment) i s’afirma, amb raó, que “sí, són socialistes, però són els socialistes de Girona, els primers en posar-se el CAT a la matrícula del seu vehicle i els únics que critiquen les detencions indiscriminades d’independentistes just abans dels Jocs Olímpics del 92 en una operació dirigida pel jutge Baltasar Garzón”. Aquest era llavors el PSC de Girona. I és en aquest sector del PSC on a partir de l'any 2011 ERC comença a mossegar.
Sí, aquell socialisme més catalanista cada vegada més incòmode amb el seu partit governat per Pere Navarro i Miquel Iceta comença a abandonar la nau, ja sigui perquè estripa el carnet o per deserció ideològica. La llista és llarga: Joan Ignasi Elena, Marina Geli, Montserrat Tura, Ernest Maragall, Antoni Castells... La nova ERC sorgida de la patacada del 2011 té clar on pot sumar vots. I per això abandona la competència amb CiU, amb qui arriba a fer coalició (JxSí). La nova Esquerra d'Oriol Junqueras ja no recorda els temps en què Heribert Barrera, en coalició amb l’exlehendakari Carlos Garaikoetxea i el seu partit Eusko Alkartasuna, obtenia un sol eurodiputat gràcies als vots dels bascos i alternaven escó al Parlament europeu...
Però anem al present, i aquest present ens diu que per primera vegada des de la restauració borbònica (aquest període que alguns consideren la transició) el PSC ja veu amenaçats els seus feus tradicionals. L’antiga Convergència i Unió de Jordi Pujol no havia estat mai un adversari real als socialistes del Baix Llobregat ni de les grans ciutats del litoral català. El PSC es pot permetre perdre Girona mentre conservi el seu poder als grans municipis de l’àrea metropolitana que li dóna accés directe a la Diputació de Barcelona, una entitat amb un pressupost desorbitat i sempre -i curiosament- fora dels focus dels grans mitjans de comunicació. Per tant, un lloc amb un alt grau d’opacitat... Però vet aquí que la generació dels Gabriel Rufián trepitgen fort, i el PSC és conscient que per primera vegada li ha sortit un competidor que amenaça la seva autoritat i hegemonia. I és un competidor que també parla castellà, que ha nascut, viu i coneix les diferents realitats socials d'aquestes ciutats, que és republicà (i això a Catalunya crea molts lligams i simpaties) i que té màrtirs amb gent injustament empresonada i exiliada. I tot això fa por, i per això el PSC sense dir-ho vol fer un cordó sanitari al voltant de l'independentisme (un eufemisme per no haver de dir Esquerra Republicana). El que faria bé de recordar el PSC és com acaben aquests cordons sanitaris...
Torno al principi, a la trobada que vaig fer amb un alt dirigent de l’actual ERC el darrer dilluns de febrer de 2018. El seu relat contenia una afirmació molt contundent. Aquesta: “com a partit, si perdem regidors i vots a la Garrotxa o a Osona ens sabrà molt greu, però en clau de país no suposa cap derrota. Siguem-ne conscients: l’independentista d’Olot que s’emprenyi amb nosaltres votarà JxCat o la CUP o altres formacions minoritàries, però aquest vot no marxarà mai a Ciudadanos o al PSC. En canvi, nosaltres som l’única formació que pot créixer en zones on fins ara l'independentisme era testimonial”.
La realitat és que Oriol Junqueras primer es va menjar el PSC catalanista de les comarques de Lleida, i en aquestes eleccions municipals s’ha quedat també amb la capital. I no només això: més de 800.000 catalans han votat Esquerra, que tindrà més de 3.000 regidors. És, de llarg, el millor resultat del partit en la seva història: el 2015 es va quedar en poc més de mig milió de paperetes, i 2.384 regidors. El salt en percentatge de vot és notable: del 16,2% al 23,5%. Cal recordar que les municipals eren considerades sempre “les eleccions dels socialistes”?
Bernat Deltell. Publicat el dissabte 8 de juny de 2019