Estampes d'estiu. La llibreria

Estampes d'estiu. La llibreria

Una estampa d'estiu en una llibreria catalana

Juliol de 2024. Tinc uns dies de vacances que aprofito per visitar part del nostre país. Ens aturem en una ciutat mitjana -no vull donar més pistes- per passar-hi el dia i, com faig habitualment, visito una de les seves llibreries. No vull dir ni el nom de la llibreria ni la ciutat on transcorren els fets perquè és irrellevant per a la història que tot seguit passo a relatar i de la qual en sóc testimoni de primera mà i coprotagonista accidental.

Aquesta és la història.

Llibreria ubicada al centre d'una diguem-ne important ciutat mitjana de Catalunya. Hi entro perquè m'agrada visitar llibreries i remenar llibres. En trobo un que m'interessa, concretament Un llarg hivern, de l'irlandès Colm Tóibín. És un relat breu del qual tothom me n'ha parlat molt bé i, per tant, decideixo comprar-me'l. Faig cua per pagar. Just davant meu, una senyora d'una seixantena d'anys que de forma educada i al mateix temps enèrgica -no vol perdre temps- s'adreça a una jove dependenta que no deu arribar a la trentena.

-Hola maca -diu la senyora- vull regalar un bon llibre al meu net però ara mateix no sé què llegeix ni quins escriptors el poden interessar. Em pots ajudar?

-Com es diu el seu net?, pregunta la dependenta.

-Josep Rossell Gibert (nom i cognoms inventats).

-Ah, vostè és l'àvia del Josep? Doncs un moment, que miro la seva fitxa de compres i a veure si així tenim alguna pista.

Primera conclusió del diàleg que sostenen clienta i dependenta: el net no és un desconegut de la llibreria -té fitxa, això vol dir que hi compra sovint; la segona conclusió és que tant l'àvia com el net son residents d'aquesta ciutat, no pas visitants ocasionals com ho sóc jo ara mateix. I la tercera conclusió és que la dependenta no és la propietària, perquè ha hagut de mirar la fitxa del client per saber quin tipus de llibres compra habitualment; en canvi, a un llibreter de tota la vida aquestes coses no se li escapen mai tractant-se de clients coneguts.

De cop, la dependenta, mentre tecleja l'ordinador, se m'adreça en català i em diu: "un momentet, si us plau, que estic mirant això d'aquesta senyora (sic) i ara estic per vostè". Li responc que no tinc gens de pressa, que em puc esperar perquè els meus fills encara estan remenant llibres a la secció infantil -algun Diari del Greg caurà, dic- i la dependenta somriu satisfeta.

-Miri senyora -diu la dependenta- veig a la fitxa del seu net que li agraden molt els llibres de Ken Follet, Frederick Forsyth, John Grisham, Stephen King i alguns del Ferran Torrent, Andreu Martín, Stieg Larsson... Resumint, bàsicament novel·la negra i d'espies.

L'àvia fa cara de rumiar i diu: "noia, jo de tots aquests no en conec pràcticament cap. Alguna suggerència?" La dependenta, prou espavilada, respon: "veig que els del Ken Follet els té gairebé tots, però a la fitxa no hi és el darrer, Nunca. És un bon totxo, gairebé 800 pàgines. Com ho veu? I en tot cas, si el tingués sempre pot venir i canviar-lo".

L'àvia se sent salvada. Un llibre d'un autor que li agrada al seu net i que a sobre és dels que pesa, que fa de bon regalar. "Vinga, me'l quedo!" diu satisfeta.

I ara ve la part interessant de la història.

La dependenta surt de darrere el taulell, va cap al centre de la botiga on hi ha una taula plena de llibres amb un cartellet escrit que posa bestsellers i agafa el Nunca, del Ken Follet. Torna darrere el taulell i just quan estripa el paper de regal per embolicar el llibre no ho puc evitar i dic: "perdona, et puc fer una pregunta?" La dependenta em diu que "i tant, digui digui" mentre està tallant el paper de regal per ajustar-lo a la mida del llibre: "per què ha agafat la versió en castellà?". Tot s'atura de cop. Silenci sepulcral durant uns segons que es fan eterns. L'àvia diu "potser és que no hi és en català, oi?" adreçant-se de manera solidària a la dependenta. Assenyalo amb el dit la taula dels bestsellers: "miri, hi ha dues columnes, d'aquest llibre, una al costat de l'altre: la castellana i la catalana. El Nunca i el Mai". La dependenta, el somriure de la qual se li ha desdibuixat de la cara, li diu a l'àvia: "si el vol en català el vaig a buscar...". "És igual, maca, ja m'està bé així".

I compra el llibre en castellà.

I a mi em miren com "per què s'hi ha hagut de fotre ara aquest aquí amb la ximpleria del català?"

I jo quedo com un maleducat.

I el net llegirà el Nunca del Ken Follet en castellà, quan hi ha la versió en català que ha estat publicada per Rosa dels Vents amb el mateix format, tipus i tamany de lletra i portada que la versió en castellà. O sigui, que l'edició catalana és molt dolenta i illegible no serveix com a excusa; és exactament igual que la versió en castellà.

Però clar, sobretot que el català no es perdi, eh? Que sí, que depèn de nosaltres, però ostres tu, quina mandra això de mirar si el llibre és en català o castellà...

Repeteixo: el net -i futur lector de Nunca- es diu Josep Rossell Gibert (nom inventat, però per aquí anava la cosa...).

El català depèn de nosaltres, deia una campanya de la Generalitat als anys 80... 

Bernat Deltell. Publicat el dimarts 10 de setembre de 2024

Publicat el: 2024-09-10 Visualitzacions: 879
El teu compromís econòmic com a lector em pot ajudar encara més a fer recerca periodística. Moltes gràcies!
Vull col·laborar