Els partits independentistes se les arrien els uns als altres que dóna gust perquè no té cap tipus ni de transcendència ni de conseqüència. És tan sols verborrea que serveix per excitar els ànims de la teva claca i intentar desmotivar els que voten el teu adversari. Sí, els patits independentistes se les foten i es diuen de tot, però quan es tracta de criticar partits d’àmbit estatal ja van més en compte. Amb Salvador Illa ara o Miquel Iceta abans no se la juguen tant perquè aquests tenen un estat al darrera i la crítica, per a qui l’exerceix, pot tenir conseqüències fins i tot personals.
Passa exactament el mateix amb els mitjans de comunicació catalans. Criticar la televisió pública TV3, el diari Ara, El Punt Avui o els periodistes Vicent Partal i Mònica Terribas, per citar només uns exemples, és un costum força arrelat entre els partits d’àmbit estrictament català. Aquests són dels meus i aquests són els mitjans dels altres. Molta crítica, molt soroll, molta indignació, però a l’hora de la veritat res de res, verborrea innòcua i insubstancial. Ara bé, quan el diari El Mundo publica a portada un número de compte corrent fals atribuït al llavors alcalde Xavier Trias llavors tothom va més en compte i tot són matisos del tipus alguna cosa haurà fet, jo no poso la mà al foc per ningú, etc. Si avui critiquen l’alcalde Trias demà puc rebre jo, i un cop has sortit a la portada de El Mundo s’obre la veda al linxament personal i polític. I a l’actuació de la fiscalia, que “ho investigarà” encara que sigui un invent periodístic o de la Guàrdia Civil. Per tant, acusar de botiflers, traïdors i manca de professionalitat els mitjans catalans és el que fan alguns independentistes perquè això no t’afecta, no et suposa cap problema ni personal ni polític ni econòmic, però aquests mateixos independentistes se’n guarden prou de dir que els del Mundo o l’ABC manipulen, deformen i tergiversen la informació. Acusar certs mitjans unionistes de mentir pot suposar que aquests mateixos mitjans obrin la veda i siguis el seu proper objectiu. Per això, aquests estranys silencis entre grans prohoms de la causa catalana.
Franquisme sociològic
Tot això és així perquè vivim en un Estat (repeteixo: Estat) sorgit de la victòria de les armes i que durant una dictadura de 40 anys va poder consolidar un adoctrinament ideològic que ha deixat un pòsit profund en la societat actual, tant en els vencedors com en els vençuts. Com escrivia l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté en el seu article El franquisme sociològic, “el franquisme va esdevenir absolutament hegemònic. Per la força, la por, la mentida, la falsedat, la delació i l’adoctrinament”. I això ha suposat que “tots aquests valors no han estat mai qüestionats en el conjunt de la societat, sigui des de la política, la judicatura, les forces policials i militars, els sectors econòmics, el món cultural i els mitjans de comunicació” perquè “mai hi va haver un trencament democràtic amb el passat”.
El problema és que el catalanisme polític primer, i després el sobiranisme, no ha volgut encarar un principi bàsic, i és pensar que l’Estat (repeteixo: Estat) és el teu enemic. I mentre ERC, Junts i la CUP s’esbarallen, qui guanya és aquest Estat, el segon país amb més morts a les cunetes després de Cambodja. Barallar-nos entre nosaltres és innocu, i per això ens trobem molts catalans (alguns dels quals independentistes) que critiquen Catalunya Ràdio per fer-se el dur, acusen Xavier Trias de corrupte perquè els burgesos ja les fan aquestes coses, posen sota sospita la detenció d’uns joves de comarques perquè havien participat als balls de diables i alguna cosa hauran fet, i això del català no cal fer-ne un gra massa perquè no hem de caure en el provincianisme. Sí, són molt valents, però ai quan es tracta d’encarar-se i enfrontar-se a l’Estat… Pobre de tu que diguis que Juan Carlos I és un corrupte, pobre de tu que critiquis Felipe VI i les seves trucades a empreses perquè marxessin de Catalunya, o pobre de tu que critiquis la Roja, la selección de todos. Aquí ja no som tan valents, oi? I no ho ets perquè si acuses la monarquia espanyola de corrupte i franquista te la jugues, aquí sí que te la jugues. Per tant, és més fàcil dir que els de Junts són tal i els d’ERC qual, que això no té cap cost personal ni econòmic, que no pas enfrontar-se al deep state. I així, qui dia passa, any empeny.
Catalunya creia que vivia en un estat plenament democràtic, i ara -per fi!- ha aterrat a la realitat. Més ben dit, s’hi ha fotut de morros. Els independentistes de tota la vida ja sabien que l’u d’octubre Espanya ens fotaria d’hòsties. I quan el tres d’octubre Felipe VI va dir “a por ellos” també sabíem que es donava carta blanca a la repressió. Perquè Felipe VI mana, mana molt més que tot el govern espanyol sencer, encara que et diguin que el rei és només una figura institucional sense poder. I és sorprenent que alguns partits independentistes, fins i tot alguns que es diuen republicans, s’hagin sorprès de com funcionen les coses a l’Estat espanyol.
Catalunya creia que Espanya havia fet una transició democràtica, i això no va anar així, companys. El franquisme va guanyar la guerra amb tot el que una victòria militar comporta, i a través de l’autoritarisme i d’una repressió bestial i brutal va introduir la por al cos a milions de ciutadans. I per això, quan alguns comparen la situació dels corsos amb la catalana, fan trampa. He llegit coses com “aquests sí que tenen pebrots”. Sí, tenen pebrots, amb la diferència que els corsos viuen en una República (formada per ciutadans) i nosaltres en una monarquia (formada per súbdits).
Acabo amb una anècdota personal. Fa uns anys, un familiar meu va haver d’anar a judici, i el primer que li va dir el seu advocat és: “parla en castellà, eh? Sobretot no me la fotis, que aquest jutge és un fatxa i ja prou feina tindrem”. És el clar exemple que la derrota està totalment assimilada.
Mentre els partits independentistes es barallin no suposarem cap problema per a l’Estat. El que passa és que els nostres representants polítics en algun moment hauran de pensar també en defensar la dignitat dels ciutadans. Encara que això suposi pagar -de nou- un preu.
Bernat Deltell Publicat el dilluns 28 de març de 2022