"Estem encara en la politiqueta primària i fàcil que busca el titular perquè és incapaç d'afrontar els problemes de fons"
Ja hi tornem a ser! Venen eleccions i sorgeixen vells i absurds debats sobre la roba que llueixen els nostres representats polítics. Aquest cop els toca rebre als cupaires. Però posem-nos en context, que potser algú no sap ni de què parlo.
La diputada Laia Estrada ha estat escollida nova cap de llista de la CUP a les eleccions al Parlament de Catalunya que se celebren el proper 12 de maig. Nascuda a Tarragona l'any 1982, Estrada és una persona intel·ligent, competent i rigorosa. Ferma defensora de la sanitat pública i independentista de pedra picada, la candidata de la CUP és també coneguda per haver denunciat el cas de corrupció Inipro sobre presumptes irregularitats en la contractació de serveis públics que esquitxa el PSC i a l'exaldalde socialista de Tarragona Fèlix Ballesteros.
En l'acte de presentació de la ja candidata Laia Estrada aquesta surt acompanyada i envoltada de companys de partit, com fan la majoria de formacions que volen visualitzar un treball en equip en contraposició a les candidatures personalistes (Carles Puigdemont seria el cas contrari al de Laia Estrada). Estrada, com acabo d'escriure, surt a les fotos acompanyada d'un equip de gent i -atenció!- al cap de poc tenim polèmica servida a les xarxes socials. I per què? Pel que diu Laia Estrada? Per unes declaracions inoportunes? Pel seu to de veu? Doncs no, la polèmica que aixeca polseguera és per la marca de roba del polo que llueixen alguns dels que acompanyen la candidata cupaire. I quina marca de roba és aquesta? Ni més ni menys que Fred Perry, la marca anglesa de la corona de llaurer. És tan insòlit que no t'ho pots creure, oi?
Per si encara hi ha algú que no ho sàpiga, la marca Fred Perry neix a Anglaterra l'any 1952. El seus creadors són el tennista Fred Perry (fill del diputat laborista Samuel Perry) i el futbolista Tibby Wegner. Amb els anys, esdevé una marca de qualitat vinculada a l'esport i, sobretot, a certes tribus urbanes, com ara els elegants mods (seguidors en la seva majoria del grup The Who i The Kinks) i anys més tard als skinheads (res a veure ja amb els mods) fins a derivar en els recents seguidors del britpop. És una marca associada a allò que en diríem el món british i que han exhibit amb orgull cantants i actors com ara els mateixos Roger Daltrey i Pete Townshend dels Who, però també Paul Weller, Amy Winehouse, els Arctic Monkeys, Kate Moss, Ewan McGregor i el president nord-americà John F. Kennedy, entre molts d'altres.
La polseguera aixecada pels polos Fred Perry de la CUP m'ha fet recordar un altre moment gloriós del nostre petit ecosistema polític. El febrer de 2019 es va originar una polèmica -també a les xarxes socials, naturalment- sobre un anorac que lluïa la llavors consellera Elsa Artadi i la diputada Míriam Nogueras. Alguns consideraven una vergonya portar aquests anoracs tan cars -el preu és d'uns 1.100€- mentre hi ha 20.000 nens catalans que han d'estudiar en barracons. I vinga, fot-li fort!
Encarem el debat d'una vegada
Però deixem-nos de crítiques i subterfugis i encarem el debat d'una vegada. Tenim dret a saber què cobren els nostres governants? Sí, clar que sí. Són diners públics i, per tant, jo vull saber què cobra el president i els consellers del meu país i l'alcaldessa i els regidors de la meva ciutat. I també vull saber què cobra el secretari general de torn i tot aquell que té un càrrec públic. Sí, i tant que ho vull saber, i ho vull saber perquè cobren sous que provenen dels diners que paguem entre tots. Podem discutir també si el que cobra el president o el seu càrrec de confiança és molt o poc, si estan ben pagats o si el sou és just, però a partir d'aquí NO vull saber res més. Cadascú fa, amb els seus diners, el que considera oportú i necessari. Això ja és el terreny personal, i aquí no hi hem d'entrar. I això val tant pels anoracs d'Elsa Artadi com pels polos Fred Perry dels cupaires o el vestit que duia Laia Estrada el dia de la seva presentació com a cap de llista. Res a dir ni a objectar.
A veure si ho entenem d'una vegada: cadascú, amb els seus diners, fa el que vol i el que pot. Hi ha qui els usarà per comprar-se un anorac, d'altres prioritzaran la compra d'un automòbil, altres els destinaran a l'educació dels seus fills, en gaudir d'unes vacances a Menorca o al Japó, en un mòbil d'última generació, en convidar els seus amics a un menú degustació, en entrades al teatre, en comprar una bona joia, en passar un cap de setmana en una casa rural amb la família, en un rellotge, en un abonament per a un festival de música i en milers i milers d'altres coses. A més, i centrant-nos de nou en el preu dels anoracs o els polos Fred Perry, quin és el concepte de car o barat per als autors d'aquest fals debat? ¿Què creuen que es poden gastar els nostres representants polítics en un anorac? 50 euros va bé? Podem arribar als 200? I 500 euros? Que potser pagar 500 euros en una jaqueta és excessiu per a aquests guardians dels bons costums disposats a denunciar totes les desviacions del camí recte? Hem de decidir també quin anorac s'han de comprar els nostres governants? Posarem un sostre de despesa en anoracs? I com han d'anar vestits els cupaires? Ho decidim entre tots, també?
Si retorcem el debat encara una miqueta més ens podem trobar que si ses senyories dinen en un restautrant, decidirem també quin menú els convé més? El de 12 euros, el de 20 o el de 50? I si han estalviat i decideixen comprar-se una segona residència, poden fer-ho? Els hi donem permís? I a on, a la Cerdanya o a la Terra Alta? Amb jardí o sense? Amb piscina o no? Ho sotmetrem a votació? I quina marca de cotxe es poden comprar els nostres representants públics? Un Seat sí però un Audi no? I podrà ser groc, o aquest color incomoda a la suposada majoria silenciosa i per tant millor escollir-ne un altre? Els fills podran estudiar música en una acadèmia privada o només pot ser en un conservatori municipal? I el violoncel, serà considerat un instrument burgès i el sac de gemecs no?
Sempre que sorgeixen aquests falsos debats de barra de bar i serradures a terra recordo una dita que el meu pare feia servir sovint: quan la guineu no les pot haver diu que són verdes. Si es vol criticar a una consellera o a una candidata, que no sigui per un anorac o un polo Fred Perry, per favor! Però no hi ha manera, estem aquí, encara, en la politiqueta primària i fàcil que busca el titular perquè és incapaç d'afrontar els problemes de fons.
PD. Per cert, i si no han tancat portes recentment, hi ha un outlet Fred Perry a l'avinguda dels Reis Catòlics número 7 d'Olot que crec que pot agradar -i molt!- als seguidors de la marca de roba anglesa. Siguin cupaires o no!
Bernat Deltell. Publicat el 30 de març de 2024