“Lo mejor que puede hacer Pedro Sánchez es retirarse, ya que no tiene ninguna opción, y dar paso a una gran estadista como Susana Díaz” (J. A. Zarzalejos, dies abans de les primàries del PSOE)
Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) és un dels pocs escriptors catalans que ven milers de llibres. La seva és una literatura popular que basa el seu poder de seducció en la força descriptiva i en narrar aventures a través de novel·les ben construïdes i ben escrites que aconsegueix que el lector quedi atrapat i recuperi el plaer de la lectura. Piñol toca temes tan diversos com la història, la ciència ficció i la biografia però amb una estètica tan original, una estructura narrativa tan sorprenent i un ús del llenguatge tan rigorós i planer que s’ha convertit ja en un autor de culte. No és gens casual que les seves escasses novel·les s’hagin traduït a una quarantena de llengües i, per tant, que el seu èxit internacional només sigui comparable al de Mercè Rodoreda o Jaume Cabré. D’Albert Sánchez Piñol destaca, entre d'altres, l'assaig Pallassos i monstres i les novel·les La pell freda, Pandora al Congo (pel meu gust, la millor), Victus i Fungus.
Piñol va ser també articulista de La Vanguardia durant un breu espai de temps, cap al 2015, si no recordo malament. Però va abandonar ràpidament el vaixell. Motiu? La censura del Grupo Godó (personificada en Màrius Carol) a dos dels seus articles. El primer era un escrit titulat Sí al museu militar! el qual, gràcies a la pressió popular, va sortir publicat uns dies més tard ja que en el seu moment va desaparèixer de les pàgines del diari. El segon article censurat anava dedicat a José Antonio Zarzalejos, un dels periodistes espanyols més ben considerats per certes elits però que la majoria de la professió assegura que fa anys que no toca vores ni entén res del que passa ni a la política espanyola, ni a Catalunya, ni al món en general. Zarzalejos, no ho oblidéssim pas, és dels que va vaticinar centenars de vegades que el “procés” era mort, que les manifestacions de l'11S punxarien (totes sense excepció), que la caiguda de Jordi Pujol significaria l'enfonsament de l'independentisme, que el naixement de Societat Civil Catalana seria un revulsiu, i que la justícia internacional donaria la raó a Pablo Llarena. Zarzalejos també va escriure sobre la visió estratègica de Mariano Rajoy i el seu control dels tempos que el va fer perdre (això ja no ho deia, el senyor Zarzalejos) més de tres milions i mig de vots, comunitats autònomes, els principals ajuntaments espanyols i una corrua d'eurodiputats. Exdirector adjunt de El Correo de Bilbao i posteriorment del diari ABC, Zarzalejos destaca també pels seus llibres Contra la secesión vasca (2005) i La sonrisa de Julia Roberts: Zapatero y su época (2011). Les seves col·laboracions en diversos mitjans de comunicació són constants, ja sigui en premsa, ràdio, televisió i digitals com El Confidencial. El seu pare, José Antonio Zarzalejos Altares, va ser governador civil de Biscaia (càrrec del qual va dimitir per oposar-se a la legalització de la Ikurriña) i, posteriorment, fiscal del Tribunal Supremo i vocal del Consejo General del Poder Judicial a la dècada dels 90. El seu fill, a part de periodista, columnista, tertulià i opinador, també té certa tirada cap a les arts endevinatòries. Un dels seus pronòstics més celebrats és el que va anunciar en el programa Al Rojo Vivo, de la Sexta, dies abans de les primàries del PSOE celebrades el maig de 2017: “lo mejor que puede hacer Pedro Sánchez es retirarse, ya que no tiene ninguna opción, y dar paso a una gran estadista como Susana Díaz”.
Sí, Albert Sánchez Piñol va tenir la gosadia d’escriure un article contra el periodista Zarzalejos, del tot respectuós, però excessiu per a La Vanguardia i pel seu director de l'època, el ja mencionat Màrius Carol. I és que Zarzalejos havia estat reconegut amb el premi Godó de periodisme uns anys abans i, per tant, no es podia permetre que un guardonat pel mateix grup i amb fil directe a la Moncloa fos criticat per un suposat pelacanyes com Piñol. Per això, el director de La Vanguardia va decidir no publicar l’article, i l’autor de Victus va decidir plegar veles. I fins aquí la història.
Ara, però, fem un salt endavant, perquè tot això té una derivada, i és la següent: els periodistes Lluís Foix i Víctor Amela han guanyat en alguna ocasió dos dels grans premis de la literatura catalana actual, el Josep Pla (Destino) i el Ramon Llull (Edicions 62). Doncs bé, tot i els premis, la seva obra literària no ha obtingut una gran repercussió, i fins i tot se sospita que alguna d'aquestes novel·les no ha estat escrita ni per l'autor que figura a la portada. Sigui com sigui, són novel·les que no han cridat mai l’atenció tot i els premis concedits i les pàgines i pàgines i les hores i hores de promoció del mateix grup de comunicació al qual pertanyen Foix i Amela. En canvi, el Grupo Godó va prescindir d'un talent com Albert Sánchez Piñol, un escriptor que té part de la seva obra literària traduïda a una quarantena d'idiomes, a qui han estrenat la pel·lícula La pell freda en una producció internacional mentre l'editorial nord-americana Harper Collins va adquirir els drets de Victus, un llibre del qual ja s'han venut més de 250.000 exemplars només en català i castellà. Ah, i per rematar la jugada, Zarzalejos va deixar plantats els de La Vanguardia per fotre el camp a El Periódico, l'etern rival dels Godó. A casa meva d'això se'n deia fer el negoci d'en Robert de les cabres. Ara potser tots plegats som més fins i ho diríem d'una altra manera; per exemple, que l'instint i l'estratègia comercial no és el punt fort del Grupo Godó. Això sí que ja ho podem dir, oi? Doncs això: gran visió estratègica, xavals!
Bernat Deltell. Publicat el dijous 19 de novembre de 2020