Friedrich Gulda és considerat un dels grans pianistes de la segona meitat del segle XX. Nascut a Viena (Àustria) el 16 de maig de 1930, Gulda és conegut pel gran públic aficionat a la música clàssica sobretot per les seves interpretacions de Ludwig van Beethoven, Wolfgang Amadeus Mozart i Johann Sebastian Bach.
F. Gulda (Tag Archives. Munich Philarmonic Orchestra)
Nombrosos premis, centenars de concerts, gires, gravacions, aparicions a la televisió i a la ràdio, excentricitats i una personalitat polièdrica, carismàtica, difícil i temperamental el converteixen en un popular personatge la fama del qual traspassa les fronteres musicals. Amb només 20 anys, el 1950, debuta al Carnegie Hall de Nova York interpretant les 32 sonates per a piano de Beethoven, una obra considerada “El nou testament” de la música. Cal ser molt conscient del que significa interpretar aquestes peces amb només 20 anys: maduresa mental, tècnica apurada, una mica de bogeria interpretativa, inconsciència, insolència i, sobretot, un coneixement profund de l’instrument (el piano) i el compositor (Beethoven). Interpretar dalt d’un escenari les 32 sonates no és només lligar una nota darrera l’altre; no, és quelcom més profund, és “disposar d’un telèfon amb línia directa amb el més enllà”, tal i com escriu Ramon Gener al seu llibre “Si Beethoven pogués escoltar-me”.
Gulda, com ja he escrit, té una personalitat molt complicada i difícil. La seva època és també la dels grans intèrprets de la música clàssica del segle XX, com ara Géza Anda (una mica més gran que Gulda), Alfred Brendel, Sviatoslav Richter, Vladimir Ashkenazy, Mstislav Rostropóvitx i uns posteriors Maurizio Pollini i Vladimir Krainev, entre molts altres. Gulda s’ha de fer un nom, i potser per aquest motiu la seva activitat com a intèrpret en els anys de joventut és frenètica i sense cap tipus de control. Gires, concerts i gravacions sense parar. I a partir de la dècada dels 60, Gulda afegeix el jazz a la seva vida. I comença a escriure les seves composicions. Neix un nou personatge. Les excentricitats guanyen terreny, i el seus seguidors pateixen en silenci. Els concerts de Gulda es converteixen en un calvari: pagues una entrada i no saps què interpretarà, ni en quin ordre ho farà ni quin criteri farà servir. Tant bon punt Gulda apareix a l’escenari pot interpretar alguna de les seves pròpies composicions que no interessen a ningú com tocar una excelsa sonata de Mozart. Un desastre. Només hi ha una certesa per a l’espectador: si Gulda ve acompanyat d’una orquestra simfònica gairebé segur que interpretarà obra “seriosa”. En cas contrari, si s’anuncia un concert de Gulda com a solista i sense acompanyament, emporta’t taps per a les orelles per si de cas.
La passió que sent Gulda pel jazz el porta a col·laborar amb grans pianistes d’aquest gènere com Herbie Hancock, Joe Zawinul i Chick Corea. Grava discos i ofereix concerts de jazz, però no se’n surt. No hi ha manera: Gulda és un pianista clàssic, i un gran pianista. El seu amic Zawinul li espeta en més d’una ocasió: “toca allò que saps fer tan bé”. I sí que ho sap fer bé, i tant! Algunes de les seves gravacions fetes fa més de 50 anys són considerades de referència encara ara: les sonates de Beethoven, els cinc concerts per a piano i orquestra també de Beethoven (amb la Wiener Philharmoniker i el director Horst Stein, reeditat en triple CD fa uns anys), els concerts per a piano i orquestra núm. 20, 21, 25 i 27 de Mozart (també amb la Wiener Philharmoniker i Claudio Abbado a la batuta) i els dos llibres del Clave ben temperat (Das Wohltemperierte Klavier) de J. S. Bach i considerat “El vell testament” de la música. Qui tingui aquests discos a casa seva (i hi afegeixi el Rèquiem de Mozart) pot considerar-se afortunat, perquè és dipositari d’algunes de les millors pàgines de la història de la música interpretades per un gegant com Friedrich Gulda.
El final
Fem un salt endavant. El 28 de gener de l’any 2000 Gulda mor als 69 anys. I aquesta vegada mor de debò. De debò? Què vols dir? Doncs que just un any abans Gulda envia un fax anònim a l’agència de notícies APA anunciant la seva mort a causa d’un infart. La notícia corre com la pólvora fins que una setmana més tard apareix Gulda de nou celebrant la festa de la seva resurrecció. La broma deixa en estat de shock mig món, sobretot periodistes i amants de la música. Aquests darrers perquè amb la mort de Gulda desapareix una de les darreres llegendes de la música clàssica del segle XX. I els primers, els periodistes i els mitjans, perquè han donat per bona la mort de Gulda sense cap tipus de comprovació. La broma macabra provoca dimissions i cartes de disculpa per part d’alguns mitjans. Hi ha sensació d’avergonyiment generalitzat.
Gulda ha pogut llegir en vida els amplis i extensos reportatges que la premsa alemanya i austríaca dediquen a la seva figura i obra. Llegeix reportatges que fa anys que ja han estat escrits i que no s’han actualitzat. Llegeix també amb els seus propis ulls elogis de crítics musicals que en vida es van acarnissar amb les seves interpretacions i composicions. El pianista també se sorprèn de les inexactituds que s’escriuen sobre ell, les mitges veritats, anècdotes inventades i que es donen per bones, l’afany de protagonisme d’alguns dels seus detractors, personatges que es consideren amics del pianista i que Gulda no coneix de res, polítics locals que es consideren fans de la seva obra i que no han assistit mai a un dels seus concerts, etc. I tot això en una època en què internet encara funciona a mig gas i les xarxes socials no existeixen.
Quan Gulda reneix de les cendres el primer que diu és: “Quina llàstima, n’hi ha més d’un que segurament es va posar content abans d'hora”. Uns mesos més tard, Gulda deixa escrit que prohibeix a la premsa local de Viena la publicació de qualsevol necrològica quan es produeixi la seva mort de debò. I així és. Un any més tard, el 28 de gener de l’any 2000, la premsa de Viena i part de l’austríaca i alemanya no diuen absolutament res de la mort del genial pianista. Ho tenen prohibit. Per incompetents.
En podríem treure alguna lliçó de tot això?
Bernat Deltell. Publicat el dissabte 13 de gener de 2018