L'eclosió de companyies aèries de baix cost com Virgin Airlines, Lauda Air (propietat del tricampió de Fórmula 1 Niki Lauda), Ryanair i Easy Jet, entre d'altres, permet a molts joves catalans dels anys 90 del segle passat visitar algunes ciutats europees a preus relativament assequibles per a les seves butxaques sovint eixutes. En aquest context, el Hard Rock Cafe esdevé en un dels primers símbols d'una -encara- incipient globalització i en el precedent de l'actual turisme de masses. Per als joves turistes europeus i nord-americans de l'època és habitual fer parada al Hard Rock de torn, prendre una cervesa en un entorn decorat amb guitarres signades per Eric Clapton o Keith Richards i, abans de sortir del local, comprar una samarreta com a recordatori i testimoni de la visita.
El Hard Rock Cafe Barcelona obre portes el novembre de 1997, i ho fa a la cèntrica plaça de Catalunya. La inauguració compta amb la presència del llavors alcalde Joan Clos i l'actuació de Jewel. I, també, amb crítiques pel constant menyspreu a la llengua catalana. El Hard Rock Cafe Barcelona resisteix la pandèmia (a diferència del de Madrid, que ha de tancar portes), és punt de trobada d'un cert turisme de masses i la seva facturació és gairebé igual que el de Londres, el local original on neix la incònica marca l'any 1971 ara esdevinguda multinacional.
Però què en queda d'aquell Hard Rock Cafe de les darreres dècades del segle XX? Els responsables d'aquesta multinacional expliquen que els seus locals van la mar de bé, que les facturacions són estratosfèriques i que la clientela es compta per milers. I tot això és cert. Però també és cert que la marca, entre els joves, genera escàs interès; ja no veus ningú amb samarretes Hard Rock London (o Tòquio o San Francisco) lluint pel carrer com sí succeïa als anys 90, i quan viatges ja no busques el local per fer-hi una cerveseta. La marca ha perdut llustre, ha perdut pes, ha perdut interès, ha perdut categoria. Ara és sinònim de globalització, de massificació i d'allotjar un turisme poc o gens interessat en la cultura (i encara menys en la cultura autòctona). És també una marca d'hotels i casinos que permet als seus usuaris no haver ni de trepitjar els carrers de la ciutat que visiten; els seus locals com el de Barcelona ofereixen un "unique dining experience" mentre "watch and soak up the energy of Las Ramblas" al mateix temps que pots comprar-te un "Messi Adult Fit Navy Tee". Dit en to irònic: tot molt original, tot molt singular, tot molt autèntic i tot molt quilòmetre zero. El Hard Rock Cafe com a representació d'un model cultural d'un món convertit en parc temàtic.
I mentre la marca perd llustre, què fem els catalans? Doncs si no vols caldo, dues tasses: el govern català -sigui del color que sigui- vol un nou Hard Rock Cafe que inclogui hotels i casinos amb l'objectiu de crear 10.000 nous llocs de treball "d'alta qualificació" (mode irònic, per si de cas) on es respectarà la nostra llengua (mode irònic al quadrat) i "preservarà el territori" en "una decidida aposta per la nova economia". O sigui, i per entendre'ns, una aposta decidida per crear llocs de treball de caràcter temporal i precari, destrucció del que queda del camp de Tarragona, i un model de desenvolupament insostenible en termes econòmics, ambientals i energètics que no garanteix un futur digne a les noves generacions i ens allunya del país emprenedor que es vol per a Catalunya. Passem de voler ser la Dinamarca del sud a convertir-nos en una regió de casinos i paradís fiscal en base a un model basat en la cultura del pelotazo, el totxo i els tripijocs.
Mentre la presidenta de la Cambra de Comerç de Barcelona, Mònica Roca, diu que cal apostar per un model econòmic basat en el coneixement i el talent, el govern -i part de l'oposició- es ven el país parcel·la a parcel·la amb projectes que no aporten riquesa ni al territori ni a les persones. És probable que aquesta aposta dels nostres governants pel Hard Rock Cafe només sigui per dissimular les greus limitacions i mancances en la gestió i el model de país. Allò tan nostrat del qui dia passa any empeny, però el preu que en pagarem tots plegats (i sobretot els nostres descendents) serà molt -massa- elevat.
Bernat Deltell. Publicat el dissabte sis de maig de 2023