Escrius una piulada recomanant prudència i acaba tot plegat en una batalla campal. Benvinguda bogeria!
Dilluns 30 d'agost. El portal satíric -per dir-ho així- 12minutos.com publica una notícia falsa i de molt mal gust anunciant la mort d'un conegut expolític que s'està tractant d'una malaltia greu des de fa un parell de mesos. La notícia enganyosa o falsa notícia no té pràcticament recorregut.
Dimarts 31 d'agost. A mig matí, un periodista fa una piulada on sí anuncia la mort d'aquest conegut representant polític que fa uns anys va ser-ho pràcticament tot en el govern de Mariano Rajoy. La piulada pren rellevància perquè prové d'un veterà periodista. En alguna tertúlia matinal d'alguna emissora de Madrid se'n fan ressò, de la piulada, i la informació comença a circular ràpidament per bona part de les redaccions.
Al migdia, el periodista demana perdó, assegura que s'ha equivocat, i retira la piulada. Però tot i amb això, alguns mitjans ja s'han posat en contacte amb el partit d'on és militant aquest conegut polític. Les fonts consultades i autoritzades asseguren que la situació “és greu” i que pot ser “qüestió d'hores o dies”. Em consta de primera mà que alguns mitjans de comunicació (i alguna agència de notícies) tenen ja tota la informació a punt per si es produeix la mort d'aquest exdirigent.
Cap al migdia, i enmig de trucades i missatges, faig una piulada recomanant prudència per si finalment es produeix el fatal desenllaç. Textualment, la meva piulada diu això: “En les properes hores/dies sigueu molt curosos amb els vostres comentaris. I quan dic molt curosos vull dir MOLT curosos. I això va sobretot adreçat als haters de barretina i hiperventilats passats de voltes”. Els que preocupen són, efectivament, bona part d'aquest personal de Twitter que amagat sota l'anonimat insulten, menyspreen i fan befa del mort i de qui el vetlla. Com bé diu un tal Manel, “molta gent no hi cau que a la que donin la notícia, les xarxes estaran super vigilades per detectar i denunciar comentaris com a delicte d'odi....i estic segur que aniran a totes”. L'advertiment té tot el sentit del món i remet a alguns precedents: perfils anònims que han escopit odi contra els catalans quan es va produir el sinistre de Germanwings o l'atemptat terrorista de la Rambla de Barcelona, per posar dos exemples de mal record. Després, comptes tancats i persecució judicial.
Continuem. Al migdia cap gran capçalera ni mitjà de comunicació diu res. Silenci absolut. Tan sols un parell de petits digitals asseguren que el polític es troba bé de salut i que la informació que ha circulat és falsa. Però els grans mitjans ni diuen ni deixen de dir. I així és com s'ha de fer, per evitar problemes i situacions incòmodes per a tothom. Prudència.
A les 19.15, el principal diari de la dreta espanyola publica una fotografia on es veu l'expresident Mariano Rajoy dinant amb part del seu exequip de govern. Entre aquests, la persona que pateix una greu malaltia. La publicació de la foto és la manera de desmentir el rumor. Amb tot, alguns mitjans que consulten fonts del partit (puc donar constància personal de dos mitjans que ho fan) reben la mateixa resposta: “la situació és greu”.
Per tant, i resumint: tenim a un representant polític que pateix una greu malaltia de mal pronòstic, fonts autoritzades del seu propi partit asseguren que la situació és molt preocupant, i els mitjans ja tenen a punt tota la informació. I per una vegada s'actua amb total discreció i prudència per part de tothom. La feina es fa bé.
Doncs bé, a mitja tarda, la meva piulada (on en cap moment cito ni el nom de la persona, ni el partit al qual pertany, ni els càrrecs que havia ostentat) comença a rebre insults (per part dels de sempre) que en cap moment tenen a veure amb el contingut. La meva piulada que recomana “prudència” sobretot per part d'aquells “hiperventilats amb barretina” rep insults fins al punt que pot ser que o bé jo m'hagi expressat malament, o bé hi hagi un problema de comprensió lectora, o bé les dues coses, o bé que hi ha personal a qui tant se li en fot el que s'escrigui perquè respon el que vol. És allò de confondre la gimnàstica amb la magnèsia, que deia el meu pare. Per això, a mitja tarda, i responent a una andorrana, especifico: “A veure si m'explico millor: dic que a certes notícies és aconsellable ser prudent i evitar respondre amb el fetge a la mà. A partir d'aquí, cadascú és lliure de fer el que vulgui, evidentment, però jo seria molt prudent. Fins i tot per una qüestió de respecte. Res més”.
Però no hi ha res a fer. I aquí en tenim alguns exemples.
Començo pel Ricard Biel: “M'agraden molt les teves amenaces, Deltell. Deixes clar que és un luxe poder-te seguir i que cal anar en compte per no perdre'ns aquest privilegi. I també que ets un processista de pedra picada. Un home d'assenyades conviccions: no toleres els independentistes. T'adoro. Seguim!” Què pots dir quan algú et diu que no toleres els independentistes? Sensacional. Però n'hi ha d'altres encara més surrealistes. Per exemple el d'una noia que diu “La de vegades que he llegit això, i al final, res de res” Alguna vegada ja ha llegit això? Després hi ha el de l'humorista del soterrani, un senyor que ha hagut de posar cadenats al seu compte de tant en tant. Asegura que “El període 2015-2018 dels Deltell-Canadell-Porrata-CNI ha estat l'etapa més brillant de Catalunya. Cada dia era com posar la ràdio als 60 i sentir la nova dels Beatles. Després han vingut grans solistes com en Johnny Goodnight, però aquella Arcàdia dels flipats no tornarà”. A part que la relació que estableix amb la meva piulada és del tot insòlita, les dates el confonen: jo no vaig participar en “l'etapa més brillant de Catalunya” perquè senzillament, entre els anys 2015 i fins a final del 2017 no hi era, a can Twitter. I menció especial a qui m'acusa de “vendre fum”, el mateix que fa catorze mesos anuncia la creació d'una entitat financera per desbancar CaixaBank i Banc Sabadell. Venedor de fum, diu... No tinc paraules...
També en Ramon Cotarelo es va afegir a la festa responent a la meva piulada amb un “Suposo que és una amenaça. Lo normal”. Una amenaça? Home, Ramon, jo no acostumo amenaçar a la gent, si llegeixes bé la meva piulada no sé d'on ho treus tot això de l'amenaça i que sigui “lo normal”. No sé, Ramon, no sé...
Doncs bé, la meva piulada recomanant prudència ha esdevingut una batalla campal on s'hi han afegit advocats que demanen a crits participar en tertúlies de TV3, historiadors que es queixen que no els conviden a tertúlies de TV3, politòlegs que critiquen els politòlegs que surten a TV3, andorranes de nova creació, nous banquers que volen desbancar CaixaBank i gent que sota l'anonimat, com en “mejorsolos”, et donen consells del tipus “Però tu qui ets per dir què hem de dir, fantasma. Venedor de fum fracassat”. Això del fracassat m'ha arribat a l'ànima...
Per últim, un altre cas que ha sovintejat bastant són els qui m'han acusat de no dir el nom de la persona per fer-me l'interessant. Segurament esperaven una piulada del tipus “mireu, la filla de puta aquella, la X, la palmarà aviat, però sigueu prudents amb els comentaris”. I així tots contents, oi? En fi...
Un bon amic meu periodista, bastant més jove que servidor de vostès, va tenir una mala experiència a Twitter. Em comentava, fent un cafè, que un dia era acusat d'erqui per dotzenes de comptes falsos (i algun amb nom i cognoms) i a l'endemà li deien hiperventilat juntaire. Al final, va tancar el compte, va crear un perfil fals i va començar a fotre castanyes sense parar als d'un partit polític que treu més avals que vots. Una història com la de el conte L'accident, de Quim Monzó, Ah, el meu amic diu que ara dorm la mar de bé...
En fi, ara per ara estem aquí: tenim a un representant polític que pateix una malaltia greu, fonts autoritzades del seu propi partit asseguren que la situació és molt preocupant, i els mitjans ja tenen a punt tota la informació. La resta, les piulades de Twitter, són una benedicció contra l'avorriment per als que ja estem jugant la segona part del partit: espatlles ben amples, lloguer pagat (com diu el periodista Aleix Salvans) i certa sensació de déjà vu.
Escrius una piulada recomanant prudència i acaba tot plegat en una batalla campal.
Benvinguda bogeria!
Bernat Deltell. Publicat el dimecres 1 de setembre de 2021