"M'he envellit. Potser no físicament, però per dins m'he envellit deu anys de cop. Superar tot això a nivell psicològic costarà molt i molt de temps"
Dimecres 20 de maig, set del vespre. Quedo amb la meva amiga E al bar La Carpeta Moderna de la plaça de la Vila, just al centre de Vilanova i la Geltrú. Fa mesos que no ens veiem, i ja toca fer una copeta de vi aprofitant l'obertura de les terrasses. Ens coneixem des de fa més de quinze anys, i ens apreciem i respectem mútuament. És una dona llesta, simpàtica, pencaire, guapa i amb una mirada felina que et glaça la sang. Com diu ella mateixa, “ja m'acosto perillosament als 40”, però es manté en una forma física envejable. De joveneneta va ser molt coneguda -i reconeguda- per raons que no vol comentar aquí perquè de totes totes vol preservar l'anonimat. I és que avui hem quedat perquè, a part de veure'ns i saber com ens va, em vol explicar una història, i aquesta història no té cap punt de connexió -més enllà del títol- amb la novel·la francesa Histoire d'O, de Pauline Réage (pseudònim d'Anne Desclos). No, el que llegireu a continuació no té res a veure amb el relat eròtic de Histoire d'O, sinó que és la Histoire d'E, una duríssima confessió en primera persona d'uns fets que la meva amiga no oblidarà mai.
Quan arribo ella ja està aposentada prenent una copeta de vi negre. Ens saludem a distància i m'assec davant seu.
-Ostres Bernat, quant de temps!
-Sí noia, quan vaig rebre el teu whatsapp la setmana passada per quedar em va fer molta il·lusió. De fet, patia per tu perquè m'imagino que ha estat duríssim...
-Sí, molt bèstia, molt, mai m'he trobat en una situació semblant. Un desastre. Però escolta, et veig molt prim i fas mala cara. Què ha passat?
-Va, explica, com estàs tu? Què ha passat?
-Doncs mira, tu ja saps que treballo en una residència geriàtrica (ubicada a la província de Barcelona) i això vol dir que hem patit en primera línia tots els estralls provocats pel COVID-19. A principi de març comença a circular certa informació que ens alerta que aquest virus no és cap broma. Immediatament sol·licitem material a Sanitat per poder estar preparats i fer front a l'amenaça, i quina resposta rebem? Doncs que no hi ha material disponible, que ens hem d'espavilar nosaltres soles i que fem el que puguem. Ni mascaretes, ni bates ni tan sols una mínima informació. L'única cosa que tenim són guants de plàstic, res més!
-Quan el COVID-19 comença a ser una amenaça real, què féu?
-El dimarts tres de març la direcció tanca portes i anul·la totes les visites. Els familiars i amics ja no poden venir de visita. Es fa per protegir les nostres pacients. Més tard, i quan ja s'anuncia oficialment el confinament del país, es decideix que les nostres residents no surtin de les seves habitacions. En aquest sentit, la direcció de la residència va prendre decisions ràpides i encertades. No oblidem que estem parlant d'una institució amb gairebé 50 anys d'experiència...
-Quanta gent treballa a la vostra residència?
-Unes 100 persones en total, comptant cuidadores, administració, cuineres, metges i metgesses, fisios, una quinzena d'encarregades de la neteja...
-Quantes vàreu quedar afectades pel COVID-19?
-25 treballadores, bàsicament les que teníem contacte directe amb les residents
-Això és el 25% de la plantilla!
-Sí, clavat! D'aquestes, una noia de 19 anys va estar a punt de morir. Per sort, es va poder recuperar i ara ja està en plena forma, però va haver-hi unes hores crítiques on ens deien que la perdíem. Va ser horrorós!
-Continua, si us plau...
-Quan els casos de coronavirus augmenten i ja es parla obertament de confinament i de tancar empreses i negocis, les cuidadores i el servei en general ens reunim per decidir què fer: o ens tanquem totes a la residència, o fem com si res i anem entrant i sortint amb el risc que això suposa per a les nostres àvies
-Què decidiu?
-Decidim que ens quedarem tancades i confinades a la residència. A algunes de les nostres pacients fa molts anys que les coneixem, i hi tenim llaços afectius i d'estima personal. No volem que es morin, pobretes, formen part de la nostra vida, m'entens? (els ulls li brillen i parem una estona)
-Vols continuar?
-Sí, sí, perdona. Estic molt tocada i...
-No t'has de disculpar...
-Sí, bé, és igual. La qüestió és que en una reunió decidim per unanimitat quedar-nos per protegir les nostres pacients. Prenem la decisió un divendres i acordem que començarem dilluns, i que ja hi anirem preparades i portarem els nostres estris personals. Però fem tard. Quan dilluns arribem amb la motxilleta preparada ens diuen que no ens podem confinar a la residència perquè tenim un cas de COVID-19 i el virus ja circula descontrolat. No hem arribat a temps. I aquí comença l'horror... Bernat, això ha estat molt dur, però és que necessito explicar-ho perquè si no rebento
-Digues...
-Vam fer el que vam poder, però cada dia se'ns moria un pacient o dos. Gent que estava sana, en perfecte estat de salut, d'un dia per l'altra emmalaltien. Febre alta i al cap de dotze hores ja havien mort. Des de la residència es trucava a l'hospital de referència i se'ns deia que no els portéssim cap pacient perquè estaven col·lapsats, que ho sentien molt, que els donéssim una mort digna, però que ells no hi podien fer res. Un infern: he sentit converses telefòniques de pacients plorant acomiadant-se dels seus familiars, d'altres amb una dignitat i enteresa insòlita... Recordo una dona molt gran que deia als seus néts “porteu-vos bé, eh? No feu maleses!” (torna a parar). Perdona, estic molt afectada... A tot això, i mentre se'ns morien les pacients, les treballadores anàvem caient una darrera l'altra. Continuàvem sense tenir material. La nostra responsable va acabar comprant mascaretes a Internet! D'altres ens portàvem el material de casa... Un despropòsit, tot plegat...
-Quants pacients van morir?
-De les 80 residents que teníem en van morir quinze per coronavirus i dues més que no sabem si va estar provocat directament pel COVID-19 o no. I no t'ho perdis, ara fa uns dies vam rebre els resultats de les pacients que havien donat positiu el dia nou d'abril, i la nostra sorpresa és que moltes d'elles encara ara continuen donant positiu. Per tant, això no ha acabat!
-Ostres...
-Sí, molt dur... Recordo pacients sans que morien en qüestió de dies, i d'altres que estaven molt malament i que han sobreviscut. Encara no entenem a què jugava, aquest virus, no hi havia cap patró lògic. Jo no sóc una especialista en aquestes qüestions, jo em dedico a (...) però el que he vist m'ha deixat glaçada i les escenes de dolor m'han commogut molt. Ha estat una sotragada interna que m'ha regirat tota. Anar a treballar cada dia es convertia en un malson, però no volia deixar soles les meves àvies, i quan arribava i em deien que tal ha mort aquesta nit... Em tancava una estona al lavabo a plorar i després apa, sant tornem-hi. No sóc la mateixa, Bernat...
-És molt fort...
-Sí, i el pitjor de tot és que han mort sols, completament sols. Els familiars no els han pogut ni acomiadar. Un desastre...
-Com van reaccionar els familiars?
-Hem rebut moltes cartes d'agraïment per la nostra actitud i professionalitat. Ni un sol retret. La nostra és una residència que fa les coses bé, que sempre les ha fet bé, però això no s'ho esperava ningú. L'actitud dels familiars ha compensat una mica el dolor provocat per la situació
-No us va arribar mai el material?
-Una setmana abans de caure malalta van arribar les mascaretes quirúrgiques que són aquestes que porta la gent al carrer però que no són les adequades per a la nostra situació. Després ja van arribar les mascaretes FFP2, però aquestes jo ja no les vaig poder usar...
-Vas caure?
-Sí, per això et dic que ja no vaig poder usar les mascaretes FFP2 perquè quan van arribar jo ja havia caigut
-Què va passar?
-Vaig caure al cap d'un parell de setmanes. Un divendres a la tarda, quan ja havia arribat a casa, em sentia molt cansada, com si m'hagués passat un camió pel damunt. Durant el cap de setmana vaig empitjorar: un dolor general molt fort i un cansament horrorós. Ho vaig parlar amb el meu company i li vaig dir “em tanco a l'habitació” i ell va respondre que ni parlar-ne. Tenim un pis de 55 m2, i si jo tenia el coronavirus ell ja estava contagiat. I era cert, ell també l'havia arreplegat! Dilluns ja no vaig anar a treballar, i el meu company va caure dos dies més tard, el dimecres. Forts dolors per tot arreu, una migranya bestial, brutal, i el pit em cremava i no em deixava respirar. Vaig trucar tres vegades al 061 i encara estic esperant que em responguin. Ja ho sé, estaven col·lapsats, però no sé... Vaig acabar trucant al meu metge de capçalera perquè tenia el seu mòbil personal i em va guiar i explicar el que havíem de fer jo i la meva parella
-I tots dos confinats a casa...
-Sí, i no t'ho perdis: el meu company i jo ens casàvem a final de març. Ho teníem tot preparat, i al final... tot tot, tot a la merda!!! El dia que ens hauríem d'haver casat estàvem confinats a casa amb el coronavirus. Un desastre! Que no em vinguin amb històries que tot això ens farà més forts, que ens unirà més, que juntos venceremos i tal, que ningú em digui coses d'aquestes perquè l'engego a la merda directament!
-Recordo quan preparaves el casament i m'havies comentat que ja teníeu data...
-Sí, i mira com ha acabat tot... (ara ja obertament plora). Però hi ha una cosa que encara no saps...
-Quina?
-Enmig de tot aquest desastre, com una broma macabra, a la meva sogra li diagnostiquen un càncer greu, i cal que l'operin urgentment. I nosaltres no la vam poder ni acompanyar perquè estàvem confinats! T'ho pots creure???
Silenci sepulcral, cap dels dos gosa dir res. La sensació de derrota és total. Finalment, E diu: l'única cosa positiva és que tant el meu company com jo hem mantingut el sou íntegre! Però... de què ens serveix si no podem sortir ni a sopar? (somriu)
Ens acabem el vi. Durant una estona estem amb la mirada clavada a terra sense dir-nos res. Finalment, comentem coses d'amics comuns que han arreplegat el coronavirus i que sortosament s'han recuperat. Parlem també de foteses i banalitats, i m'explica alguna cosa més que ha passat a la residència que no vol que publiqui per la seva duresa i perquè potser podria posar algú en un compromís. Finalment, i abans d'acomiadar-nos, em diu:
-M'he envellit, Bernat. Potser no físicament, però per dins m'he envellit deu anys de cop. Superar tot això a nivell psicològic costarà molt i molt de temps...
-I sort em tenim de gent com vosaltres, E, que si no encara hauria estat pitjor...
-No sé, Bernat, no sé què dir-te... Quin desastre, tot plegat, quina tristesa...
PD. Divendres 4 de setembre. Finalment, l'Ester (ara ja estic autoritzat a dir el seu nom) i l'Andreu s'ha n casat. Ha estat un llarg camí que tot i les dificultats ha acabat bé. T'ho mereixes, amiga meva, no saps la il·lusió que ens fa a tots plegats...
Bernat Deltell. Publicat el diumenge 24 de maig de 2020