Hong Kong és una SAR (les sigles en anglès de Regió Administrativa Especial) que neix en virtut dels acords signats entre Margaret Thatcher i el seu homòleg xinès Zhao Ziyang el 19 de desembre de 1984
Un dels grans actors britànics de les darreres dècades, Jeremy Irons, va protagonitzar el personatge principal de la pel·lícula La capsa xinesa, del director Wayne Wang. Irons interpreta un periodista resident a Hong Kong que té un càncer terminal. La pel·lícula estableix un subtil paral·lelisme entre l’actor i la colònia britànica. A Irons li queden tres mesos de vida, els mateixos mesos que falten per a què els xinesos recuperin Hong Kong i hissin la nova bandera de fons vermell i una flor blanca de cinc pètals situada al centre. Irons, en un moment de la pel·lícula, explica que ha estat treballant durant molts anys com a corresponsal i que ha escrit des d’economia fins a política, “i al final” -assegura- “te n’adones que no has entès res de res”. La frase d’Irons ens ajuda a entendre el desconcert dels britànics, presents a l'illa des de 1839, respecte als autòctons i a la seva manera de ser i de fer.
La primera vegada que vaig ser a Hong Kong va ser a principi dels anys 80, quan jo no aixecava dos pams de terra (ara només n’aixeco tres) i no havia entrat ni a l’adolescència. La meva mare, pianista i compositora, feia llargues gires pel continent asiàtic i de tant en tant se m’emportava a mi i al meu pare, que feia de mànager i promotor cultural. Grans orquestres de la zona (Hong Kong Philharmonic Orchestra, Manila Symphony Orchestra, etc.) convidaven sovint la meva mare, des dels anys 70, per a què interpretés, entre d’altres, el concert Noches en los jardines de España, de Manuel de Falla. Però no només això: la meva mare també oferia recitals com a solista en grans auditoris plens de gom a gom d’un públic molt jove interessat en tota manifestació cultural provinent d’Occident. Doncs bé, de tots els països que vaig conèixer de ben petit (Japó, Xina, Macau, Índia, Filipines) cap m’ha impactat i fascinat tant com Hong Kong. Aquest és el motiu pel qual he estat més de 20 vegades en aquest petit territori asiàtic, ja sigui com a simple turista, periodista, corresponsal, empresari i fins i tot guia turístic. I tot i amb això, tot i els meus constants viatges a Hong Kong, puc assegurar que aquest és un territori enigmàtic i sovint indesxifrable per als occidentals.
Explico tot això perquè darrerament llegeixo amb certa sorpresa les comparacions que alguns fan entre Hong Kong i Catalunya, i crec que caldria tenir present certs aspectes que aquí ens són desconeguts. Per exemple, Hong Kong no lluita per la seva independència (tot i que hi ha independentistes, evidentment), sinó bàsicament per mantenir les seves institucions democràtiques lluny de les urpes de Beijing. I aquí ve la gran diferència: Hong Kong ja és mig independent perquè és una SAR (les sigles en anglès de Regió Administrativa Especial) que neix en virtut dels acords signats entre Margaret Thatcher i el seu homòleg xinès Zhao Ziyang el 19 de desembre de 1984. En aquesta declaració conjunta els britànics es comprometen retornar Hong Kong l’1 de juliol de 1997, però Thatcher inclou una clàusula que obliga les autoritats xineses a mantenir en els propers 50 anys el sistema capitalista i l’estatus de port franc de Hong Kong. Això implica respectar la moneda, el Hong Kong dòlar; la seva àmplia autonomia assolida amb el darrer governador i expresident del Partit Conservador britànic, Chris Patten; mantenir la fórmula Un país, dos sistemes (el famós SAR); institucions pròpies i l’aprovació de la llei bàsica, embrió de la futura Constitució. A tot això, cal sumar-hi que Hong Kong té la seva pròpia policia, llibertat de premsa i manifestació, política migratòria... Però, què passarà quan caduqui d’aquí a 28 anys la clàusula signada per Margaret Thatcher i Zhao Ziyang?
Una mica d’història
Hong Kong és un territori de 2.755 km2 (la província de Biscaia té una superfície de 2.217 km2) i uns set milions i mig d’habitants. El nom genèric de la regió és Hong Kong, però aquesta està dividida en tres àrees: l’illa de Hong Kong pròpiament dita (la colònia original, de 1842) que conté el centre financer; Kowloon (la part continental), i l'àrea dels New Territories, que ocupa el 86% del territori i inclou la part fronterera amb la Xina i 235 illes, entre les quals Lantau, on hi ha ubicat l’aeroport internacional.
El gran problema que han tingut els anglesos amb Hong Kong és que en cap moment van preveure el futur. A la Primera Guerra de l’Opi (1839-1842), Gran Bretanya es fa seva l’illa de Hong Kong, una zona estratègica en la qual hi viuen uns 6.000 pescadors. Dos vaixells de l’armada britànica són suficients per enfonsar 29 embarcacions xineses. Llavors Beijing signa el tractat de Nanquín (1843) i l’illa de Hong Kong és proclamada nou territori de la Corona britànica. Sir Henry Pottinger n'és el seu primer governador. Però Hong Kong comença a créixer, i l’illa es queda petita. Aprofitant la Segona Guerra de l’Opi (1856-1858), els britànics demanen -més aviat exigeixen- la cessió de la península de Kowloon. Però Hong Kong continua creixent, i la Xina finalment lloga als britànics els anomenats New Territories que inclouen també 235 illes perifèriques (entre les que destaquen Lantau, Peng Chau, Cheung Lau i Lamma) per a un període de 99 anys. Greu errada! Beijing recorda els acords, i això implica la devolució dels New Territories l'any 1997. Pam! Thatcher només pot fer dues coses: mantenir la sobirania de la seva colònia, l’illa de Hong Kong (que quedarà totalment aïllada i sense aeroport) i retornar la resta de territoris als xinesos, o bé arribar a un acord satisfactori per a ambdues parts. Escull la segona opció, i així és com la Xina recupera tot el paquet el primer de juliol de 1997.
Però, i aquí ve el problema actual, durant més d’un segle els hongkonesos, tot i que sempre s’han mirat de reüll els britànics, gaudeixen d’unes llibertats impensables a la resta de la Xina. A Hong Kong no s’imposa mai la política del fill únic, i durant dècades la colònia britànica rep milers i milers d'intel·lectuals, professors, comerciants, artistes... que fugen del comunisme per iniciar una nova vida a Hong Kong. En tot aquest període, des de l’arribada dels britànics el 1842 i fins la devolució de 1997, Hong Kong només pateix la invasió dels japonesos (molt ben explicada a la novel·la El port de les aromes, de John Lanchester) durant la Segona Guerra Mundial. Però com acabo de dir, les autoritats britàniques mantenen una certa màniga ampla a tot aquell que arriba de fora i s'instal·la a la seva colònia. Un exemple: entre el 1967 i el 1972 més de 300.000 xinesos s’estableixen a Hong Kong fugint de la cruel i mal anomenada Revolució Cultural practicada per la vídua de Mao Zedong. Què vol dir, això? Doncs que mentre els xinesos de Beijing viuen sota un règim comunista completament aïllat del món, els hongkonesos i els xinesos que fugen del seu país converteixen la colònia britànica en un centre de negocis i financer de primer nivell.
La presència britànica, en les darreres dècades, es redueix a la bandera, el governador, l’exèrcit, uns pocs funcionaris i una programació cultural pràcticament calcada a la de Londres. Tota la resta està controlada pels hongkonesos: la policia, l’aeroport, els bancs, els restaurants, el transport públic, els delegats territorials, la sanitat... Recordo que els meus pares van fer amistat amb un matrimoni anglès resident a Hong Kong, una parella ja jubilada que havia fet una petita fortuna. Doncs bé, aquell matrimoni, grans amants de la música clàssica, van convidar els meus pares a prendre el te a la novena planta de l’edifici del Bank of China, on hi havia (no sé si encara existeix) un selecte club privat al qual només hi podien accedir els socis que pagaven una autèntica fortuna cada any. Mentre prenien el te, els meus pares van preguntar al matrimoni si estaven preocupats pel futur de Hong Kong. La resposta sintetitza a la perfecció què és la Gran Bretanya avui mateix: “les perspectives són molt bones: mans lliures per fer negocis sense cap responsabilitat política”.
La resposta sintetitza a la perfecció què és la Gran Bretanya avui mateix: “les perspectives són molt bones: mans lliures per fer negocis sense cap responsabilitat política”
Què està passant ara mateix a Hong Kong? Pot acabar malament? Sí, i tant, pot acabar molt malament. Ara mateix hi ha un pols de força entre una societat democràtica i avançada contra les autoritats de Beijing que volen controlar l’excolònia i acabar amb la dissidència interna. Però a diferència dels joves estudiants de Tiananmen, els de Hong Kong han viscut sempre en llibertat. No saben què és una dictadura, no estan acostumats a callar, viuen permanentment connectats i informats, viatgen, es manifesten, protesten, estudien en universitats d’arreu del món, tenen grans perspectives professionals, són altament qualificats i no tenen por perquè no han patit mai un règim repressiu. I una cosa molt important: Hong Kong (i la resta del continent asiàtic) és una societat jove, molt jove, i per tant, una societat amb futur. Recordo encara la meva sorpresa l’abril de 2011, la darrera vegada que he estat a Hong Kong. Sóc al metro rodejat de centenars d’estudiants de secundària que tornen cap a casa. Tots van amb una petita motxilla penjada a l’esquena on només hi tenen una tauleta. Res més!
Ens podem comparar amb Hong Kong? Ni per casualitat. Hong Kong és una societat tecnològicament avançada i compactada socialment i urbanística, amb un transport eficient que et permet moure’t amb rapidesa. Catalunya, en canvi, és una societat envellida (com la resta d’Europa), amb unes infraestructures pobres, una societat dispersa pel territori, amb acusades diferències socials, que ha patit una guerra civil encara molt present per a milers de persones, dues dictadures ferotges, una transició mal feta (encara no tancada) i un sistema polític corrupte. Com escriu Miquel de Palol a la seva darrera novel·la, Àngelica i Rafel:
-“(...) Catalunya és una olla de grills tercermundista feta per aprenents de bruixot a cops d’espardenya improvisada, farcida de gallines comptant els cèntims amorrades a terra, alienes al vol de les àguiles, sense confins inacabables ni aclaparadors llunyedars planetaris, sense perspectives ni pauta visual, deslligada de l’hàlit astral, ignorant de la tradició dels nombres i les proporcions, el lloc del món on l’Administració pública fa més per la grolleria, la brutícia, el rot i la imbecil·litat. No es dignen ni a posar escocells als arbres.
-Però té platja”
Hong Kong és un excés en tots els sentits; per tant, compte amb les comparacions...
Bernat Deltell. Publicat el dilluns 5 d'agost de 2019