"Dues actituds davant la vida: qui ha hagut de pencar des de baix, i a qui li han pagat tot per no fotre ni brot. Sembla clar qui connecta millor amb la societat actual..."
Són dues maneres d'entendre el país, la societat, el model econòmic, la cultura i potser també la vida. Representen, en definitiva, dues èpoques: present i passat. I no, no és una qüestió d'edat (tots dos estan a la cinquantena), sinó de mentalitat, d'interpretar correctament la societat d'avui i, sobretot, de respondre als interessos dels ciutadans abans que als del règim. I aquests són els resultats.
Començo per en Joan Canadell.
Amb l'actual president de la Cambra de Comerç de Barcelona he compartit moltes xerrades, conferències, sopars, viatges i actes de Birres per la República. Des del juliol de 2018 i fins poc abans de ser investit president de la Cambra el juny de 2019, vaig tenir la sort de passar moltes estones amb en Canadell, a qui ja considero un bon amic. I per això, crec que puc parlar amb un cert coneixement de causa. Ho dic perquè una de les coses que sempre explicava el fundador del Cercle Català de Negocis (CCN) és que l'empresariat català és majoritàriament (i recalco el majoritàriament) sobiranista. Aquesta afirmació li va valdre, a en Canadell, algunes crítiques i atacs personals. En el millor dels casos, l'acusaven de no tocar de peus a terra i de ser un llirista. En canvi, els que estàvem a prop seu ens adonàvem que totes les seves opinions estaven molt ben fonamentades i documentades.
Canadell va decidir encapçalar el grup Eines de País i embrancar-se en una missió gairebé suïcida: participar a les eleccions de la Cambra de Comerç de Barcelona, una de les grans institucions del nostre país. I sorprenentment per a alguns, Eines de País va guanyar. Com es va obrar el miracle, es pregunten encara alguns? Doncs per una sèrie de factors dels quals en vull destacar un de concret: mentre l'Upper Diagonal menystenia aquesta candidatura, en Joan Canadell i molts d'altres trepitjaven el territori, es reunien amb els empresaris i escoltaven els seus problemes. Una feina de formiga. L'actual president de la Cambra responia totes les preguntes que se li formulaven a les xerrades i conferències i, també, a través de les xarxes socials. Una inversió d'hores impagable i un compromís inesgotable!
Així, doncs, i mentre en Joan Canadell no parava quiet, l'Upper Diagonal es concentrava al Círculo Ecuestre i reia les brometes del "friki" alemany Karl Jacobi: "veieu què pensen els empresaris alemanys de nosaltres?" ens advertia un diari centenari amb seu a Barcelona. Sí, ens advertien i ens deien que Jacobi "representava" l'empresariat alemany, però els que acompanyàvem en Joan Canadell a les conferències per tota la geografia catalana (i pagant-nos-ho de la nostra butxaca) sentíem el batec dels que cada dia aixequen la persiana del nostre país: els seus interessos, les seves pors, els problemes, les queixes, els anhels de llibertat, els objectius... I per això, Eines de País guanya i Joan Canadell s'erigeix en president fins que el substitueixi Mònica Roca el juny de 2021. Amb la victòria a la Cambra, Canadell es converteix també en un dels personatges més influents i amb més projecció del nostre país.
Però d'aquestes eleccions se'n poden treure altres conclusions, i ara giro la mirada cap a l'Upper Diagonal (ESADE, Laboratorios Almirall, Grupo Godó, Foment del Treball...). Sí, hi ha una Catalunya que encara no ha entès ni ha assumit que les coses han canviat. És el relleu generacional, d'acord, però també un canvi de mentalitat i, per tant, una nova visió sobre el país i el seu present i futur. Fins i tot algú com Jorge Verstrynge (a qui sempre he tingut molt en compte) explica que ara comença veritablement la transició a Espanya... i a Catalunya!
L'hòstia que es va emportar “el règim unionista català” a les eleccions de la Cambra és descomunal, dels que fa època, semblant a la garrotada de les eleccions del 21-12 quan bona part d'aquest empresariat de l'Upper va apostar fort per Ciudadanos (encara ningú sap d'on van treure els diners per a la campanya) i, tot i una participació propera al 80% (la Catalunya silenciosa, recordeu?) la jugada els va sortir malament. Dues sonores trompades en poc temps...
Les famílies/societats que no entreveuen els canvis ni saben adaptar-se als nous temps estan condemnades a desaparèixer. A l'amic Canadell se l'acusava de visionari i ara resulta que presideix la Cambra de Comerç. Freixenet, en canvi, ha acabat comprada pels alemanys. Sí, aquells que se'n fotien del Joan Canadell amb un got de ginebra a la mà després d'haver-se cruspit una caldereta de llagosta eren incapaços de veure la feina subterrània d'Eines de País, invisible des de les altures però molt propera per a la gran majoria social d'aquest país (formada, també, per empresaris).
En canvi, fixem ara la mirada en Manuel Valls.
En un dinar en un restaurant a Menorca l'estiu de 2018 uns pocs grans empresaris, d'aquests que pagaven per tenir seient a la Cambra, el van convèncer que es presentés a l'alcaldia de Barcelona: "Ho tens guanyat" li deien, "els barcelonins són gent d'ordre, volen tranquil·litat" asseguraven. Només algú que no toca de peus a terra (i aquests sí que no hi toquen) podia pensar que Manuel Valls seria alcalde de Barcelona. El suport d'ESADE i del Grupo Godó és contraproduent. Joan Canadell té més de 90.000 seguidors a twitter i cada piulada seva té milers d'impactes mentre les vendes de La Vanguardia s'ensorren cada dia una miqueta més.
Manuel Valls arriba de França com la gran esperança de l'unionisme màgic català. Gent que no entén la societat en la qual viu accedeixen a pagar-li 20.000 euros mensuals perquè treballi per encapçalar una candidatura que governi l'Ajuntament de Barcelona. Té un any per fer-ho possible. Valls aprofita el partit Ciudadanos per bastir una candidatura transversal. Resultat? Els únics que s'hi apunten són les restes d'Unió Democràtica i Celestino Corbacho, que té el rècord d'aturats en la seva etapa de ministre de Treball. Aquesta va ser la llista "transversal" de Valls.
Continuem. Manuel Valls critica que Ciudadanos s'acosti a VOX tot i que ell mateix, el 10 de febrer de 2019, participa en la manifestació de plaça Colón de Madrid “sin complejos” i per “defender la Constitución”, però evita la foto. O sigui, hi va però no vol que se'l vegi!
Valls fa una campanya electoral discreta. A part de menjar xurros al carrer Petritxol i d'anunciar que serà "rotund i inflexible" amb la inseguretat i contra el populisme i l'independentisme, no es coneix quin és el seu model de ciutat. De fet, no es coneix res de res del seu programa electoral. Finalment, l'exprimer ministre francès obté uns resultats discrets: sis regidors (tres dels quals de C's), quarta posició i zero possibilitats de ser alcalde. Una morterada de diners llençats a les escombraries. Un fracàs rotund.
Faig un petit parèntesi en aquesta successió cronològica: mesos abans de les eleccions municipals, alguns periodistes independentistes suposadament "molt ben informats" asseguraven, en tertúlies radiofòniques, que "les enquestes internes mostren amb rotunditat que Valls té l'alcaldia a tocar". I així va, el periodisme d'aquest país...
Finalment, i el dia de la investidura, Manuel Valls dóna tres vots a Ada Colau per a què sigui alcaldessa. Ella no ho volia, diu, perquè no és un problema de cadires, sinó de model de ciutat, i què hem de fer, oi? Ai, Colau... Per això Valls, que els francesos van aplaudir amb les orelles quan va fotre el camp del seu país, acaba votant Colau davant la incredulitat del gran empresariat barceloní... que havia donat suport al mateix Valls!!! Però l'esperpent continua. Manuel Valls és convidat a marxar de C's, i ell, que en el seu moment va dir que "passi el que passi jo em quedaré", fa mesos que ni s'acosta a l'Ajuntament.
Valls ha pres el pèl a l'unionisme màgic barceloní. El van col·locar a ESADE per la patilla perquè expliqués els "processos migratoris" (¡toma ya!), va cobrar un sobresou de 20.000 euros mensuals, ha fet alcaldessa a Ada Colau, ha partit pel mig Ciudadanos, ha participat en manifestacions amb Societat Civil Catalana i l'extrema dreta de VOX, ha obtingut uns resultats electorals desastrosos, no ha aconseguit fer cap llista transversal (només les despulles de la política catalana), es va negar a saludar el president de la Generalitat com un gran acte de desobediència i potser acabarà marxant de l'Ajuntament. Si jo fos un dels empresaris que va participar en aquell dinar a Menorca per convèncer Manuel Valls ara mateix estaria amagat sota el llit.
Resumint: amb una miqueta més d'esforç l'establishment unionista català pot assolir quotes d'imbecil·litat mai vistes. Valls us ha pres els calers, ha fet alcaldessa Colau, i mentre miràveu "enquestes internes" l'amic Joan Canadell us ha fotut la Cambra de Comerç de Barcelona davant dels vostres nassos. Dos models? Potser seria millor parlar de dues actituds davant la vida: qui ha hagut de pencar des de baix, i a qui li han pagat tot per no fotre ni brot. Sembla clar qui connecta millor amb la societat actual...
Bernat Deltell. Publicat el dimecres 9 de setembre de 2020