La nostàlgia sovint s'acompanya d'una idealització del passat, ja sigui en part per ignorància, en part per conformisme, en part per mala fe
"L'independentisme perd suport entre els catalans més joves", diuen els titulars de la premsa. I afegeixen: entre els mil·lennistes (27 a 42 anys) i la generació Z (16 a 26) la preferència és l'statu quo automòmic; en canvi, el suport a la independència de Catalunya és més alt entre els anomenats boomers -els nascuts entre el 1946 i el 1964- i la generació X (1965-1980), segons el sondatge del Centre d'Estudis d'Opinió de Catalunya (CEO) d'octubre de 2023. I ara què? Què farem ara? es pregunten polítics, sociòlegs, analistes i periodistes de tot pelatge. I qui ho havia de dir, oi? exclamen molts d'altres en to irònic...
Els que es queixen d'aquests resultats potser es pensen que als anys 70 i 80 del segle -i mil·lenni!- passat els joves estaven molt polititzats, eren majoritàriament independentistes, tots xerraven en català i a les llibreries i quioscos només hi trobaves llibres, revistes i diaris escrits en la nostra llengua. La nostàlgia sovint s'acompanya d'una idealització del passat, ja sigui en part per ignorància, en part per conformisme, en part per mala fe. El nostre passat era llustrós; en canvi, en el present actual tot és desfeta, derrota, desil·lusió i conformisme. Segur que és així? De debò?
Doncs mira, amic lector, si tu no vas viure els anys 70 i 80 et diré que quan a l'escola o a l'institut deies que eres independentista ràpidament t'identificaven amb un "idealista" que no toca de peus a terra, un "romàntic" o, en el pitjor dels casos, en "amic dels etarres". I després hi havia el discurs socialista, que era molt efectiu: "ara que estem suprimint fronteres vosaltres en voleu posar de noves", deien des de les pàgines del diari El País aquells joves analistes que amb els anys acabarien portant un braçalet amb la bandereta espanyola. A les manifestacions de l'11S d'aquella època només s'hi concentraven uns quants centenars de persones, en el millor dels casos. Si algun any s'havia arribat als cinc mil manifestats ja estàvem parlant de multituds! I això sí, els pocs que hi anaven a sobre estaven barallats entre ells. I és que hi ha unes dinàmiques nacionals que es repeteixen de manera constant i inalterable, com ara el caïnisme entre catalans, segurament perquè aquest és un país molt petit i el ressentiment massa alt.
Però em vull centrar de nou en el nostre passat més recent. Quan es feien debats sobre la qüestió i el professor preguntava quants voldrien una Catalunya independent, el número d'alumnes que aixecaven el braç no arribava ni a la desena en una classe de 40 (sí, abans hi havia 40 alumnes per aula). I l'interès per la política era pràcticament nul, com en moltes altres coses. Com deien els nostres pares, “sou la generació passota” que ho ha tingut tot fet i que no ha hagut de córrer mai davant dels grisos. Amb els anys, t'adones que els de la generació dels meus pares -i no ho dic pas pels meus progenitors- també van ser molt pocs els que van córrer davant dels grisos, i potser per això la dictadura es va perpeturar durant 40 anys.
Com diu un amic meu que se'n fot d'aquests debats: "de jove tots els llibres eren escrits en català, la música cantada en català, les emissores de ràdio en català, la televisió en català, les pel·lícules al cinema es projectaven en català, les cartes dels restaurants eren en català. I tots plegats érem tan feliços...".
La realitat, això no obstant, era molt diferent; l'independentisme era residual (sobretot entre els joves), el jovent vibrava amb la roja (recordo grups de joves amb banderes espanyoles pel carrer després del famós 12 a 1 a Malta), la música espanyola era omnipresent (aquí teníem els darrers cops de cua dels Setze Jutges, la Companyia Elèctrica Dharma, els Grec, Pau Riba, Sisa, La Madam i poca cosa més), un Barça que només aspirava a guanyar la Copa del Rei i un país, Catalunya, que a l'estranger no el coneixia ni Déu. Ah, i també teníem uns pocs joves afiliats als partits polítics que feien onejar les estelades els caps de setmana mentre el dilluns els seus pares pactaven els pressupostos estatals amb qui fes falta. Les joventuts, llavors i com també ara, només eren oficines de col·locació d'un personal que fora de l'aixopluc de les sigles que deien representar no s'haurien guanyat mai la vida d'una manera més o menys digne.
Que la joventut d'ara és menys independentista? Clar, qui vol ser independentista si entre nosaltres no parem de fotre'ns hòsties? Però no és que ara ho siguin menys que abans, sinó que la joventut té les seves pròpies problemàtiques -com als anys 80- i no vol perdre el temps en discussions bizantines. Qui vol anar a veure un partit el Barça en plena dinàmica perdedora? Només els socis de pedra picada, i encara gràcies! En canvi, quan el Barça ha estat un club guanyador hi havia bufetades per trobar un seient lliure. I això no és exclusiu dels catalans: les societats que creuen en elles mateixes i s'enamoren del futur són les que tiren endavant, i les que viuen en la nostàlgia i el record són les que queden atrapades en la teranyina del ressentiment i la derrota.
El periodista Mario Calabresi escriu al seu magnífic llibre Salir de la noche que "las calumnias, repetidas con insistencia, son capaces de construir una biografia". Per molt repetir que abans estàvem la mar de bé i ara tot va molt malament, la realitat és que ni abans tot era de color rosa ni ara tot és negre. Com diu el professor d'Història de la filosofia i de les religions, el gironí Jordi Sidera, “com més s'amplia el camp de visió, més verídica és la imatge de la realitat. Com més es redueix, més es coneix el detall particular, però s'ignora tota la resta. El coneixement, en el fons, no és sinó una metàfora òptica”. Doncs això mateix!
Bernat Deltell. Publicat el dissabte 13 de gener de 2024