Només cal mirar els números d'aquests darrers set anys per entendre la magnitud de la tragèdia, però sembla que els mitjans de comunicació d'aquest país estan massa espantats per dir la veritat. I la veritat és que el PP de Mariano Rajoy ja és història.
Fa molt de temps que ho dic, i alguns bons amics sempre han discrepat obertament de la meva tesi. Però les opinions comencen a canviar. I quin és el motiu?
Començo pel principi. El Partit Popular, segons la meva tesi, acabarà implosionant i esmicolant-se. I em baso en l’anàlisi dels números. Res més. Això vol dir que pot acabar com la ja desapareguda UCD d’Adolfo Suárez? No crec que arribi a tant. Però quan dic que pot dividir-se les noves generacions de periodistes cal que tinguin en compte una informació que els pot ser útil per analitzar la situació interna actual del PP, i és que aquesta formació neix de la unió de tres partits: Alianza Popular (AP), Partido Demócrata Popular (PDP) i la Unión Liberal (UL) que després es fusionaria amb el Partido Liberal (PL). Tres partits dels quals neix el Partit Popular el gener de 1989. Per això convé recordar que a l’actual PP hi conviuen tres ànimes. Per això també és important saber que del Partido Liberal són Esperanza Aguirre i Pedro Schwartz; que del Partido Demócrata Popular són Jaime Mayor Oreja, Javier Arenas, José Antonio Bermúdez de Castro, i José Ignacio Wert (el sector dur i més espanyolista); i que per part d’Alianza Popular hi havia Manuel Fraga, Miguel Herrero de Miñón i Jorge Verstrynge, entre molts altres. Per tant, tres visions del país que per interessos electorals van convergir en el seu moment en una sola formació. D’aquí que si el PP implosiona no és gaire difícil preveure cap a on es pot decantar aquesta gent, ara que poden triar entre Vox, Ciudadanos i altres formacions que poden néixer en breu.
Els números
I ara, de cara a barraca. A les eleccions generals de 2011 el Partit Popular encapçalat per Mariano Rajoy obté els seus millors resultats de la història: 186 diputats (majoria absolutíssima) i gairebé 11 milions de vots (un 44,63%). La greu crisi econòmica que afecta l’Estat Espanyol i la mala gestió del socialista José Luís Rodríguez Zapatero permet al Partit Popular controlar totes les palanques del poder. I aquí sorgeix la pregunta: aquest gran resultat és fruït d’un creixement consolidat amb el pas del temps o merament circumstancial? Li pot passar el mateix al Partit Popular que a CiU? Recordem que Convergència i Unió obté, l’any 2010, 1.198.010 vots (59,9%) i 62 diputats. Un resultat estratosfèric. Vuit anys després, Unió ha desaparegut i Convergència ja ha mutat en dos partits antagònics (PDeCAT per una banda i JxCat per una altra). I només han passat vuit anys!
Si ens atenem als resultats posteriors a les eleccions generals de 2011 ens adonem que el PP segueix gairebé el mateix camí de la ja difunta federació de Convergència i Unió. I és que només tres anys més tard de les generals, a les eleccions europees de 2014, el Partit Popular es queda amb quatre milions de vots (26,09%) i 16 eurodiputats dels 23 que obté el 2009. Però com sempre el mediastorm diu que a les eleccions europees vota menys gent (cert) i que això no afectarà (fals) al Partit Popular perquè té una base molt sòlida i una forta implantació al territori.
2015. L’any de la gran derrota. El 22 de març es convoquen eleccions anticipades a la Junta de Andalucía. La presidenta, Susana Díaz, explica que avança les eleccions per “desconfiança” amb els seus socis d'Esquerra Unida que han creat una situació d'inestabilitat. I la jugada li surt prou bé: el PSOE guanya i el PP s’enfonsa. Cal recordar que el Partit Popular guanya per primera vegada les eleccions andaluses l’any 2012 amb 1.570.833 vots (40,66%) i 50 diputats, insuficients, però, per ostentar la presidència. Tres anys més tard, el PP cau a 1.066.458 vots (26,6%) i perd 17 diputats (es queda amb 33). Susana Díaz juga bé les cartes: aconsegueix noquejar el PP i promocionar-se com a una nova líder socialista a nivell nacional (tot i que després passa el que passa).
Les males notícies s’acumulen per als populars. A les eleccions municipals i autonòmiques celebrades del 24 de maig d'aquest mateix 2015 el PP perd bona part del seu gran poder territorial. És desplaçat als ajuntaments de Madrid, València, Palma, Saragossa, Càdis, Sevilla, Valladolid, Pamplona... als quals cal afegir els governs autonòmics del País Valencià, Illes, Castilla-La Mancha, Aragó, Extremadura, Cantàbria... Una debacle sense precedents. Missatge oficial del Partit Popular? Aquest: “somos la fuerza más votada de España”.
El 2015 culmina amb les eleccions generals del 20 de desembre. I quin és el resultat per al PP? Amb només quatre anys, de la majoria absolutíssima del 2011, Mariano Rajoy perd 63 diputats (es queda amb 123) i obté 7.236.965 (28,7%) dels gairebé 11 milions de 2011. En qualsevol altre partit polític amb una mínima vocació de futur s’hauria fet un profund anàlisi de la situació i renovat part de la cúpula. Però el PP és diferent, com Espanya, i per incompetència de l’oposició se celebren de nou eleccions generals un any més tard i, en aquest cas, Rajoy millora molt lleugerament els seus resultats (14 diputats més i uns 700.000 vots afegits). Però el resum d'aquest 2015 és: clatellada a Andalusia, debacle a les generals i fora de tots els grans ajuntaments i govern autonòmics. I els analistes mirant cap a una altra banda...
Finalment, arriben les eleccions al Parlament de Catalunya. El 21-12 de 2017 el Partit Popular encapçalat per Xavier Garcia Albiol passa, en només dos anys, d’onze diputats a quatre, i de 349.000 vots a 185.670 (el 4,2%). Un desastre. I tampoc dimiteix.
El Partit Popular cau a trossos, i per molts motius: corrupció, envelliment del seu electorat, incapacitat de regeneració, política territorial fallida, judicialització, incompetència, mala gestió... Tots els factors sumen. En set anys, el PP ha perdut gairebé tot el seu poder. I ara, si la moció de censura del socialista Pedro Sánchez tira endavant, el Partit Popular entrarà en el seu darrer estadi, que és el de la lluita interna pel poder. Un poder que serà el mateix que tenia el capità del Titànic la nit que s’enfonsava el seu vaixell. La sentència ja està escrita.
Bernat Deltell. Publicat el dilluns 28 de maig de 2018