"La coherència es demostra defensant també els teus principis i essent lleial al teu projecte i a la teva gent"
DG és el títol d'una divertida novel·la de Ramon Solsona publicada l'any 1998. Definida com “una farsa despietada dels nostres dies”, Solsona narra l'ascens d'una tal Maruja Ruiz a directora general -d'aquí el títol- de Felicitats Diverses en el nou govern de la Generalitat de Catalunya. Tot i que està escrita i publicada fa més de dues dècades, DG es llegeix com una novel·la totalment actual i a la que per la seva temàtica, malauradament, no li passa el temps. “Si ha de nomenar algú, procuri que sigui mediocre. No busqui llumeneres ni ambiciosos, perquè li poden passar al davant o clavar punyalades per l'esquena” li aconsella el xofer Onan a la nova Directora General Maruja Ruiz, i rebla el clau: “com més favors li deguin, més temps durarà en el càrrec”, adverteix Onan.
El record agradable -o agredolç, depèn de com es miri- de la lectura de DG m'ha vingut al cap aquests darrers dies arran dels nous nomenaments del govern encapçalat pel republicà Pere Aragonès. A molts d'aquests nous càrrecs que ocuparan en part el sottogverno català gairebé ningú els discuteix la seva professionalitat i fins i tot que puguin ser reconeguts -que no sempre és el cas- en el seu àmbit professional. Però el problema és que si t'has passat anys donant lliçons, parlant de conviccions i acusant els teus adversaris polítics i ideològics d'incoherents, no és gaire raonable que acceptis segons quines ofertes de feina. Perquè la coherència es demostra defensant també els teus principis i essent lleial al teu projecte i a la teva gent.
La cantarella de “he acceptat per poder canviar les coses des de dins” no serveix. Una sola persona dins del sottogoverno no pot canviar pràcticament res, i encara menys quan saps que l'actual govern no et contracta pels teus mèrits professionals, sinó -i sobretot- per deixar sense arguments l'adversari. Sap que amb el teu fixatge els que fins ara eren els teus companys de files i sigles queden despullats. Que l'exdiputat i dirigent de la CUP Pau Juvillà sigui notícia per haver renunciat a ser el nou director general (DG) de Memòria Democràtica demostra en quin punt ens trobem. El que hauria de ser la norma s'ha convertit en l'excepció.
Electors de diferents sigles polítiques observen amb cert astorament i un pèl de vergonyeta aliena com aquells personatges que donaven lliçons d'integritat ideològica i ens havien de portar una República catalana independent per canviar les coses ara aterren als despatxos treballant pel seu adversari polític als qui fa quatre dies acusaven “d'adormir el conflicte català”. També els de les lluites compartides, els dels carrers seran sempre nostres, els dels presidents a la paperera de la història i els que anaven lents perquè anaven lluny. I per què passa tot això? Doncs perquè som davant d'una generació de polítics que no ha aconseguit pràcticament cap ni un dels seus objectius, ni els més mínims consensos. Més aviat és una generació que ha fracassat en tots els sentits. I com que els carrers ja no són nostres, toca ressituar-se dins l'administració i qui dia passa, any empeny.
Els recents nomenaments de l'actual govern català no són pas una excepció. El problema és que aquesta pràctica també s'ha estès a diputacions, consells comarcals i ajuntaments, on parlis amb qui parlis t'explicarà casos d'endollisme i de com candidats sovint sense cap formació acadèmica obtenen càrrecs d'alta direcció servint-se de simulacres d'oposicions i bases fetes a mida. Un dia d'aquests exposaré un cas com un cabàs i que encara cueja però que malauradament no és l'únic. Sigui com sigui, ara ens trobem que personatges amb egos desbocats que ens donaven lliçons de tot han emmudit (als mítings i a les xarxes) i els discursos abrandats on tot està per fer i tot és possible s'han convertit en excuses de malpagador on es barregen les mitges veritats i i els eslògans tronats.
El problema no és que uns suposats bons professionals hagin estat seduïts laboralment pel govern, sinó que ningú dubtés que això passaria i fins i tot es fessin apostes de noms i càrrecs a ocupar. I precisament aquest fet ens indica que o bé els ciutadans ja no es creuen el que diuen els seus representants (d'aquí la manca de sorpresa) o bé una cosa pitjor, que se'ls en fot. Si dones lliçons i acuses els teus adversaris polítics d'incoherents i resulta que al final acabes acceptant les ofertes de feina dels que fins fa quatre dies acusaves d'incoherents aquí hi ha alguna cosa que grinyola. I potser el que grinyola és el que ja escrivia Ramon Solsona a la seva novel·la DG l'any 1998: “El pitjor enemic no és el del partit rival, sinó del mateix partit”. Potser per això el president Pere Aragonès ha preferit pescar en altres aigües i buscar nous referents de pedra picada, ideològicament purs, de solvència contrastada i coherència demostrada fins fa ben poc encara que tot plegat demostri que la rellevància dels nostres governants cada dia que passa sigui més irrellevant.
Bernat Deltell. Publicat el divendres 25 de novembre de 2022