"Quan les ferides són tan profundes el temps no les pot cicatritzar mai"
Violoncel·lista. El meu avi matern, Josep “Pep” Milà Casals, és violoncel·lista i treballa en una orquestra (més ben dit, una orquestrina) d'un transatlàntic de luxe que fa el recorregut Barcelona-Nova York-l'Havana. Els primers anys de la seva joventut, els anys 20 del segle passat, se'ls passa a alta mar interpretant valsos, polques, masurques, ragtimes i el que convingui per tal d'amenitzar els sopars dels passatgers de la primera classe. Quan arriba a Nova York s'hi queda uns dies i junt amb la resta de músics descobreix la ciutat i els locals de jazz (el jazz, junt amb Beethoven, és la seva gran passió). El Pep Milà sempre explica l'anècdota que un dia, passejant per Manhattan amb un amic de l'orquestrina, paren un taxi i un cop dins del vehicle demanen al taxista que els porti a un lloc determinat. Quan el vehicle arrenca el meu avi diu al seu amic “es nota que ja som a Amèrica; el taxista és mulat!”. En el primer semàfor en vermell, el xofer es gira cap al meu avi i en un català perfecte li pregunta: “on m'ha dit que vol anar?”. El taxista és fill de pare català i mare cubana... i al vespre acaben fent copes junts!
De Nova York rumb a l'Havana i, després, tornada cap a Barcelona. I així durant uns quants anys. Sembla una història de novel·la barata, però aquesta és la seva vida, i jo no me la puc pas inventar.
El meu avi es veu que és molt irònic, culte i seductor. Alt com un Sant Pau, elegant (sempre abric llarg i fosc) i un caràcter bohemi una mica impostat perquè se les sap totes, segons la meva àvia. El Pep té un germà petit, en Santiago “Santi” Milà Casals, que toca el saxo en un grup i es guanya la vida fent de ceramista. Tots dos, com la resta dels seus ascendents i descendents, eren -i som- de Vilanova i la Geltrú.
El meu avi, quan entra a la trentena, està cansat d'anar amunt i avall amb el transatlàntic. Ja en té prou, de viatjar. Un bon dia, mentre beu una cervesa al balneari (el nom popular que rep el xiringuito de Ribes Roges) coneix la meva àvia, l'Assumpció Romeu Rovira, una noieta que neteja taules i escombra. Sí, fa això perquè és molt jove i és la manera d'ajudar la seva mare, que és la cuinera del balneari. El Pep se sent seduït per aquella joveneta -es porten 16 anys- i decideixen tirar endavant plegats.
Em salto alguns episodis que formen part de la més estricta memòria familiar i em situo ara als anys 30 del segle passat. La meva àvia dirigeix el negoci familiar -una joieria i articles de regal varis- i les finances de la casa. Tot ho té sota el seu control. I el meu avi continua fent el bohemi i tocant el violoncel en diferents formacions fins que un bon dia Pau Casals li diu: “Pep, necessito violoncel·listes per a l'orquestra que estic creant”. I és així com el Pep, un violoncel·lista d'un transatlàntic -i amb una sòlida formació musical- acaba tocant en una gran orquestra sota la batuta de Pau Casals. Però arriba la guerra, i tot s'enfonsa. El meu avi és empresonat vàries vegades i pateix un consell de guerra (agraïment infinit a Raül Romeva). Un pastisser vilanoví el denuncia per no se sap ben bé quines bestieses, un subterfugi per acusar al Pep de rojo separatista i per ser un catalanista de pedra picada (proper a Esquerra Republicana) que té la mania de no callar mai, i a sobre està casat amb una noia que és una catalanista de pedra picada al quadrat (i molt propera a l'ideari de la Lliga).
Però com he dit, la guerra incivil ho enfonsa tot. El germà, el Santi Milà, és cridat a files i formarà part de la Lleva del Biberó. L'envien a la batalla de l'Ebre i sobreviu, però mai més serà el mateix. Mai parlarà de la guerra, mai parlarà de la batalla de l'Ebre, i mai voldrà recordar la República. El saxo el tanca dins d'un armari i no el tocarà mai més. No suporta el soroll, diu, el fa tremolar...
En aquests anys convulsos els meus avis es casen tres vegades: els casa un jutge de pau (l'amic i gran pintor Martí Torrents), després pel civil i, finalment, per l'església per obligació de les noves autoritats franquistes. Com diu sempre la meva àvia, l'Assumpció Romeu, “m'he casat tres vegades amb el mateix home!”.
(Ja sé que aquestes històries us poden avorrir, però tranquils, que ara ja entro de ple en el nus de la meva exposició).
Resulta que en un d'aquests dos primers casaments el pintor Joaquim Mir, amic dels meus avis, els regala un dels seus quadres. Un regal únic i sembla que amb dedicatòria i tot! Doncs bé, tal i com escriu Oriol Pi de Cabanyes al seu llibre Passió i mort de Joaquim Mir, aquell 1939 Vilanova tenia uns 17.000 habitants i les noves autoritats franquistes “en comptes de pacificar els esperits, hom va continuar enverinant la convivència, simplificant brutalment la realitat i dividint la gent en afectes i desafectes”. Què vol dir això? Doncs que els derrotats són empresonats i humiliats. Joaquim Mir i el meu avi coincideixen a la presó junt amb la resta d'amics que sobreviuen a la guerra. Un cop el deixen en llibertat, al meu avi li retiren el passaport i se li prohibeix sortir del país. Els viatges en transatlàntic ja són història, i l'Orquestra Pau Casals ja no existeix. No hi ha cap futur per a un músic en l'Espanya en blanc i negre del generalísimo. S'ha acabat.
Però hi ha un fet que encara ho trasbalsa tot plegat una miqueta més. Quan el meu avi surt de la presó i torna a casa seva nota una absència. El quadre del Joaquim Mir que estava penjat en una paret de la botiga no hi és. El lloc que ocupava ara està buit. I el quadre del costat, un de l'Enric C. Ricart, també ha desaparegut. “Què ha passat?” pregunta el Pep a la meva àvia. “Me'ls he hagut de vendre, no teníem ni per menjar, Pep”. La meva àvia, dècades després, explicarà fil per randa com havia anat tot plegat. Una senyora de l'alta burgesia barcelonina aprofita la misèria de la postguerra per buscar gangues; quan aterra a Vilanova i veu una joieria oberta s'hi tira de cap. Però com que ja no li quedava res per vendre, a la meva àvia, la dona es fixa en el quadre del Joaquim Mir. I el vol comprar. La meva àvia explica que “tota l'estona parlava en un castellà ridícul, aquella dona, com si tingués una espardenya a la boca”, però era del bàndol dels guanyadors. I això volia dir que tenia diners i molta supèrbia. I es va emportar dos quadres: el Mir, regal de casament, i un Ricart.
Quan el meu avi escolta l'explicació s'ensorra. Puja cap a l'entresòl, damunt de la botiga, que és on viuen, i asseugut al llit es fot a plorar desconsoladament. Res serà igual. Suposo que la venda del quadre és el desencadenant d'una orgia d'alcohol autodestructiva que acaba uns anys més tard amb la seva mort. El meu avi s'ha quedat sense amics (o estan enterrats, o exiliats, o són ànimes en pena), sense feina, sense records, denunciat, acusat, humiliat i sense poder sortir del país. Això vol dir que no pot acompanyar la seva filla -la meva mare- que als dotze anys ja està actuant al Royal Albert Hall de Londres. Ha de seguir la carrera professional de la seva única filla a través dels diaris. És un empresonament a l'aire lliure. I acaba malament.
El meu avi mor el 10 de desembre de 1963 als 66 anys, estirat damunt el llit del dormitori del pis del carrer Freixes escoltant el segon moviment de la setena de Beethoven i acompanyat per la seva esposa, l'Assumpció Romeu, i la seva jove neboda, la Mercè Romeu. Així s'apaga la vida d'un personatge insòlit i singular. El meu avi és del bàndol dels perdedors, i la seva mort genera tanta tristesa que aquest estiu passat, l'agost de 2019, la Mercè Romeu, la neboda i l'última supervivent d'aquella època, poc abans de morir ens demana que en el seu funeral vol que soni també el segon moviment de la setena de Beethoven, “com el Pep”. Quan les ferides són tan profundes el temps no les pot cicatritzar mai...
Segon acte
Final de la dècada dels 90. El Pep ja fa anys que és mort, i el seu germà Santi fa relativament poc que ens ha deixat. La meva àvia, però, està en plena forma i porta amb mà de ferro el negoci i la meva educació, perquè els meus pares sempre són fora. Estudio a Barcelona i comparteixo pis amb uns amics. Un bon dia la meva àvia em truca i diu: “demà, a les set de la tarda, a la casa de subhastes tal del carrer Consell de Cent. Quan acabem tornaràs amb mi a Vilanova, d'acord?” (la meva àvia sempre parlava així, amb autoritat). “Coi, què passa?”, penso quan penjo el telèfon. A l'endemà ens trobem davant la porta de la casa de subhastes del carrer Consell de Cent. Estic intrigat. Quan em veu va directe al gra: “vinga va, que farem tard!”. Pugem al primer pis, a la sala on s'ha de realitzar la subhasta. La majoria dels assistents -un centenar de persones- són coneguts de la meva àvia, vilanovins i vilanovines que s'han desplaçat a Barcelona perquè la majoria d'obres que surten a subhasta són pintures d'Enric C. Ricart. I arriba el moment. Apareix una pintura força gran i interessant. La meva àvia demana a alguns amics seus que té asseguts al costat que no comprin, que s'estiguin quiets. I obeeixen! Però n'hi ha un a primera fila que el quadre sembla que li agrada, i aixeca el braç per pujar i adquirir la peça, però la meva àvia no triga ni tres segons en aixecar el seu, de braç. I així durant una estona. El preu s'està disparant, quedo esparverat i li dic “iaia, què fas???” Em diu que no em preocupi, que això no és un problema de diners. Al final, el seu “adversari” claudica, creu que el preu ja és massa elevat i es retira. I és així com la meva àvia esbossa un mig somriure, em mira satisfeta, i diu: “ja el tinc, quan vulguis podem marxar. La resta d'obres que hi ha aquí no m'interessen. Ara només em falta trobar el Joaquim Mir...”.
Quedo paralitzat. No hi havia caigut. La pintura del Ricart! Tornem a Vilanova en taxi perquè és massa tard, i durant el viatge no ens diem res, silenci absolut. Aquell vespre la meva àvia estava fent una immersió en els seus records i no era qüestió de distreure-la...
La meva àvia mor el 2006, amb 93 anys, i mai localitzarà el quadre del Joaquim Mir. I és per històries com aquesta que vaig a Perpinyà (hi hagi Puigdemont o Junqueras).
Bernat Deltell. Publicat el dimecres 26 de febrer de 2020