Entro en un cèntric bar d’una població catalana d’interior. El bar porta un nom del tipus Cal Garrofer Nou. Antic Cafè Ricarditu. Obert des del 1833. M’atanso a la barra i dic bon dia al cambrer. Silenci. Penso que potser és sord.
—Bon dia!, repeteixo i apujant el volum de la meva veu.
—Hola. ¿Qué desea?
—Un entrepà de llom amb formatge.
—¿Cómo?
—Un entrepà de llom amb formatge.
—A mí, si no me lo dice en español, no sé qué me pide.
—Ho tens escrit al teu darrere, a la pissarra. Ho veus?
El cambrer es gira i busca un nom en una pissarra que no entén ni potser sap interpretar.
—Mira, és el que està a sota del de tonyina.
—¿Cómo? ¡No entiendo nada!, diu mentre continua llegint la pissarra que té al seu darrere i que potser avui és la primera vegada que veu.
Mentre espero, un home d’una setantena d’anys, assegut en un tamboret davant de la barra, diu:
—Uno de lomo con queso. És que son ganes de tocar els collons, eh? Que no veus que no t’entén?
—Com diu?, li responc.
—Que si li dius en castellà ho resols en un moment i ja està, home, que tampoc cal anar tocant els pebrots al personal d’aquesta manera si el pobre noi no t’entén!
—I a vostè qui li ha demanat de participar en la conversa?
—Era per fer-ho fàcil, carai. Perdoni vostè, ja callo!
El cambrer, adreçant-se al client habitual:
—Me tienen mareado con esta mierda del catalán.
Jo, al client habitual:
—Li està dient que és un merda.
—Com dius?
—El cambrer diu que vostè és un merda per parlar català, i això és el que passa per fotre’s en converses que no li pertoquen.
—Sabeu què? —diu el client habitual—. Ja us ho fotareu. Marxo!
L’home s’aixeca i fa el gest d’anar-se’n, però el cambrer li diu:
—Oye, Ramon, paga el café antes de irte.
—Mira quins aires, el machupichu aquest. Ara es fa el milhomes, com si jo no pagués mai!
—¿Cómo dice?
Jo, al cambrer:
—Diu que et fas el milhomes i que ets un machupichu.
—Això, embolica que fa fort. La mare que et va parir, noi...
—Si vol, li tradueixo al castellà també, com vostè ha fet amb mi.
—Mira, no em toquis els pebrots, d’acord?
Apareix el propietari.
—A veure, què coi passa aquí?
Jo:
—He demanat un entrepà de llom amb formatge i encara espero ser atès.
—I no te l’han servit?
—És que el cambrer no m’entenia, i això que ho té escrit a la pissarra.
—És que, pobret, acaba d’aterrar del seu país i, clar, li costa...
—¡Patrón, ya llevo siete años trabajando aquí!
Salta el client habitual:
—I tens els collons de no saber què és un llomillo???
—Jo: Em sap greu, però me’n vaig, que ja no aguanto més.
El propietari:
—Alguns tenen cua de palla. I tu, Ramon, paga el cafè, eh? Que darrerament t’oblides de tot! I escolti —se m’adreça ara amb el cap cot—, no ens faci cap mala crítica, si pot ser, que tot costa molts diners...
Bernat Deltell. Publicat el dimecres 30 de setembre de 2026