Entrevista a Jorge Herralde, editor i fundador d'Anagrama
El 10 de febrer de 2019, després de dinar amb un amic al restaurant 7 Portes, vaig quedar amb en Sergi Gurriz. Encara no ens coneixíem personalment, però havíem interactuat sovint a través de les xarxes socials. Des d'un bon principi vaig intuir -encertadament, com s'ha demostrat després- que era un personatge interessant, de ment inquieta, llest i amb una visió perifèrica de les coses força semblant a la meva. Vam quedar per fer una cervesa i no sé com la conversa va derivar cap al món dels llibres i la literatura. De cop, em diu: “la meva mare treballa a casa del Jorge Herralde”. Vaig quedar parat. Herralde sempre ha estat un dels meus referents -com a editor- i li dec bona part de les millors lectures que he fet al llarg de la meva vida. Dit d'una altra manera, he crescut amb els seus llibres (no només amb els seus, però també amb els seus) i puc assegurar que m'he format com a persona gràcies a editorials com Anagrama, fundada per Jorge Herralde fa 52 anys. La hoguera de las vanidades, de Tom Wolfe; La conjura de los necios, de John Kennedy Toole (descoberta a la meva etapa d'estudiant universitari i tornada a llegir en català durant el confinament); les novel·les de Jonathan Coe i l'inclassificable Alasdair Gray, els contes de Ricardo Piglia (quin escriptoràs!), David Trueba (Cuatro amigos i Saber perder), el descobriment de l'escriptora Sara Mesa i el seu Un amor; la torbadora L'adversari, d'Emmanuele Carrère; Cuando fuimos huérfanos, del nobel Kazuo Ishiguro (una novel·la ambientada a Xangai, que vaig llegir a Xangai i que em va emocionar molt), la duríssima i commovedora Nada se opone a la noche, de Delphine de Vigan i El cel no és per a tothom, de Marta Rojals (una novel·la que em té el cor robat) són només alguns dels llibres publicats per Anagrama que m'han acompanyat al llarg de la meva vida.
Finalment, gràcies a les gestions de Sergi Gurriz i de la seva mare, l'Encarna Garcia, i un cop superats els confinaments, els tancaments locals i comarcals i els tocs de queda, he pogut entrevistar a l'editor Jorge Herralde Grau (Barcelona, 1935) guardonat, entre d'altres, amb l'Orde de l'Imperi Britànic, el Commandeur de l'Orde des Arts et des Lettres i la Creu de Sant Jordi. El dimarts 4 de maig, a les 11 del matí (el dia que se celebraven eleccions a la Comunidad de Madrid) entrava a casa de Jorge Herralde i durant més d'una hora vam xerrar de llibres i literatura. I aquest n'és el resum:
-Dinant amb uns amics vaig comentar que ben aviat entrevistaria a l'editor d'Anagrama Jorge Herralde: “ostres, quina sort! Nosaltres hem crescut amb els seus llibres”, van comentar amb admiració dues amigues amb qui compartíem taula. Explico aquesta anècdota per preguntar-li: vostè és conscient del que ha suposat la seva editorial per a la formació de milers de lectors del nostre país?
-Sí, en alguna ocasió m'han fet aquesta mateixa pregunta, i si sóc conscient o no no ho sé, no li puc dir, però en tot cas espero i confio que els meus llibres no hagin destorbat la vida d'aquesta gent (somriu)
-Com va anar a parar en el món editorial? No consta cap tradició familiar, oi?
-No, de petit m'agradava molt llegir i...
(apareix la seva esposa, la llibretera i traductora Lali Gubern, em saluda i acte seguit li diu al seu marit que surt una estona a fer uns encàrrecs i que si necessita alguna cosa; “no, no necesito nada, lo importante es que vuelvas”, respon divertit)
-... com et deia, a mi el que m'agradava era llegir i la literatura. Vaig estudiar a l'escola La Salle, no tenia cap característica dels empollons de la classe, però sí tenia facilitat per aprendre, tot i que al costat de les matrícules d'honor cada any apareixia un suspens en “conducta”, una paraula que admet moltes interpretacions. Després vaig estudiar, sense gens d'èmfasi i alegria, enginyeria industrial per pressió familiar, perquè el meu pare tenia una fàbrica metal·lúrgica amb un soci alemany i semblava que jo estava destinat a continuar. Però just abans de tot això vaig donar unes quantes voltes pel claustre de Filosofia i Lletres i vaig quedar absolutament destrempat, ja sigui pels llibres de text que hi havia com pel professorat, bàsicament format per monges. Vaig pensar que aquest lloc no convenia per a la meva salut mental. De manera que vaig començar enginyeria industrial fins que la tuberculosi ho va canviar tot
-Què va passar?
-Amb 22 anys vaig haver d'estar un any confinat (una paraula que ara està molt de moda) a casa i al Montseny per recuperar-me de la tuberculosi, i es va convertir en una època molt fructífera, fonamental i apassionant de la meva vida. Vaig dedicar-me a llegir, tot el dia llegia, i així va ser com vaig descobrir Jean-Paul Sartre; em va impactar moltíssim i em va fer prendre consciència de la meva mala consciència burgesa i tot el rollo aquest. Però també va orientar la meva vida cap a altres camins i a prendre -una vegada més- consciència política i a la necessitat del compromís. I d'aquí sorgeix la idea de crear una editorial. I així és com l'any 1960, junt amb un amic, creem una editorial i fins i tot vam contractar ja un títol per publicar, el llibre Piel negra, máscaras blancas, de Frantz Fanon, el deixeble diguem-ne preferit de Jean-Paul Sartre. Era un projecte molt ambiciós, però les possibilitats econòmiques i financeres per posar en marxa aquesta editorial ho feien inviable i impossible. Però d'alguna manera això va ser l'embrió del que vindria després. Aquest primer projecte fallit va fer que donés voltes a la possibilitat de crear una editorial, i jo ja vaig tenir clar que volia ser editor
-I així neix l'editorial Anagrama i l'editor Jorge Herralde
-Sí, l'any 1967 creo l'editorial Anagrama, en els primers anys molt orientada a la política. Durant la primera dècada ens centrem molt en l'antifranquisme, en tots els anarquismes haguts i per haver, les revolucions (cubana, xinesa...), la guerra del Vietnam, el Maig del 68... Tot això ens va portar a tenir l'honor de ser l'editorial més represaliada de l'època, amb constants segrestos de llibres (alguns segrestos avui serien vistos com a inversemblants) i que només tenien com a missió enfonsar-nos econòmicament
-Com recorda aquella època del Tribunal de Orden Público?
-Amb molt de cabreig i molta alegria quan els colàvem algun gol. Hi havia llibres que ja teníem força clar que els segrestarien, i és quan dèiem “s'han adonat”, però altres vegades pensàvem “com pot ser que no ho hagin vist?”. En fi... Era una època molt gris i trista. A la segona meitat dels anys 60 es produeix una petita revifalla cultural gràcies també a un jovent molt mobilitzat i polititzat que milita bàsicament al partit comunista i a l'extrema esquerra. Aquest jovent comença a qüestionar obertament la dictadura i es mouen coses en el terreny cultural, però tot i amb això, és una època molt gris i molt dura
-Quan a un nen se li pregunta què vol ser de gran normalment et respon bomber, futbolista o cantant, per citar tres exemples, però no n'he conegut mai cap que digui editor. Com va anar a parar en el món de l'edició?
-(Riu) Mira, jo de jove vaig tenir la sort de conèixer al Josep Janés, que va ser el gran editor de la postguerra i que abans, durant la República, ja havia editat en català. Doncs bé, jo anava molt a casa d'un amic meu, que el seu pare era enquadernador i amic del Josep Janés, i clar, quedava extasiat contemplant aquelles parets plenes de llibres i les seves acurades edicions. Hi trobaves els clàssics, però també molta varietat de títols contemporanis amb una gran selecció de títols d'humor d'autors britànics (una de les meves debilitats), però sobretot allò que em meravellava era la capacitat de crear col·leccions, els textos escollits, els autors, la cura en la presentació i la recerca formal més adequada... Tot allò em va fascinar, i tant és així que el meu primer projecte editorial que t'he comentat abans va ser amb aquest amic meu, el fill de l'enquadernador de l'editorial de Josep Janés
-Qui era aquest amic seu amb qui va tenir el primer projecte editorial?
-Carles Duran, després director de cinema de l'Escola de Barcelona. Amb ell, que també li agradava molt llegir, vam fundar l'any 1960 una editorial i volíem publicar les obres completes de Sartre i Camus en tapa dura i edició de luxe. Vam pensar que publicant llibres minoritaris, complicats i de preu molt alt, la censura no es fixaria en nosaltres perquè això només seria per a quatre gats. I és així com dos pipiolos com en Carles i jo anem a veure en Jaime Salinas per explicar-li el nostre projecte, el de crear una editorial i publicar l'obra completa de Sartre i Camus. Però Salinas es va portar molt malament, amb nosaltres...
-Per què?
-Perquè en comptes de dir-nos “mira que en sou de gilipolles, en què esteu pensant?” i treure'ns la idea del cap, Salinas només es va limitar a dir “vosaltres creieu que us en sortireu? Doncs vinga, intenteu-ho” i clar, després d'això, en Carles, envalentonat, se'n va anar a París a veure els de l'editorial Gallimard per demanar-los de publicar l'obra completa de Sartre i Camus. Lògicament, no ens van fer ni cas i aquí es va acabar la meva primera aventura en el món editorial
-Des del principi vostè va apostar per publicar també en català, oi?
-Sí, però menys. Mira, t'explico: la meva llengua materna és el català. El meu primer cognom és Herralde, que són del nord, però el meu segon cognom, el matern, és Grau, català. El meu oncle matern, Felip Grau Ros, era molt amic de Francesc Macià i Ventura Gassol i va estar molt implicat en la fundació d'Esquerra Republicana i, després, d'Estat Català. Es va haver d'exiliar durant deu anys a Lió...
-Això és força habitual, al nostre país...
-(Riu) Sí, és el costum... Bé, el que et vull dir és que la meva llengua materna és el català, però per l'època que estem parlant tot el batxillerat el vaig haver de fer en castellà i la meva llengua de cultura era el castellà. Però el primer llibre que llegeixo en català crec recordar que és Vida de Manolo contada per ell mateix, una biografia de l'escultor Manolo Hugué escrita per Josep Pla, i clar, quan em vaig topar amb Pla se'm va obrir tot un món davant meu. Precisament, aprofitant el confinament provocat per la pandèmia, m'he dedicat a rellegir Josep Pla i és un plaer per a l'escriptura i la intel·ligència
-Quan neix oficialment l'editorial Anagrama?
-El 1967 decideixo ser editor i em trasllado durant una temporada a París per poder visitar totes les editorials que m'interessaven i entrevistar-me amb els seus editors. Torno a Barcelona i al cap d'un temps, concretament el 23 d'abril de 1969, Sant Jordi, apareixen els primers llibres d'Anagrama
-Quins són els primers llibres publicats per Anagrama?
-Són uns quants: hi ha, en català, L'ofici de viure, de Cesare Pavese i que ja comentarem més endavant; Les liaisons dangereuses, de Roger Vailland; Baudelaire, de Jean-Paul Sartre; Detalles, de Hans Magnus Enzensberger, i Los procesos de Moscú, de Pierre Broué
-52 anys al capdavant d'Anagrama...
-I més de 4.000 títols publicats
-Quin vertigen...
-Sí
-Anagrama també s'ha caracteritzat des de l'inici pels segells literaris que abracen diversos gèneres
-Sí, la idea inicial d'Anagrama és que hi hauria tres col·leccions ben diferenciades: Documentos, Argumentos i Textos, aquesta darrera col·lecció en català. Documentos era una col·lecció de caràcter marcadament polític d'on havien de sortir revolucionaris de tot arreu; Argumentos és una col·lecció d'assaig literari i, també, polític, sociològic i artístic. I, finalment, hi havia una tercera col·lecció, aquesta en català, que es deia Textos i que va durar dos anys. Vam publicar només cinc títols, tots ells de primeríssima qualitat i d'autors boníssims, començant per L'ofici de viure, de Cesare Pavese, un autor ara una mica oblidat però que en aquella època era una de les figures més interessant de la literatura internacional com a novel·lista, contista i també pels seus diaris. Com he explicat abans, L'Ofici de viure va ser el primer llibre d'Anagrama que jo vaig tenir a les meves mans. També vam publicar en català Tristos tròpics, de Claude Lévi-Strauss, El teatre i el seu doble, d'Antonin Artaud... En total, cinc llibres de molta qualitat, però ens vam fotre una patacada bestial. Crec recordar que de cadascun d'aquests llibres no vam vendre ni 300 exemplars. Un desastre!
-A què atribueix aquest fracàs de la col·lecció Textos?
-Jo era molt amic de Josep Maria Castellet, d'Edicions 62. Llavors dirigia una col·lecció fantàstica que es deia El Balancí on hi trobaves publicada la millor literatura internacional. Castellet havia estat vinculat al grup Seix Barral, una de les grans editorials dels anys 60. Quan Castellet marxa a Edicions 62 ja està molt a l'aguait de tot el que es publica a nivell internacional, i a més, no té pràcticament competència en català perquè el que publiquen les altres editorials, de manera molt meritòria, són altres coses. Jo em vaig pensar, sense cap informació, que si ho fan els de 62 jo també ho puc fer, i clar... El resultat és que vaig haver de tancar la col·lecció, perquè o bé tancava la col·lecció en català o bé la col·lecció en català em tancava Anagrama. Per cert, poc temps després també va tancar la col·lecció El Balancí, que va tornar a obrir més tard amb predomini d'autors catalans. D'això en vam treure una lliçó tots plegats
-Quina?
-Que el lector català, que no era gaire nombrós en aquella època, volia llegir obres escrites en català, no pas traduccions
-Però hi va insistir, oi?
-Sí, l'any 1997 hi vam tornar, però ara conjuntament amb Empúries. Jo tenia molt bona relació amb la gent d'Edicions 62, i Empúries era una filial de 62. Doncs bé, vam arribar a un acord que consistia en què jo escollia una sèrie de títols que ja teníem a Anagrama i després ens ocupàvem de la promoció, i Empúries s'encarregava de les traduccions. Vam publicar uns noranta títols entre el 1997 i el 2014 entre els que hi havien La conjura de los necios, de John Kennedy Toole i que era la primera vegada que es publicava en català, i autors com Ian McEwan, Martin Amis, Ryszard Kapuściński i Michel Houellebecq. Però el 2014 Planeta compra Edicions 62 i jo vaig decidir marxar
-I llavors es llença a l'aventura de publicar en català vostè sol?
-Sí, quan Planeta compra Edicions 62 i, per tant, també Empúries, ens plantegem què fer, i aquí és quan decideixo continuar en solitari i que Anagrama publicarà en català, i fitxem a la Isabel Obiols. Creem Llibres Anagrama, que neix el gener de 2014, i publiquem indistintament autors catalans i internacionals
-I funciona bé?
-Ja portem publicats una vuitantena de llibres, alguns de molt d'èxit. No és fàcil, però en conjunt no és catastròfic, que ja és prou important. Per tant, no n'estic gens descontent
-Creu que el panorama de les lletres catalanes ha millorat, aquests darrers anys?
-Era impossible no millorar (riu). Hi ha més públic lector que fa uns anys, evidentment, però costa, eh? I un bon dia, en una nit d'insomni fèrtil, vaig pensar: i per què no fem un premi literari en català adreçat a nous autors? Ho vaig comentar a la Isabel Obiols i l'Oriol Castanys, col·laborador nostre, i tothom entusiasmat. I així vam descobrir a Irene Solà i el seu Canto jo i la muntanya balla, per exemple. El premi Llibres Anagrama de Novel·la en Català funciona bé. Ara, per exemple, hem descobert a Pol Guasch i el seu Napalm al cor, una molt bona sorpresa; molt original, molt radical. Farà una bona carrera
-Vostè sempre ha apostat per traduir autors catalans al castellà. Com són rebuts els llibres d'aquests autors en el mercat espanyol?
-El mercat espanyol està molt atapeït de llibres, i no és fàcil introduir-los perquè la gran majoria no són coneguts més enllà de Catalunya i sovint estan fora de les xarxes promocionals i d'amistat que tenen altres escriptors de Madrid o Sevilla, per exemple. Però nosaltres sempre hem apostat, i de manera sistemàtica, que aquells autors que escriuen en català publicar-los també en castellà. És l'única editorial que ho ha fet sistemàticament, i des de fa uns 25 anys també ho fem amb autors sud-americans i amb resultats desiguals
-Els de més èxit?
-Quim Monzó i Sergi Pàmies
-La meva pregunta contenia una trampa; en el fons, el que li demano és si ha notat resistència o recel del lector espanyol cap a escriptors catalans o que escriuen en català
-A part de l'espanyol macizo de la raza, el lector d'Anagrama crec que està per damunt d'aquestes coses. Però no t'enganyaré: no és fàcil, no és gens fàcil
-Sorprès per l'èxit d'Irene Solà?
-Va ser una descoberta molt agradable, i és que una de les coses apassionants de ser editor és descobrir noves veus i fer política d'autor. I això vol dir escollir autors nous prometedors o molt bons des del començament, i seguir-los en la mesura del possible al llarg de la seva carrera professional. Nosaltres en tenim uns quants a Anagrama que han fet tota la seva carrera amb nosaltres. Però no sempre pots fer-ho, perquè a vegades publiques tres o quatre llibres d'un determinat autor i el que l'editor creia que seria finalment no ha estat, ja sigui perquè no ha estat a l'altura, perquè no progressa o bé perquè no ha aconseguit atraure el lector. Llavors arriba el moment que has de dir prou i que no continues la relació
-Es fa difícil haver de dir que no?
-Si l'acabes de conèixer o només té un llibre no, no és difícil, però si el coneixes és dur, pel mateix autor però també per a l'editor. A no ser que sigui un cínic, l'autor hi ha posat totes les vísceres, en el seu llibre, i part de la seva vida, i clar, quan li has de dir que no... doncs és fotut. I si a sobre ja ha publicat dos o tres llibres amb tu encara és doblement fotut, perquè l'autor ja es considera com si fos de la casa. I clar... Però l'editor ha de ser honest; no ha d'afluixar mai en la recerca de la qualitat i, sobretot, ha de ser fidel amb els seus lectors. És a dir, no podem publicar qualsevol autor perquè no ens podem trobar que el lector d'Anagrama ens digui “però què han fet aquests? Com és que publiquen aquest autor?” Aquesta és una línia que no hem de creuar mai, perquè si perds la credibilitat davant del lector estàs mort com a editorial. Si publiques tres o quatre best-sellers a Narrativas hispánicas el nostre lector ens dirà “però què ha passat aquí? Què fa aquesta gent?” i això no ens ho podem permetre perquè perdrem els nostres lectors ràpidament
-Anagrama sempre s'ha mantingut en uns estàndards de qualitat molt alts
-És fonamental
-Li estic reconeixent el mèrit: vostès no han publicat mai best-sellers per guanyar diners!
-Efectivament, nosaltres hem publicat llibres que han acabat sent best-sellers, però no hem publicat mai best-sellers, que és molt diferent. I per això el nostre catàleg té una gran vitalitat, el nostre fons editorial continua tenint sortida, perquè són obres de qualitat que es reediten constantment
-Sí, precisament ara fa poc vaig llegir El adversario, d'Emmanuel Carrère, que van reeditar fa relativament poc
-Sí, boníssim. Carrère, amb El adversario, va canviar de registre i la seva qualitat literària va fer un salt endavant molt important i interessant
-Si em permet la típica pregunta: quins tres llibres s'emportaria a una illa deserta?
-M'emportaria els 4.000 i pico llibres que ha publicat Anagrama
-Algun autor que se li hagi escapat?
-Home, per exemple Scott Fitzgerald, un autor amb una obra literària molt curta però molt interessant. L'any 1968 ja estava interessat en publicar-lo, però per una qüestió de drets no va ser possible fins fa deu anys, quan ja vaig poder publicar El gran Gatsby. Tampoc he pogut publicar mai a Jorge Luis Borges, una de les meves passions juvenils, no hi ha hagut mai manera per culpa dels seus contractes
-Li he sentit dir en alguna ocasió que li hauria agradat publicar Tiempo de silencio, de Luis Martín-Santos
-El va publicar Seix Barral en el seu moment amb gran èxit i fa uns deu anys vaig tenir també l'oportunitat de publicar-lo, però finalment no va poder ser. Era la meva novel·la espanyola favorita dels anys 60. Tot i així, he de dir també que Anagrama ha publicat molts grans autors i que per tant a aquestes altures dir que em sap molt greu no haver publicat a tal o qual és una mica injust. Però sí, m'hauria agradat tenir Tiempo de silencio al catàleg, efectivament...
-Vostè també ha apostat molt per la literatura sud-americana
-Sí, des dels anys 70, quan vaig començar a viatjar per l'Amèrica llatina, i sobretot a Mèxic i a Argentina, vaig descobrir autors sensacionals, alguns dels quals després bons amics meus. Un d'ells és Sergio Pitol, un dels grans autors en llengua castellana dels darrers temps. Publicava molt poc i era pràcticament desconegut a Mèxic perquè va estar més de 20 anys a Europa d'agregat cultural en diferents ambaixades i consolats (també a Barcelona). Com he dit, publicava molt poc i era un autor molt minoritari. Es va presentar a la segona convocatòria del premi Herralde i el va guanyar amb l'obra El desfile del amor. Va ser una revelació. Uns anys després va guanyar els premis Juan Rulfo i el Cervantes. A part d'això, era una gran persona i ajudava molt els joves escriptors que començaven. Era l'antidivo, l'antiOctavio Paz, per entendre'ns...
-Costa vendre l'obra dels autors sud-americans a casa nostra?
-Sí, costa molt
-I a l'inrevés, autors espanyols/catalans a Sud-amèrica?
-També costa
-Podem dir que el lector busca autors coneguts i propers que parlin de la seva realitat més immediata?
-Sí, sobretot quan el lector no té referències d'altres autors i literatures. Hi ha hagut excepcions, evidentment, a una banda i a l'altra, però en general busquem allò conegut, el que ens és proper
-Què n'opina de Ricardo Piglia, un dels autors sud-americans que ha publicat Anagrama?
-Fantàstic, és fantàstic. Acabem de publicar Cuentos completos i és sensacional. Per mi, Sergio Pitol i Ricardo Piglia són els meus autors sud-americans preferits. Si a vostè li agrada Piglia vol dir que li agrada molt llegir, perquè certament és un autor excepcional...
-Em té fascinat com escriu, l'ús del llenguatge, més enllà de la història en si mateixa...
-És que és boníssim, amb una elegància i un sentit de l'humor fora de sèrie
-Un dels grans èxits d'Anagrama és La conjura de los necios, de John Kennedy Toole. Com el va descobrir?
-Va ser una bomba. Abans d'iniciar l'editorial tenia clar que era imprescindible conèixer els autors i els llibres i les novetats que anaven apareixent al mercat. Abans no hi havia internet ni tot això, i l'única manera d'estar ben informat era subscriure's a diferents revistes culturals, al New York Review of Books, al Publishers Weekly... Em cartejava amb moltes editorials i n'hi havia una, una petita editorial universitària, que publicava un catàleg que es deia Lousiana University Press. Doncs bé, aquesta editorial només publicava autors del sud dels Estats Units que parlaven d'històries de cotoners, de vaixells, de grans famílies del sud... i per primera vegada van publicar una obra de ficció. Aquesta obra era La conjura de los necios, d'un tal John Keendy Toole. En el catàleg vaig poder llegir tant la ressenya que es feia de la novel·la com el pròleg que apareix al llibre, la història de la mare de l'autor quan explica que va a veure un editor amb el llibre del seu fill que s'havia suïcidat i tot això. Tot plegat era al·lucinant i engrescador, i vaig enviar una carta al director del Lousiana University Press interessant-me pel llibre. El vam publicar l'any 1981, i en vam fer una tirada inicial força prudent de 4.000 exemplars. Poc després, John Kennedy Toole guanya el premi Pulitzer a títol pòstum, un fet inusual i increïble, com tot el que envolta aquest llibre. El publiquem i es converteix en un èxit immens. Des de llavors portem més de 400.000 exemplars venuts. És un dels grans èxits d'Anagrama, i una novel·la magnífica
-Algun altre gran èxit d'Anagrama?
-Sí, un èxit inesperat, que no ens esperàvem: Seda, d'Alessandro Baricco. Fins i tot ell mateix em va confessar que estava una mica emprenyat de la identificació tan estreta d'un autor amb una obra que l'acaba sobrepassant. De Seda anem pels 600.000 exemplars, crec recordar...
-Un èxit inesperat?
-Charles Bukowski, un autor que era totalment desconegut. Fins i tot als Estats Units només havia publicat un parell de llibres i en cercles molt reduïts. I sorpresivament es va convertir en un escriptor de gran èxit, també. A Anagrama hem publicat les seves sis novel·les i bona part de la seva obra narrativa
-Li sorprèn que enmig d'una pandèmia i una crisi econòmica brutal encara s'obrin llibreries?
-Em sorprèn molt agradablement i relativament, perquè la pandèmia, entre els molts desastres que ha comportat i que tothom ha patit, ha despertat dues coses importants: la pulsió per l'escriptura i la lectura. La de l'escriptura, i això és un fet objectiu incontrovertible, és que els editors rebem molts més manuscrits que abans, o bé d'autors coneguts o de la casa (que abans estaven encallats o sense pressa) o bé d'autors novells o absolutament desconeguts. Per exemple, l'editorial Gallimard no fa gaire va publicar una nota dient que refusaven escrits no sol·licitats perquè estan col·lapsats
-I la pulsió per la lectura?
-Ha crescut, i molt, i això no és una opinió, sinó que són dades, dades reals. En el cas dels manuscrits és una obvietat: en rebem molts. I la venda de llibres és una altra dada contrastada: es venen més llibres. Així com al començament de la pandèmia els editors i els llibreters estaven molt preocupats, per no dir acollonits, després, al cap d'uns mesos -no va ser immediat- i malgrat totes les mancances i problemes, hem vist com ha crescut la lectura i, per tant, han anat obrint llibreries, sobretot llibreries “literàries” i petites, amb un públic fidel. I pel que fa a les editorials, també; jo et puc dir que les xifres d'Anagrama de l'any passat, amb la pandèmia, van ser pràcticament iguals que l'any anterior, quan celebràvem el 50è aniversari amb bombo i platerets, una gran promoció i la creació d'una col·lecció especial de butxaca anomenada Compactos 50 i que va molt bé. No vull ser pavero, però no vull enganyar: segurament ha estat un dels millors anys d'Anagrama. I també hi fa la publicació de bons llibres, evidentment...
-És sorprenent
-Sí, vol dir que la lectura és un dichoso refugio per a molta gent
-Paper o llibre?
-Jo he de dir paper
-Té futur el llibre físic, el de paper?
-Jugar a ser futuròleg és complicat, però modestament et diria que sí. Fa deu anys es deia que totes les llibreries tancarien, com el comerç de proximitat, i ara s'estan obrint noves llibreries. Ja ho veus... I és que el llibreter de capçalera és molt semblant a la feina que fa un editor: la manera com posa els llibres, la tria de les novetats, les recomanacions als seus clients, com els ordena... És un ofici de gent enamorada del seu ofici
-Unes frases finals: “Soy de izquierdas, a pesar de la izquierda y a pesar de mi mismo”. Aquesta frase, d'Albert Camus, l'ha mencionat en més d'una ocasió. Continua considerant-se d'esquerres, a pesar de l'esquerra i de vostè mateix?
-(Riu) Sí, encara me'n considero, d'esquerres, i a pesar de les esquerres...
-I fins i tot en un dia com avui, que hi ha eleccions a Madrid i on sembla que Isabel Ayuso guanyarà per golejada?
-Ostres tu, això de Madrid és tremendo... Mira, de fet Madrid sempre ha estat dominat per la dreta: Franco, interregne del PSOE i Partit Popular durant dècades
-“Los libros nos leen” (Emilio Lledó)
-Sí, és així. La forma com tu llegeixes un llibre i com el reps i el que representa per a tu és una forma d'autoretrat, és un autoretrat teu
-“La guerra civil la ganaron los curas y la perdieron los maestros”
-Sí, la repressió que va haver-hi durant la guerra civil (i posteriorment) contra els mestres va ser espantosa, i amb els capellans que ho manegaven tot (i encara ara maneguen molt). És deplorable
-Moltes gràcies, senyor Herralde. Ja no el molesto més
-Ens ho hem passat bé, oi?
-Jo sí, molt!
-I jo també, i això és el que realment importa!
Bernat Deltell. Entrevista feta el dimarts 4 de maig de 2021 i publicada el dilluns 31 de maig