"Passen coses estranyes, en aquesta vida, el que no sé és perquè coi passen, aquestes casualitats, i crec que realment no ho sap ningú"
Divendres 25 d'abril de 2014. Els portuguesos celebren el 40è aniversari de la revolució dels clavells; molts catalans ploren la mort de l'entrenador Tito Vilanova, i jo, a les vuit del matí, sostinc amb els braços el meu segon fill, el Roger, un petit gran escateret d'una mica més de quatre quilos amb cara d'entenimentat i uns ulls marrons que es volen menjar el món. Un dia feliç per a tothom, i sobretot per a la mare, l'Aïda. A mig matí surto de l'habitació perquè vull comprar el diari del dia per després desar-lo en un sobre tancat, com ja vaig fer en el seu moment amb la Txell, la meva filla gran. Es tracta de tenir un exemplar del dia perquè després, amb el pas dels anys, fa gràcia recordar què passava al món quan el teu fill/filla entra en escena.
Al quiosc opto per comprar El Punt Avui. M'atrauen dos titulars de la portada: “L'estat ofega les polítiques d'ocupació a Catalunya”, i, sobretot, “El procés l'impulsa la generació del BUP”, segons l'escriptor Albert Sánchez Piñol. Amb el diari sota el braç me'n vaig a esmorzar a la cafeteria de l'Hospital Sant Joan de Déu. Ple de gom a gom, i molt de soroll. M'assec en un racó i mentre bec un suc de taronja començo a fullejar d'esma El Punt Avui. A dins del diari hi trobo el suplement Cultura del divendres. Són 32 pàgines d'informació sobre cinema, llibres, música... Vaig passant pàgines amb un cert desinterès fins que... pam! Quedo glaçat, estabornit i en estat de xoc. No m'ho puc creure! El meu pare m'apareix de cop en una fotografia de grans dimensions a la pàgina 28. Sí, al suplement Cultura hi ha un reportatge a doble pàgina (pàgines 28-29), escrit per Mercè Miralles, sobre el meu pare i la meva mare. És impactant. El meu pare, mort uns anys abans, sembla que hagi ressuscitat per saludar el meu fill/el seu nét. És increïble!
Quan torno de nou a l'habitació mostro el diari a tots els presents. El meu segon fill podrà conèixer el seu avi en fotografia. Tothom queda molt impressionat. Com pot ser tanta casualitat? Com pot ser aquesta coincidència? Doncs no te'n vagis, amiga lectora, perquè això encara no ha acabat.
L'habitació ha quedat petita per a tanta gent que ens visita. Amics, familiars, saludats... Una de les parelles que ha vingut és la formada per la Maria Rosa Romeu i el seu marit, el Josep Martí. Familiars directes de la meva mare. Tots dos jubilats, i en plena forma. Aquest matrimoni barceloní són un reflex de la història d'aquest país. Catalanistes i culers de pedra picada, van haver de marxar, quan ja estaven casats, a Suïssa, als anys setanta. Exili econòmic i polític. El fill gran del matrimoni, l'Abel Martí, neix a la confederació helvètica però, com a bons catalans, s'enyoren i al cap d'uns anys decideixen tornar a Barcelona. I apa, torna a començar de nou. Tots dos s'han fet un fart de pencar, i gràcies a això el seu fill petit, el David Martí, és avui, a part del meu cosí, un bon advocat.
Doncs bé, la Maria Rosa i el Josep estan tan contents del naixement del Roger que decideixen celebrar-ho autoconvidant-se a Can Culleretes. Per a qui no ho sàpiga, Can Culleretes és probablement el restaurant més antic de Barcelona. Data de 1786, està ubicat al cor de la ciutat (carrer Quintana) i és considerat una referència gastronòmica per als amants de la cuina tradicional i de la cuina ben feta. I aquí és on la Maria Rosa i el Josep reserven taula per dinar i celebrar el naixement del meu fill.
Arriben a Can Culleretes ben aviat al migdia, i s'asseuen a la taula que ja tenen reservada. Un cop triat el menú, el Josep s'entreté mirant les parets del restaurant fins que, de cop, s'atura en un punt concret i diu: “però... què coi és això???” Faig un parèntesi: heu estat mai a Can Culleretes? No? Doncs ara us ho explico: una de les particularitats d'aquest restaurant, més enllà de la gastronomia, és que les parets estan decorades amb fotografies d'il·lustres artistes catalans, així com pintures, murals, ceràmiques i retrats de tot tipus i mida. Doncs bé, a prop de la taula on s'asseuen la Maria Rosa i el Josep hi ha una fotografia en blanc i negre on es veu el pintor modernista Alexandre de Cabanyes treballant en una pintura de grans dimensions. A la fotografia hi apareix també una nena asseguda davant d'un piano que fa de model per al pintor Cabanyes. Sabeu ja per on va la cosa? Doncs sí, la nena que fa de model és la meva mare, i la fotografia que immortalitza aquest moment es troba al restaurant Can Culleretes, i qui observa la fotografia és la cosina germana de la meva mare (la Maria Rosa) i el seu marit (el Josep) que acaben d'arribar de l'Hospital Sant Joan de Déu de visitar el meu fill Roger, l'avi del qual ha sortit en un reportatge avui mateix al diari El Punt Avui. Quines coses...
La història encara la podria allargar una mica més; podria explicar, per exemple, qui era el pintor modernista Alexandre de Cabanyes (probablement un dels artistes vilanovins més importants i internacionals de tots els temps) i que el seu nét, l'escriptor Oriol Pi de Cabanyes, sempre ha estat un bon amic de la família fins al punt que va parlar en públic en el concert de comiat de la meva mare al Palau de la Música Catalana. I també podria dir que l'Oriol Pi de Cabanyes té un fill que es diu Roger (com ara el meu fill) Pi de Cabanyes, que també és periodista, i que som íntims amics. Sí, tot plegat podria complicar-ho encara més, però crec que amb això ja n'hi ha ben bé prou. Em quedo amb els meus records i l'emoció d'aquell 25 d'abril de 2014, el dia del naixement del meu fill, el dia que vaig obrir el diari mentre esmorzava i em va aparèixer el meu pare, el dia que la Maria Rosa em va enviar per whatsapp la foto del retrat de la meva mare que penja d'una paret del restaurant Can Culleretes. Quin dia...
Passen coses estranyes, en aquesta vida, el que no sé és perquè coi passen, aquestes casualitats, i realment crec que no ho sap ningú. I darrerament me'n passen moltes, de coses... Amb tot, el cert és que com diu l'escriptora Teresa Costa-Gramunt, “el record dels morts és el que els fa estar vius”, i per això, aquell 25 d'abril de 2014, d'alguna manera tots els que ja no hi eren es van fer presents (va per tu, estimada Mercè!).
I amb aquest article acabo una estranya trilogia que relaciona i emparenta la meva família amb la pintura i el món de les casualitats i que podeu recuperar aquí: Tots Sants? i La història d'un quadre
Ah, per cert, un apunt final: l'escriptora Teresa Costa-Gramunt és l'esposa de l'Oriol Pi de Cabanyes. Ho dic per allò de la quadratura del cercle...
Bernat Deltell. Publicat el dimarts 30 de juny de 2020