La solució al conflicte català la té només l'esquerra espanyola? N'esteu segurs? Llegiu aquesta història i potser canviareu d'opinió. O no.
Per als que creuen que la solució al conflicte català vindrà per l’esquerra convé recordar una història de 1937. El president de la República és el socialista Juan Negrín qui, davant l’avenç de les tropes franquistes, decideix traslladar el govern espanyol a Barcelona amb l’objectiu d’impulsar una gran ofensiva contra els feixistes. Negrín aprofita per aglutinar tot el poder i restringir l’activitat política mitjançant la censura. A efectes pràctics, això suposa intervenir el govern català i relegar Lluís Companys a un simple subordinat.
El periodista Francesc Canosa explicava en un article al diari Ara que “des de 1937 Companys no pinta res. Catalunya tampoc. Només pinta la substitució total. No érem amics? No estem al mateix bàndol? No som republicans d’esquerres? No som demòcrates? (...) Al president de la Generalitat li neguen els informes confidencials sobre la Guerra. Catalunya hi contribueix amb el major nombre de soldats, amb més material de guerra de fabricació pròpia, i a canvi no hi pinta res. Marginada de qualsevol informació, opinió, decisió. El govern de la República converteix la Generalitat en una mena de Diputació provincial”. Un cos de funcionaris espanyols pren el poder i persegueix, empresona i tortura tots els catalans que considera deslleials a la República espanyola. Catalunya és intervinguda.
Però el 18 de gener de 1939 Juan Negrín sí necessita a Lluís Companys. El president espanyol informa que la situació és molt greu però no desesperada, i per això demana a Companys que faci una crida a la resistència. Companys ho fa, perquè no sigui dit que els catalans no són lleials, tot i saber que la guerra està perduda: “En aquesta guerra, catalans, ens ho juguem tot, fins i tot el nostre nom”. I mentre el president demana una resistència ferotge, una heroïcitat, un suïcidi, Negrín agafa les maletes i fot el camp. Gràcies pels serveis prestats, senyor Companys. A reveure!
La història es repeteix, tot i que no és mai ben bé igual. Ara també han intervingut la Generalitat, els mateixos que uns anys enrere recollien firmes contra l’Estatut perquè els nens andalusos serien obligats a estudiar en català. Però mentre el Partit Popular impulsava una campanya indigna d’un país que es diu democràtic, què feia l’esquerra? On eren els Podemos? On eren els intel·lectuals? On eren els No a la guerra? Tots callats, com uns covards. Com Juan Negrín.
El cas Companys ens recorda que la solució no vindrà per l’esquerra. La solució no s’ha de buscar el 1937, sinó el 1949. Reunió al monestir de Montserrat. Hi són els que han tornat a Catalunya des de l'exili després de la derrota: Joan Sales i Raimon Galí. Hi són també els joves, els que volen redreçar de nou el país: Joan Reventós, Anton Cañellas, Hilari Raguer. Tot i la dictadura i les persecucions han tingut el valor de constituir un grup anomenat Torras i Bages. És un grup de catòlics i catalanistes que lluitaran per impedir l'eliminació de la llengua, la cultura i el país. Oficia la reunió l'abat Escarré. Els explica què és Catalunya i els demana “feu pàtria, no feu política”. “Quina és la diferència?” pregunta un dels assistents. Escarré respon: “notareu que feu política quan us dividiu”.
Bernat Deltell. Publicat el dijous 25 de gener de 2018