Escenaris de futur que s'obren en la sempre imprevisible i laberíntica política catalana. El cas de JuntsxCat
Una part important de la militància de JuntsxCat ha donat una puntada de peu a la taula (a la taula de diàleg i a la taula on mengen molts càrrecs orgànics) i ha convertit de nou la política catalana en un laberint on cada vegada és més complicat albirar una sortida honrosa per a totes les parts. El 79,18% dels juntaires ha exercit el seu dret a vot, i això vol dir que 5.459 militants d'un total de 6.465 han decidit que aquesta vegada sí, que aquesta vegada pagava la pena moure's de la butaca i votar per decidir la continuïtat de JuntsxCat en el govern del nostre país. I el resultat és que d'aquests 5.459 militants que han votat, 2.875 (el 55,73%) han dit que no volen que el partit continuï formant part del govern encapçalat pel republicà Pere Aragonès. La resta, un gens menyspreable 42,39%, o sigui, 2.187 militants, han votat realpolitik i, per tant, sí a governar en coalició amb Esquerra Republicana. En tot cas, les urnes s'han imposat, i els militants han triat i decidit. En aquest sentit, és molt positiu que una formació de nova creació com JuntsxCat doni veu i vot a la seva militància sobre qüestions tan transcendents com pot ser la continuïtat del partit en un govern de coalició. Una bona notícia, en tots els sentits.
També és una bona notícia que JuntsxCat hagi decidit que sigui només la militància qui pugui votar i, per tant, decidir sobre el seu futur. Ara fa uns anys algunes formacions polítiques havien posat de moda a casa nostra un concepte una mica estrany de primàries. Es tractava que militants (que recordem-ho, són aquells que paguen una quota i per tant, adquireixen un compromís amb les seves sigles) i no militants (els que no paguen i, per tant, la fidelitat no és gens clara) decidissin sobre caps de llista municipals i/o secretaris generals i altres càrrecs de partit. A part de ser un insult al militant de base, tot plegat va acabar com el rosari de l'Aurora, amb autèntics fiascos i trampes de tota mena per intentar corregir els vots que en més d'una ocasió provenien de simpatitzants d'altres partits per tal de fer mal al seu adversari. Són aquelles coses de la política catalana que fa que ben poca gent ens prengui seriosament. Per tant, una també bona notícia: qui vulgui decidir sobre el futur de JuntsxCat ja sap que primer n'ha de ser militant, i així hauria de ser a la resta de partits polítics. Militància vol dir compromís i fidelitat a les teves sigles, com els socis d'un club esportiu o d'una entitat.
Bé, però anem de cara a barraca: i ara què? Quins escenaris de futur immediat s'obren? Comencem pels protagonistes de la jornada, per JuntsxCat.
Primer de tot, cal dir que els resultats enforteixen Laura Borràs i debiliten Jordi Turull. Per si algú encara vol afinar una miqueta més, es podria dir que la militància aposta pels nous lideratges i de mica en mica arracona la vella guàrdia. La cara de Jordi Turull mentre parlava Laura Borràs era tot un poema, aquest divendres al vespre. El llenguatge no verbal i el seu posat ja ho deia tot. Ara bé, la vella Convergència (com a definició) no ha acabat de ser escombrada del tot. Un 42,39% dels vots no és una derrota sense pal·liatius, sinó un avís. I aquí és on entren els tempos polítics. Si el president Pere Aragonès aguanta -com pugui- la resta de la legislatura, la travessia pel desert se li farà llarga, a JuntsxCatalunya. Si a sobre, a les properes municipals, es produeix un daltabaix en els resultats, Laura Borràs patirà i el seu lideratge serà de nou qüestionat. Però, realment es pot produir aquest daltabaix? Hi ha qui afirma que si s'haguessin mantingut al govern l'enfonsada hauria estat èpica. I hi ha qui opina just el contrari, que fora del govern, i a vuit mesos de les eleccions municipals, JuntsxCat s'ha suïcidat. Sigui com sigui, i encara que JuntsxCat obtingui uns molt bons resultats, el problema serà a l'endemà de les eleccions. Amb qui pot pactar el partit de Laura Borràs i Carles Puigdemont? Amb Esquerra Republicana, després de l'actual trencadissa, segur que no. Però és que ara Esquerra ja no necessita els juntaires perquè tenen dues crosses, com són els Comuns i la CUP, per formar noves majories als ajuntaments, consells comarcals i diputacions. En canvi, qui té Junts? Amb qui pot pactar? Ni amb ERC, ni amb els Comuns, ni amb la CUP, i per raons òbvies, tampoc amb el Partit Popular, VOX i Ciutadans (si és que a les municipals obtenen algun regidor). M'he deixat un partit, oi? Efectivament, el PSC. I aquest és el motiu pel qual no es pregunta a la militància juntaire sobre si cal mantenir el pacte de govern amb el PSC a la Diputació de Barcelona. Evidentment que no es pregunta ni es preguntarà, perquè l'únic soci viable que li queda a JuntsxCat a l'endemà de les eleccions municipals és el partit socialista. O bé Xavier Trias obté majoria absoluta, en cas que es presenti de candidat a l'alcaldia de Barcelona, o bé ha de pactar amb algú. I aquest algú, des d'aquest divendres set d'octubre, només pot ser el PSC de Salvador Illa.
Continuarà!
Bernat Deltell. Publicat el dissabte 8 d'octubre de 2022