La trencadissa (i III)

La trencadissa (i III)

Escenaris de futur que s’obren en la sempre imprevisible i laberíntica política catalana. El cas del PSC-PSOE

El trencament del govern independentista català té un clar guanyador, i aquest és el PSC de Salvador Illa i, sobretot, el PSOE del president espanyol Pedro Sánchez. Sánchez és el responsable d'una taula de diàleg sense cap resultat perquè l'únic objectiu que persegueix és el de calmar els nervis dels inversors i de les institucions europees fent veure que s'està reconduint la crisi política a Barcelona (el que preocupa a la UE és Barcelona, no pas Catalunya). Ell és també qui ha desactivat l'independentisme al carrer, qui ha portat la roja a Cornellà sense cap aldarull, la persona que no ha desjudicialitzat el conflicte ni la repressió perquè no pot fer-ho “pero lo estamos intentando, Pere”, qui ha fet veure que també va patir -ell i el seu govern- l'espionatge de Pegasus per no se sap ben bé quin motiu, qui té el suport incondicional d'ERC per aprovar els pressupostos espanyols al mateix temps que JuntsxCat li aporta l'estabilitat necessària per governar a la Diputació de Barcelona, i qui carrega el mort al Partit Popular qualsevol garrotada judicial provinent d'Europa. Resumint, Pedro Sánchez no només és un supervivent, sinó un killer que ha guanyat l'independentisme sense necessitat de fer cap concessió.

Ara, però, arriba la darrera fase, i és aconseguir que el PSC ocupi els principals centres de poder catalans. El proper objectiu és l'alcaldia de Barcelona i fer fora Ada Colau (totalment amortitzada) per, posteriorment fer l'assalt final a la Generalitat de Catalunya. Quan hagi obtingut aquests darrers premis ja es podrà dir que l'independentisme estarà totalment desactivat. Ni els carrers seran seus, ni les institucions, ni els principals ajuntaments, ni el 52% es mantindrà. Pedro Sánchez haurà donat una lliçó de realpolitik al Partit Popular i al deep state de com acabar amb un moviment pacífic que no fa pas gaires anys treia al carrer milers de persones  i deixava en ridícul la policia buscant urnes i paperetes. Ara, en canvi, i a diferència de Rajoy, Sánchez és capaç de pactar amb ERC al mateix temps que permet que els seus subordinats catalans del PSC estableixin acords amb JuntsxCat a la majoria de consells comarcals i a la Diputació de Barcelona. I encara que perdi eleccions autonòmiques (Galícia, Euskadi, Andalusia), Sánchez és capaç d'aguantar i mantenir-se al poder gràcies a Bildu (Bildu!), el PNB, ERC i el conglomerat de sigles de Podemos. Per acabar-ho d'adobar, quan una pandèmia primer, i una hiperinflació després a causa de la guerra d'Ucraïna sembla que pot arruïnar el seu mandat. Pedro Sánchez sobreviu gràcies als ajuts de la UE.

Les enquestes no són gens bones per al futur del president socialista. Totes, o gairebé totes, asseguren que hi haurà un govern del Partit Popular de Feijóo amb el suport de VOX, ja sigui dins del govern o des de l'oposició. Però això no està gens clar. I no està gens clar perquè el president espanyol és un supervivent. Recordem que Sánchez es va imposar en unes primàries socialistes amb tots els aparells del partit (Felipe González & co) i mediàtics (La Sexta i El País) en contra, i va guanyar. Pedro Sánchez també es va carregar a través d'una moció de censura al president Mariano Rajoy, un complet inútil i un corrupte que a les eleccions del 20N (sí, el 20 de novembre!) de 2011 va obtenir 10,8 milions de vots i 186 escons. Set anys més tard, l'u de juny de 2018, Pedro Sánchez , en plena aplicació del 155 i amb els líders catalans a l'exili o a la presó, va ser capaç de lligar el suport dels partits independentistes per fer fora del govern el Partit Popular de Mariano Rajoy i la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría. Només havien passat set anys de la majoria absoluta de Rajoy a caure sota les urpes de Sánchez.  Un rècord. I pel mig, l'actual president espanyol ha tingut temps d'arraconar la vella guàrdia socialista i la seva candidata, la mediocre lideresa andalusa Susana Díaz. Neteja a fons dins i fora del partit.

Sí, Pedro Sánchez s'ha carregat la vella guàrdia socialista i també ha vist passar davant seu els cadàvers de dos líders populars (Mariano Rajoy i Pablo Casado), el líder de Podemos (Pablo Iglesias) i el de Ciudadanos (Albert Rivera). Ha tingut temps també per indultar als líders independentistes sense perdre suport electoral (de moment), ha guanyat les eleccions catalanes a través del seu delfí Salvador Illa (considerat el pitjor ministre de Sanitat de la UE durant la crisi de la pandèmia), s'ha carregat Ciudadanos, ha viscut una escissió a Podemos (Más País), ha gaudit veient el govern català dividit, ha fet volar Franco amb helicòpter i ha tingut paraules dures contra Juan Carlos I ("debe dar explicaciones a todos los españoles") convertint-se en una mena de referent republicà espanyol que crea inquietud en els règim del 78. Afegeixo: no és que Pedro Sánchez sigui republicà, és que és un home imprevisible, i això el fa extremadament perillós.

Quins escenaris de futur s'obren, a partir d'ara? El més probable és que el PSC de Salvador Illa administri el gota a gota al govern d'Esquerra Republicana aprovant els seus pressupostos i fent-li la vida impossible la resta del temps. I així fins a les eleccions municipals del proper mes de maig: en funció dels resultats, el PSC farà caure el govern republicà i s'establiran noves aliances (probablement amb JuntsxCat) o bé deixarà que es vagi socarrimant a foc lent fins al final de la legislatura.

Dit això, a Pedro Sánchez, un cop desactivat l'independentisme, només li queda un darrer objectiu, i és Felipe VI. Ho va dir Isabel Díaz Ayuso el passat dos d'octubre en una entrevista a El Periódico: "Pedro Sánchez está deslegitimando la Corona y haciéndola desaparecer". Però d'això en parlarem un altre dia.

Bernat Deltell. Publicat el dimarts 11 d'octubre de 2022

Publicat el: 2022-10-11 Visualitzacions: 29
El teu compromís econòmic com a lector em pot ajudar encara més a fer recerca periodística. Moltes gràcies!
Vull col·laborar