Escenaris de futur que s’obren en la sempre imprevisible i laberíntica política catalana. El cas d'ERC
Pel principi. Esquerra Republicana guanya pels pèls les eleccions del 14F de 2021 en el bloc independentista. Un sol diputat i uns pocs milers de vots separen Esquerra de JuntsxCat. Aquest empat tècnic fa aflorar públicament dues estratègies latents des de fa temps dins d'Esquerra. Dues estratègies encapçalades per dos grups antagònics -esquerranosos vs independentistes- que de moment no esclata perquè quan toques poder les coses van a un altre ritme, tot i que si hi ha un partit imprevisible i amb una llarga tradició en escissions i secretaris generals que toquen el dos és a can ERC. Bé, sigui com sigui, mesos abans de les eleccions del14F les enquestes asseguren que ERC guanyarà amb certa solvència i sense problemes, però a l'hora de la veritat JuntsxCat torna a remuntar -com ja va fer a les eleccions de desembre de 2019- i, si no és pels 77.000 vots del PDeCAT, els resultats encara haurien estat més ajustats. Amb tot, qui guanya és el socialista Salvador Illa, i Pere Aragonès queda segon amb JuntsxCat trepitjant els talons als republicans. I clar, tot va tan ajustat que els problemes es verbalitzen públicament.
Sí, el dilluns 15 de febrer, just a l'endemà de les eleccions, Joan Tardà surt en tromba reclamant un pacte d'esquerres que inclogui comuns i cupaires i si pot ser amb l'abstenció dels socialistes. A aquesta estratègia s'hi suma, entre d'altres, Gabriel Rufián i Sergi Sol, però no pas l'encara candidat Pere Aragonès ni el seu grup de confiança, molt més prudents a l'hora de parlar de pactes. Tardà escriu a El Periódico reclamant el pacte d'esquerres i si Junts s'hi vol sumar per acabar de lligar la majoria absoluta cap problema, però sempre en un segon pla "i portant-se bé". Però Joan Tardà, l'home que cremava constitucions espanyoles i deia que la independència era qüestió de mesos perquè "los catalanes han desconectado de ustedes, no les tenemos miedo'", no té en compte un factor, i és Oriol Junqueras. Aquest estableix una línia vermella infranquejable: cap pacte amb el PSC. Cap ni un! Més enllà que tots dos partits està competint pel mateix espai electoral, també hi ha una qüestió personal. Les declaracions de Miquel Iceta sobre el líder republicà (“es el osito que todo el mundo quiso tener”) o la constant negativa del líder socialista a mantenir una reunió amb Junqueras a la presó ha covat un fort ressentiment. És per aquest motiu, entre moltes altres coses, que Pedro Sánchez decideix canviar de candidat un mes i mig abans de les eleccions del 14F amb l'objectiu de facilitar els pactes: envia Iceta a Madrid i Illa a Catalunya. Un cas que es recorda sobretot per les esperpèntiques declaracions de Miquel Iceta assegurant, hores abans de ser rellevat, que ell és el millor candidat per encapçalar la llista socialista. Les declaracions d'Iceta formaran part també de la surrealista història política d'aquest país.
Amb el PSC fora de joc per ordre d'Oriol Junqueras, a Tardà no li surten els números per tirar endavant el seu tripartit d'esquerres. I és així com de mica en mica s'imposa la tesi d'Aragonès que el pacte ERC-JuntsxCat és el més convenient per al país, el que dóna més estabilitat per qüestions numèriques i per allò de la majoria independentista del 52%. Pere Aragonès i Jordi Sànchez acabaran lligant un acord molt beneficiós per a Junts ja que, a part de presidir el Parlament, controla les conselleries d'Acció Exterior (important per als líders a l'exili), Economia (amb un pes pesant com Jaume Giró amb fil directe a CaixaBank), Salut (enmig d'una pandèmia) i Justícia, entre d'altres. Amb tot, el que havia de ser un bon pacte per a ambdues parts es converteix en un infern. El soroll extern, els satèl·lits tòxics dels dos partits i l'estratègia de divisió practicada per Pedro Sánchez (un supervivent nat) comporta el trencament del govern independentista i terra cremada entre les dues formacions. El denominat grup de Madrid (Tardà-Rufián-Sol) s'han dedicat a dinamitar qualsevol intent de reconciliació entre els diferents actors independentistes. Cal recordar les declaracions de Rufián sobre els líders juntaires que jugaven a ser James Bond? Doncs declaracions com aquestes, a desenes. Dia rere dia, article rere article, tertúlia rere tertúlia, piulada rere piulada. I la premsa unionista (la d'aquí i la d'allà) feliç i encantada. I alguns d'aquí caient-hi de quatre grapes. Perquè clar, la justícia espanyola (una de les potes del règim del '78) també ha jugat les seves cartes inhabilitant Laura Borràs i a qui convingués sempre i quan fos independentista. Al final, acusacions creuades, el portaveu de JuntsxCat Albert Batet anunciant una moció de confiança al president Aragonès, el president Aragonès que cessa el vicepresident Jordi Puigneró, 2.875 militants juntaires (d'un total de 6.465) que consideren que ha arribat l'hora de la dignitat i voten sortir del govern. I clar, tot plegat acaba com el rosari de l'Aurora. Ara ja es poden acusar obertament els uns als altres d'haver estavellat la nau: tots tenen la seva raó, ara o ets un erqui o un hiperventilat, un botifler o un patriota, els matisos desapareixen, els grisos esdevenen blancs o negres, i les bases la mar de contentes perquè ara sí que sí anem disparats cap a la independència mentre els votants d'uns i altres s'ho miren atònits.
"L'independentisme està digerint la derrota i busca culpables per tot arreu menys allà
on els hauria de buscar"
En el fons aquí el que passa, més enllà que l'independentisme està digerint la derrota i busca culpables per tot arreu menys allà on els hauria de buscar, és que l'estratègia de la taula de diàleg d'Esquerra amb el PSOE no acaba de funcionar. De fet, no funciona, i clar, tenir un soci que t'ho recorda constantment és una mica emprenyador, com ja li passava a Artur Mas amb Unió Democràtica i les homilies dels divendres del democristià Josep-Antoni Duran i Lleida. I en aquest cas, també van acabar partint peres i Unió desapareixent.
Què li pot passar a Esquerra ara mateix? Per una banda les municipals que se celebren d'aquí a vuit mesos les pot encarar amb certa solvència, ja que en aquells municipis on no obtingui una clara majoria sempre es podrà recolzar amb els Comuns (que fa el mateix paper de crossa que feia Iniciativa amb el PSC) i la CUP, que amb la tornada d'Anna Gabriel a casa i el corresponent bany de realisme acabarà fent pactes d'esquerres perquè ara toca “menjar-nos els rics i guanyar-ho tot”. Per altra banda, si bé les eleccions municipals les poden encarar amb certa solvència (emfatitzo el certa, perquè ningú tregui conclusions precipitades), els republicans patiran un calvari aquests dos anys que els queda encapçalant el govern català amb només el suport dels seus 33 parlamentaris d'un total de 135. El PSC els aplicarà una mort lenta, de gota a gota, fins a escanyar-los. Donarà suport als pressupostos (elaborats per Jaume Giró, per cert) perquè sap que Pedro Sánchez necessita els vots de Gabriel Rufián a Madrid; però una cosa són els pressupostos i una altra de molt diferent el dia a dia. I encara que el govern català tingui el suport de Comuns i CUP, el PSC i Junts -que en cap cas trencaran relacions- poden convertir la legislatura que queda en un veritable malson per al president Pere Aragonès i Esquerra Republicana.
I qui hi guanya amb tot això? El president espanyol Pedro Sánchez, evidentment. Taula de diàleg inexistent, cap concessió a l'independentisme, partits sobiranistes barallats entre ells i el 52% per cent a prendre pel sac. Però de tot això en parlaré (millor dit, escriuré) en el meu proper article.
Per tant, continuarà!
Bernat Deltell. Publicat el diumenge 9 d'octubre de 2022