El fill, que és un bon nano i que mai s'ha fotut en problemes, anuncia als seus pares que en aquestes eleccions al Parlament de Catalunya votarà Aliança Catalana. La mare, sobtada i preocupada, li pregunta: "i per què?"
És un matrimoni que voreja la cinquantena. Ella és funcionària -treballa en una escola- i ell un assalariat d'un petit bufet d'advocats especialista en divorcis i herències. Tenen un fill que ja té uns vint anys i que estudia a la Universitat Politècnica de Catalunya. Família catalanoparlant, classe mitjana, arriben a final de mes sense ensurts no pas pel que cobren -cobren correctament- sinó perquè han estat educats en la cultura de l'estalvi -res de grans viatges ni d'excessos consumistes. Pis en propietat i hipoteca liquidada. Tenen un vehicle que té més de quinze anys i que no volen canviar perquè gairebé no el fan servir mai. Barcelonins, una mica -una mica només- conservadors, preocupats per la salut -es cuiden molt- i enamorats de la muntanya, on s'hi desplacen sovint a fer excursions amb amics i familiars. I de cop, el fill, que és un bon nano i que mai s'ha fotut en problemes, anuncia als seus pares que en aquestes eleccions al Parlament de Catalunya votarà Aliança Catalana. La mare, sobtada i preocupada, li pregunta: "i per què?" La resposta del fill, tal com me la va explicar la mare, va ser aquesta: "perquè estic fart que per ser català, home, blanc, heterosexual, independentista i parlar en la meva llengua m'acusin de racista, radical, xenòfob, supremacista i no sé quantes collonades més". Li pregunto a la mare: "i qui és que l'acusa?" Sorprenentment, em respon que les baralles dialèctiques les ha tingut i patit amb alguns excompanys seus, "tots ells fills de pares que cobren sous astronòmics parasitant en l'administració pública -ajuntaments, diputacions, consells comarcals, Generalitat- en càrrecs que ningú en sap ni la utilitat ni per a què serveixen". En algun moment, entre els companys d'aula es va produir una ruptura, un trencament. i ara ja els separa un abisme. Una minoria suposadament il·lustrada "contra una gran majoria de la classe que només volia jugar a futbol i menjar-se un bon entrepà de Nocilla", ho exemplifica així la mare. El més sorprenent és que "qui acusava sibil·linament el meu fill i els seus amics de nens de casa bona i petits burgesos eren fills de funcionaris o càrrecs electes col·locats a dit amb greus contradiccions entre el discurs i la seva quotidianitat", reconeix obertament la mare.
Doncs bé, aquests comportaments, sempre segons els pares d'aquest universitari, ha dividit l'actual joventut en tres blocs: els indiferents -que són majoritaris-, els que suposadament es llegeixen els diccionaris escrits per la Marta Roqueta -la minoria de la minoria- i una majoria que s'inclina cada vegada més per la dreta, la dreta extrema o fins i tot l'extrema dreta. I cada vegada en són més, aquí i arreu d'Europa, i algú potser caldria que es preguntés què ha passat, oi?
Potser una -una!- explicació que va lligada a l'exemple que he exposat just abans el podríem trobar en una lectura recent que he fet. Es tracta d'un llibre molt interessant titulat Laëtitia o la fi dels homes del francès i professor d'Història a la Universitat París XIII Ivan Jablonka. El llibre, publicat per Anagrama i que al nostre país va passar injustament desapercebut, tracta la història real d'una nena de divuit anys que va ser violada, assassinada i esquarterada la nit del 18 de gener de 2011 i que va impactar la societat francesa fins al punt que el llavors president Nicolas Sarkozy, en un gest d'oportunisme populista, va aprofitar per carregar contra el sistema judicial i les esquerdes del sistema. Laëtitia o la fi dels homes és una crònica periodística escrita en primera persona que serveix també per disseccionar la societat francesa d'aquest inici de segle XXI. Hi ha un moment molt interessant en què l'autor, l'Ivan Jablonka, explica el següent d'ell mateix: "Provinc de la burgesia parisenca amb títols, no vaig créixer entre la misèria i l'alcohol, als meus pares cap jutge de menors els va prendre la meva custòdia, no vaig anar a un institut de formació professional, em desplaço en metro més que no pas en moto. Per a mi, que em caracteritzen paraules com judaisme, llibres i cosmopolitisme, la Laëtitia [la víctima] encarna l'alteritat, la dels francesos de cultura cristiana, amb un cognom fàcil d'escriure, arrelats a una regió, fruit d'un llinatge, encara que sigui el dels atrides. No sé qui dels dos, si ella o jo, és més anormal".
Crec que el que escriu Ivan Jablonka s'entén perfectament. És un bon principi que algú nascut a París l'any 1973, fill de família benestant i professor universitari, sigui capaç de mirar-se al mirall i reconèixer que "potser l'anormal sóc jo" i no pas la jove Laëtitia Perrais. És exactament el mateix problema -salvant totes le distàncies- que ha patit el noi de vint anys que estudia a la Universitat Politècnica de Catalunya: l'arrogància dels Ivan Jablonka de torn. Aquests joves han acabat farts que cada vegada que opinen i expressen el que pensen siguin titllats de racistes, xenòfobs, masclistes i radicals per una certa i minoritària intel·lectualitat d'esquerres totalment dogmàtica i que viu de l'erari públic. I clar, al final, molts joves acaben votant Aliança Catalana o VOX, segons la seva adscripció nacional.
Qui d'aquest article en faci demagògia -volgudament o no- estarà exemplificant exactament el que acabo de descriure.
Bernat Deltell. Publicat el divedres 7 de juny de 2024