"Tothom sap que amb l'elefantet no s’hi pot negociar, no s’hi pot pactar i no se li pot oferir res perquè, senzillament, no existeix"
Imaginem un escenari metafòric. Hi ha una taula de centre al mig del saló; és una tauleta quadrada de mides reduïdes, d’aquestes que serveixen per prendre el cafè o per a què José Maria Aznar hi posi els peus al damunt. A cada costat de la taula hi ha una cadira on hi seuran Pedro Sánchez, Pablo Iglesias, Pablo Casado i Albert Rivera. El candidat de VOX el podríem situar sota la taula, però com que sembla que avui no vindrà no cal preocupar-se per la seva ubicació. Continuo. Els quatre polítics han quedat per parlar de manera distesa de la situació del país, d’Espanya, així en general. Arriben al saló, cadascú seu en una de les cadires que té assignada, i comencen a parlar. Però... què li passa a aquesta tauleta de centre? Doncs que al damunt hi ha un elefantet pintat de colors com el que apareix al final de la pel·lícula The Party (traduïda aquí com La festa), una popular i divertídissma comèdia dirigida per Blake Edwards i protagonitzada per Peter Sellers. Doncs sí, aquí també hi ha un elefantet damunt de la taula, i aquest elefantet, que pesa més de 200 quilos i s'està immòbil i amb la mirada perduda, es diu Catalunya.
Els quatre líders espanyols, ja asseguts, intenten dialogar entre ells, però hi ha un problema, i és que l’elefantet els impedeix la visió i entendre què diuen uns i altres. No se senten, no es veuen, però a cap d'ells se'ls acut fer alguna acció per convidar l’elefantet a baixar de la tauleta. No, el que fan els quatre polítics és fer veure que aquest elefantet no existeix, que no hi és: Elefantet? Quin elefantet? com deien els Supertramp als anys 70. Per això, els nostres polítics continuen xerrant en format monòleg com si res; Pedro Sánchez s’adreça a Albert Rivera i aquest, que no s’assabenta de res del que li diu Sánchez perquè hi ha un elefantet al damunt de la taula, respon el que vol.
Passen les hores, i només es poden fer dues coses: continuar fent veure que l’elefantet no hi és o bé esperar que l’animal baixi de damunt la taula un dia o altre. En definitiva, es tracta de no fer res: l’elefant no existeix, i si existeix, ja marxarà ell solet. Però, oh sorpresa!, l'elefantet no marxa, s'està quiet, no es belluga, i a sobre resulta que s’alimenta de vots. Sí, és un fenomen molt curiós i estrany: cada vegada que hi ha eleccions l'elefantet s'engreixa una mica més. I clar, està agafant un volum descomunal. Els cambrers que serveixen els cafès, la majoria dels quals europeus, sí que el veuen l'elefant. I tant que el veuen! I clar, quan algun d'aquests cambrers diu als governants espanyols que on vol que li deixi la tassa de cafè perquè al damunt de la taula no hi cap per culpa d'un elefantet, aquests responen: "Un elefant pintat de colors damunt la taula? Què diu vostè ara? Que s'ha tornat boig?" Els cambrers europeus, que són molt eficients i silenciosos, riuen d'amagat i s'emporten el cafè que després ells mateixos es beuran a la cuina.
Però hi ha un altre col·lectiu que també el veu, l'elefantet. Bé, de fet, l'elefantet el veu tot Déu, però aquests periodistes internacionals (i sobretot els anglosaxons) són els pitjors de tots. Se'n riuen dels polítics espanyols per la seva manca de visió -l'humor britànic els fa escriure que necessiten ulleres- i aquests, els polítics espanyols, s'enfaden i asseguren, ofesos, que els que estan equivocats són ells, que haurien d'aprendre moltes coses dels periodistes de l'ABC i El Mundo que poden fer llargues i complexes cròniques sense ni esmentar l'elefantet. Els polítics alliçonen els periodistes estrangers: aquí tenim una llarga tradició periodística que fins i tot quan convé sap donar les gràcies a Alemanya per haver detingut a un suposat elefantet que no existeix.
"Pst, ja l'han vist l'elefantet, o encara no?"
Però en fi, sembla que no hi ha res a fer. O sí, perquè tothom està esperant a veure qui s’aixeca de la cadira per dir-li a l’elefantet que baixi de damunt la tauleta, que si convé parlaran de la seva situació i li buscaran una zona més confortable i més adequada a les seves necessitats. Però això no passarà, ara per ara, perquè la resta de polítics se li tiraran al damunt (a qui hagi fet el gest d’aixecar-se); tothom sap que amb l'elefantet no s’hi pot negociar, no s’hi pot pactar i no se li pot oferir res perquè, senzillament, no existeix. Per tant, els quatre polítics continuaran atrapats en un laberint durant molt de temps fins que algú, des de molt lluny, els digui "pst, ja l'han vist l'elefantet, o encara no?".
I és així com per culpa d’aquest elefantet pintat de colors, i que cada vegada està més grassonet per la gran quantitat de vots que menja, que la política espanyola ha col·lapsat des de fa quatre anys. El desembre de 2015 es van convocar eleccions generals que tot i guanyar-les el Partit Popular es van haver de repetir per la impossibilitat de formar majories i arribar a acords. El problema? L’elefantet que es diu Catalunya que tothom fa veure que no existeix però que continua inamovible al damunt de la tauleta. A causa de la impossibilitat de formar govern -ningú vol pactar amb uns elefantets que no existeixen- es van haver de repetir les eleccions el juny de 2016 amb el mateix PSOE clavant el ganivet a l’esquena de Pedro Sánchez per facilitar la presidència a Mariano Rajoy. Però aquest tampoc va poder governar amb pactes. I arribem als fets d’octubre de 2017, aquests que suposadament no han existit mai i pels quals es vol condemnar a una generació de polítics catalans. S’aplica el 155, arriben els avisos d’Europa (fins a 20 propostes de mediació internacional, començant per Suïssa i acabant per Uruguai, es van oferir per resoldre el conflicte amb aquest elefantet que no existeix). Rajoy sense aprovar els pressupostos, el PNB jugant a esgotar el temps fins que es pugui resoldre la situació de l’elefantet. Però res de res; finalment, i després de mesos de paràlisi, arriba la moció de censura. L’elefantet s’ha bellugat una mica, només una miqueta, i fa caure Rajoy. Puja Pedro Sánchez, gràcies a la mobilització de les bases socialistes que es carreguen a Susana Díaz i a part de la vella guàrdia, però aquest aguanta fins al desembre. Quan parla amb el president Quim Torra alguns diuen “ep, però si l’elefantet no existeix! Què coi fa el Sánchez?”. I es convoquen noves eleccions generals, just abans de les autonòmiques, municipals i europees. I Espanya encara no té govern i continua estirant uns pressupostos aprovats pel Partit Popular vigents des de 2018.
I mentre la política espanyola està col·lapsada, els aparells de l’Estat funcionen a tota màquina: “Rajoy es una persona al que no le gusta el ruido, pero su gobierno tiró las piedras en el panal y cuando salieron las abejas no le gustó lo que vio, y lo que vio es que tanto el Estado como el Tribunal Supremo tenían agenda política propia al margen de Rajoy y de su gobierno” (Gonzalo Boye).
I aquí estem: Espanya col·lapsada políticament i un “Deep State” desvergonyit i desbocat.
Ep, tothom tranquil; l’elefantet no existeix, però cada dia està més grassonet tot i la incompetència d’alguns dels seus domadors catalans...
Bernat Deltell. Publicat divendres 12 de juliol de 2019