Com que no hi ha visió política estratègica, no hi ha una política comunicativa efectiva
L'independentisme té tres problemes crònics que el pas del temps no ha resolt, i pel que sembla tampoc resoldrà a curt termini. Primer problema: manca absoluta d'estratègia. Catalunya té una societat civil activa i robusta, però una classe dirigent erràtica i dividida. Som bons com a societat, som dolents actuant com un estat. I per això ni entenem el llenguatge diplomàtic (ni els seus silencis) ni la política internacional. No en sabem més.
Segon problema: manca d'estratègia comunicativa. Les baralles contínues dels partits independentistes provoquen una política comunicativa erràtica, indesxifrable, de vol rasant i pati d'escola. Com que no hi ha visió política estratègica, no hi ha una política comunicativa efectiva. Greu! El relat és essencial, aquí i per ser entès més enllà dels Pirineus, i per tant, aquest relat ha de ser creïble, entenedor i efectiu. Posar qui havia de ser el futur president del país de número quatre en una llista independentista no s'entén aquí ni als centres de poder europeus, com tampoc s'entenen les crítiques entre partits independentistes (i no criticar no vol dir no tenir diferències) ni que els nostres governants no apostin per la internacionalització del conflicte. Repeteixo: el relat ha de ser creïble, entenedor i efectiu. Aquests tres punts són bàsics perquè el missatge arribi de manera clara i directa a la comunitat internacional.
Tercer problema: el lliri a la mà. Els nostres màxims representants (i també part de la societat civil) explica al seu adversari com vol fer efectiva la independència. Som més transparents que ningú, més ètics que ningú, més guais que ningú, més moderns i avançats que els més moderns i avançats d'arreu del món. Pensem que tenint la raó ja n'hi ha prou per convèncer tothom (inclòs l'adversari). Volem fer una nova política, ser transparents, nets, eficaços, eficients, participatius, fer grans performances... i tot això gairebé sense ni despentinar-nos. Als catalans els perd l'estètica, com deia l'escriptor i filòsof Miguel de Unamuno. I no, la política no funciona d'aquesta manera. Com sempre diu el misteriós amic A, fer una independència és quelcom brut, i t'has d'embrutar les mans i estar disposat a fer la traveta al teu rival quan convingui. Tornem al principi: sentit d'estat i estratègia.
La pregunta és: per què ens passa tot això? La resposta sembla clara. Tot això ens passa perquè no hem tingut mai un estat al darrera i, per tant, cometem errades de primer de bàsica. Ni hem tingut mai un estat (els bàltics ja havien estat independents a principi del segle XX i, per tant, jugaven amb un cert avantatge) i, a sobre, l'estat que hem tingut ens ha anat sempre a la contra. Per tant, i això ja és un tret característic del caràcter català que portem molt arrelat, fugim quan sentim la paraula estat. No ens agrada l'estat perquè no ens agrada el poder de debò, en majúscules. “No, no volem ser una regió d'Espanya”, cantàvem als anys 80, “no volem ser un país ocupat”, però la cançó acabava amb un “volem volem volem volem la independència, volem volem volem Països Catalans”, però de voler ser un estat ni rastre.
Per això, tot i que encara tenim gent injustament a la presó i a l'exili, els partits polítics són incapaços d'actuar amb visió estratègica. I a sobre, expliquem què volem fer i com ho volem fer. Insòlit! Catalunya és com un equip de futbol que en roda de premsa explica qui jugarà, quina estratègia usarà per frenar el rival, quines tàctiques farà servir i, per si algú encara no se n'ha assabentat, el club ho publica als principals diaris esportius. Ni estratègia política ni comunicativa!
I si no us agrada el símil futbolístic, n'hi ha un altre de cinematogràfic que sempre m'ha fet riure i que per una estranya associació d'idees relaciono amb el moviment independentista català. Hi ha una escena a la pel·lícula Agárralo como puedas 2 absolutament delirant. El protagonista, l'inspector de policia Frank Drebin (Leslie Nielsen) entra en un pub fosc, depressiu, ple de fum, i amb una clientela formada per homes solitaris i que porten la derrota escrita a la cara. Una cantant, asseguda al costat del pianista emulant una escena de Casablanca, canta com qui escup les paraules: “No estás aquí / solo pienso en ti / esto es el final / me siento fatal / y ojalá tú también / porqué tú eres un mamón / un cerdo y un cabrón / y por tu culpa ladrón he cogido el sarampión...”. A les parets del local hi pengen fotos del Titanic enfonsant-se, el zepelín cremant, una imatge de la ciutat de San Francisco en ruïnes després del terratrèmol de 1906, i una foto del candidat demòcrata Michael Dukakis, que va perdre les eleccions contra George Bush pare l'any 1989. La clientela està formada bàsicament per homes sols fumant, bevent, plorant o fullejant opuscles amb les millors recomanacions per suïcidar-se. Quan entra l'inspector Frank Drebin s'asseu davant d'una tauleta amb el seu company de patrulla, i s'inicia aquest diàleg:
-¿Solo es mi imaginación, o el mundo entero se está volviendo loco?
-Solo es un pequeño porcentaje de la población, Frank...
-Espero que tengas razón, lo que ocurre es que yo ya no se si encajo en él...
-Sigues pensando en Jane, ¿no es cierto?
-Es parte de mi vida, y siempre lo será. Pienso en ella constantemente, pero se acabó. Cuando me dijo “vete a freír espárragos” supe que se había acabado. Entonces pienso en ti y en tu mujer, mi querido amigo, y te envidio porqué tienes a alguien, y has tenido a la misma persona durante más de treinta años. Te despiertas junto a ella, comes junto a ella, duermes con ella, haces el amor con ella, con la misma mujer, pasáis cada minuto de vuestras felices vidas juntos [el seu company el mira amb cara d'amargat] mientras que yo voy por ahí con jovencitas que solo quieren pasar un buen rato y solo quieren follar, follar y follar, no saben decir que no, son chicas que nunca se sacian... te juro que es una vida de crápula y yo solo quiero amor...
Just en aquell moment, a la taula del costat, hi ha la Jane, l'excompanya de l'inspector Frank Drebin, que un cop la veu ràpidament s'aixeca i es desplaça de taula. Un cop assegut de nou, amb la mirada fixa a terra, Drebin assegura que “no va a ser fácil decir esto, me siento solo, estoy perdido, busco alguien a quien abrazar, a quien amar...” però en Frank s'ha equivocat de tauleta i es troba fent aquest discurs a un home amb cara de pocs amics. L'escena continua amb més moments surrealistes, com el que malauradament ens té acostumats l'independentisme polític, que sembla que sovint visqui permanentment en un pub de derrotats i autolamentant-se. En canvi, no se n'adona que a les tauletes del costat hi ha asseguts els principals estaments de l'Estat espanyol que esperen el millor moment per fugir (alguns ja ho han fet) o suïcidar-se (políticament). En canvi, en Frank Drebin-Leslie Nielsen es queixa que està fart de follar tot el dia amb jovenetes i només necessita abraçar-se a algú perquè suposadament ningú no el mira...
Tan fàcil que hauria estat canviar de bar, oi?
En fi...
Bernat Deltell. Publicat el dilluns 19 d'octubre de 2020