Els mitjans de comunicació espanyols continuen ancorats en una altra època i per això reben les derrotes europees com ofenses a la pàtria
El procés d’independència de Catalunya iniciat l'any 2017 ha posat al descobert les deficiències democràtiques i les contradiccions i incongruències polítiques que pateix l’Estat espanyol. L’Estat, aquest Estat venjatiu i corcat per la corrupció, se sustenta sobre tres pilars: la monarquia, l’alta judicatura (Tribunal Suprem, Tribunal Constitucional i Audiència Nacional) i la Guàrdia Civil. Tres potes d'un mateix tamboret que rep l’ajut econòmic d’una part de l’Íbex35 i el suport mediàtic incondicional de la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació espanyols i alguns de catalans.
La crisi territorial provocada per Catalunya, i que enllaça amb la crisi econòmica de final de la dècada del 2000, ha posat de manifest també que el franquisme sociològic segueix incrustat als aparells de l’Estat i que, per tant, la transició modèlica que Espanya va vendre al país i a l'exterior ha estat un engany i una farsa. I com ha pogut passar tot això? És fàcil d’entendre: la meva generació, els nascuts a principi dels anys 70 del segle passat, ja no hem viscut el franquisme ni la repressió, però… i els nostres pares i mares? I les nostres àvies i avis? Aquests darrers van perdre una guerra civil i patir una repressió brutal, i els nostres pares una dictadura ferotge de gairebé quatre dècades. Encara ara, gairebé 50 anys després de la mort del dictador Franco, hi ha milers de víctimes sense identificar enterrades a les cunetes de molts racons del nostre país. Però, per què va triomfar la mal anomenada transició? La resposta me la va donar la meva àvia fa molts anys enrere, i és una resposta que no oblidaré mai: “quan has passat una guerra, quan el teu marit ha estat empresonat diverses vegades, quan els teus amics han mort o han hagut d’exiliar-se, quan no et deixen parlar la teva llengua, quan no pots llegir novel·les dels teus escriptors, quan la teva filla ha de marxar fora per guanyar-se la vida, quan les dones érem menys que un gos, quan la religió et diu que tot és pecat… quan tot això passa acceptes el que et donin amb l’esperança que el futur sigui una mica millor”. Per això els ciutadans van acceptar un rei col·locat a dit per un dictador, per això van comprar el relat d’una transició modèlica (591 morts i 2.000 ferits per violència política documentats en el llibre La transición sangrienta, del periodista Mariano Sánchez) i per això van decidir oblidar un passat terrible per guanyar un futur una mica millor per als seus fills i filles.
Però tot el que comença malament acaba fatal. El prestigi internacional que Espanya havia adquirit a la dècada dels 80 i 90 del segle passat s’ha escolat pel forat de l’aigüera. Quan el sobiranisme va fer el pas cap a l’independentisme, l’Estat profund, que beu directament de les entranyes del franquisme, va sortir de nou a la superfície de manera descontrolada i amb el ganivet entre les dents. Els patriotes alfa amb l'enganxina de la bandereta espanyola enganxada a la corretja del rellotge, camisa de ratlles i punys blancs girats, cabell engominat, prepotent i inculte, amb compte corrent a Suïssa, van renéixer després del desastre de la gestió d’Aznar (la guerra a Iraq), la corrupció sistèmica, la mediocritat de la classe dirigent, el terrorisme del GAL i els partits polítics convertits en fàbriques d’odi. Amb el procés català, l'Estat va veure-hi una oportunitat d’or per tapar les seves vergonyes i poder cantar de nou "a por ellos". Sí, Catalunya era -i és- l’excusa per amagar el fracàs i la manca de projecte de futur d’Espanya. I a partir d’aquí, barra lliure: clavegueres de l’Estat contra polítics escollits democràticament, empresonaments, exiliats, garrotades, judicis farsa, extrema dreta campant lliurement pels carrers, premsa manipulant (El Mundo inventant-se un compte corrent suís fals atribuït al llavors alcalde de Barcelona, Xavier Trias), monarquia corrupta amb diners (aquest sí!) a Suïssa… I el gran col·lapse: quatre eleccions en quatre anys, mocions de censura, deute desbocat, guerra oberta estat-govern, jutges experts en “pandèmies” i el que convingui, d’altres enxampats amb menors a Cartagena de Indias, morts misterioses… Com em va dir Manuel Milián Mestre (un dels homes que té el cap més ben ordenat d’aquest país), “compte amb els jutges, perquè el dia que facin de polítics acabarà tot molt malament”.
On som ara? En el fons, en el mateix lloc que en els darrers 200 anys. Continua imperant l’Espanya quixotesca, gris, mediocre, tancada en si mateixa, ensimismada encara en el seu extint imperi, que ha perdut la modernitat, que governa a cop de decret, econòmicament arruïnada, fracassada, acomplexada, antieuropea (si no em doneu diners, adéu a Europa), franquista, intolerant a la diferència i, sobretot, esperpèntica i servil amb els poderosos que juguen al "pelotazo" per fer els seus negocis. Aquesta Espanya de sempre es troba ara atrapada. A partir de l’u d’octubre, la pell de brau cotitza a la baixa. El seu pes demogràfic no es correspon amb les quotes de poder mínimes que ostenta a nivell internacional. La derrota de Nadia Calviño per presidir l'Eurogrup és un dels molts exemples que podríem afegir a una llarga llista de fracassos, com ara les decisions de la justícia alemanya, belga, suïssa, del TJUE, del Consell d'Europa i les que vindran ben aviat. Mentre, els mitjans de comunicació espanyols continuen ancorats en una altra època i per això reben les derrotes europees com ofenses a la pàtria; no fan ni l'esforç d'aturar-se i analitzar si el seu realisme màgic i particular cosmovisió del món encaixa amb el periodisme i la política del segle XXI.
El règim del 78 trontolla. Fa un parell d’anys alguns escrivíem que la monarquia patia fuites importants i els quatre hiperventilats de sempre ens acusaven de fer “volar coloms”. Avui, Juan Carlos I, l’home de la transició “modèlica” i que suposadament va aturar un cop d’estat, ha fugit del país i se li han descobert comptes corrents a Suïssa. Qui ho havia de dir, oi? I a tot això cal sumar-hi la crisi econòmica del 2008 (devastadora per a la societat espanyola), les crítiques dels organismes internacionals a la justícia, la desafecció a la monarquia i a un rei, Felipe VI, que ja no és ben rebut a bona part dels seus territoris, i la pressió de la Unió Europea amb els fons de recuperació vitals per a un Estat que té un deute públic del 123% i ocupa la cinquena posició dels països amb més pobresa de la UE amb un 20,7% de persones en risc, segons les dades publicades per Eurostat. Tornem a la pregunta: quin és el projecte de futur d'Espanya? Què ofereix Espanya als espanyols?
El procés d'independència ha fet sorgir la veritable Espanya, la de sempre, la del “a por ellos”, la de milers de persones al carrer abraçant-se als guàrdia civils que es desplaçaven a Catalunya per fotre'ns garrotades per voler votar, la que s'enorgulleix de VOX, la que recela d'Europa i la que fa servir la justícia de manera arbitrària. I aquí? Què passa a Catalunya? Doncs que l'any 2012, després de la manifestació multitudinària de l'onze de setembre, el govern d'Artur Mas es desplaçava a Madrid per demanar el pacte fiscal. Nou anys més tard, l'independentisme té majoria absoluta de 74 diputats, més del 50% dels vots i controla bona part de les institucions del país.
Bernat Deltell. Publicat el dimecres 30 de juny de 2021