En el record ens quedaran alguns dels eslògans de la campanya de les municipals de 2019 com ara “gent com tu” i “nosaltres som els de la bona gestió”
El protagonista d’aquesta història és l’exemple i reflex del que han patit molts ciutadans anònims del nostre país aquests darrers anys. Després d’anys i panys treballant per a tercers, el nostre heroi decideix fer un pas endavant i muntar el seu propi restaurant. Una aposta personal no exempta de riscos i dificultats (finançament, normatives, obres, contractació personal) que no poden aturar la il·lusió pel nou repte professional fruït del compromís i l’experiència acumulada. Finalment, el restaurant aixeca la persiana, els fogons de la cuina s’encenen i les coses rutllen prou bé. Fins i tot participa en un conegut programa de TV3 en el qual diversos restauradors competeixen entre si per veure qui suma més punts en base a uns criteris una mica estrafolaris. El restaurant obté molt bona puntuació -queda segon, si no recordo malament- i aconsegueix visibilitat i popularitat.
Continuem. Quan el negoci ja tira força bé apareix un estrany virus provinent de la ciutat xinesa de Wuhan que s’acaba convertint en una pandèmia global. El protagonista d’aquesta història, com tota la resta de ciutadans del nostre país, ha de quedar-se a casa confinat. I clar, el negoci queda tocat de mort. Tot just fa uns mesos que ha obert i encara no té acumulat prou coixí econòmic per aguantar una situació tan extrema com la que suposa una pandèmia global que només a Catalunya provoca més de 25.000 morts en pocs mesos.
Quan el pitjor de la pandèmia sembla que ja ha passat, el restaurant obre de nou les portes. Però ara hi va poca gent perquè tothom té por dels contagis, i a més, l’administració catalana no hi ajuda gens, amb el seu sudoku d’horaris i normes incomprensibles i arbitràries: obertura de restaurants i bars només per esmorzar i dinar (i en unes hores determinades) però al vespre no es poden servir sopars; de dilluns a divendres obert, però els caps de setmana tancat; amb mascareta per entrar al lavabo, aforament limitat, demanar el certificat de la covid als clients, canvis constants d’aforament, distància entre taules, etc… És com si hi hagués una variant catalana del virus que li impedís actuar durant el dia (bàsicament a l’hora d’esmorzar i al migdia) però que a la nit s’activés de cop i obligués a tancar la restauració.
Fart de normatives i desastres varis, el nostre protagonista -com tants d’altres- és a punt de llençar la tovallola. Però un bon dia apareix l’alcalde -o alcaldessa, tant se val- amb part del seu equip de govern. Han vingut a dinar al restaurant. S’asseuen en una taula rodona i el propietari, quan els veu, no pot evitar abordar-los per queixar-se de la situació en la que es troba i que li impossibilita pagar certs impostos municipals. La primera autoritat municipal li diu: “però tu no saps la línia d’ajuts que tenim oberta per situacions com la teva?” El nostre heroi queda parat. No, no en tenia ni idea. “Doncs ves a l’Ajuntament i demana per tal persona que t’ajudarà en tot”.
Dit i fet, a l’endemà es desplaça a l’Ajuntament i es reuneix amb la persona indicada per l’alcalde/alcaldessa. Efectivament, l’Ajuntament disposa d’una sèrie d’ajuts per fer més suportable la situació d’emergència que afecta el comerç en general i el gremi de la restauració en particular. Cal dir, però, que aquest equip de govern va continuar cobrant els IBI’s i taxes municipals -les d’escombraries, per exemple- tot i que els locals no van generar cap activitat econòmica -ni conseqüentment, cap ingrés -perquè van ser obligats a tancar. No van tancar perquè van voler, no, van tancar obligats, i tot i amb això, se’ls continuava cobrant per una activitat que no podien exercir. Però em centro de nou en el l’eix central de la narració: el nostre protagonista omple els papers per sol·licitar l’ajut i li asseguren que ben aviat rebrà els diners al seu compte corrent. Això salvarà la situació catastròfica en la que viu el nostre protagonista? No, però potser el pot fer surar durant unes setmanes més fins que hi hagi un relaxament en les normes i tot tendeixi cap a la normalitat.
Però com el lector més perspicaç ja es pot imaginar, passen les hores, passen els dies, passen les setmanes i, evidentment, el nostre protagonista no rep ni un euro d’ajut municipal. Finalment, una mica -una mica bastant- emprenyat, el propietari del restaurant torna a l’Ajuntament i contacta de nou amb el funcionari -o funcionària- de torn que li havia tramitat tota la documentació.
-Perdoni -diu- vaig venir fa unes tres setmanes per tramitar uns ajuts que concedeixen al gremi de la restauració i em van dir que en qüestió d’uns pocs dies farien l’ingrés, però encara no he rebut res. Que potser ha passat alguna cosa?
La funcionària -o funcionari- de manera diligent i ràpida pitja un parell de tecles del seu ordinador i fixa la vista a la pantalla. “Ui” exclama “veig que se li ha denegat l’ajut!”
-Com diu? exclama amb sorpresa el nostre protagonista
-Que se li ha denegat l’ajut que va sol·licitar
-Però si em van dir que no hi hauria cap problema. Què ha passat?
-Aquí em surt que vostè té dos IBI’s pendents de pagament
-Clar, per això he demanat l’ajut, perquè no els puc pagar. A més, són els IBI’s que corresponen a l’època que ens van obligar a tancar l’establiment. No els vaig pagar perquè no podia pagar-los, no ingressàvem ni un euro, i per això he sol·licitat l’ajut!!!
-Ja, si jo ja l’entenc, però si no regularitza la seva situació no li podem donar l’ajut. Ah, i afanyi’s, perquè aquests ajuts caduquen aviat!
-O sigui, he de demanar diners a un amic per pagar els IBI’s i llavors sol·licitar l’ajut a l’Ajuntament per poder cobrar i retornar els diners al meu amic. És això, oi?
-(silenci)
-I per cert, no em podien haver avisat?
-Això ja és cosa d’un altre departament, Si vol el poso en contacte amb…
-Tant se val
El nostre protagonista encara va aguantar uns mesos més. Finament, però, va haver de tancar el seu restaurant. En el record queden alguns dels eslògans de la campanya de les municipals de 2019 per part dels dos partits que encara formen l’equip de govern: “gent com tu” i “nosaltres som els de la bona gestió”. Ah, i d’aquesta història, i de desenes com aquesta, els mitjans de comunicació locals i comarcals ni mu. En el cas dels públics, per evitar problemes amb l’amo, que és qui paga les nòmines; en el cas dels privats, no sigui cas que perillin les subvencions…
Bernat Deltell. Publicat el divendres 27 de gener de 2023