Entrevista al periodista Manuel Milián Mestre sobre la situació política actual
Manuel Milián Mestre (Forcall, 1943) és un reconegut i conegut periodista, tertulià, escriptor i polític, tot i que ell prefereix definir-se com a “humanista i politòleg”. Braç dret de Manuel Fraga i una de les peces clau de la transició, Milián va ser editor del Diario de Barcelona, soci fundador del Grupo Prisa (El País), i col·laborador de nombrosos mitjans de comunicació com El Noticiero Universal, Tele/eXpres, La Vanguardia, El Punt Avui, El Mundo, El Periódico i Catalunya Ràdio, entre molts d'altres. Vinculat a Foment del Treball primer com a director d'estratègia i comunicacions i després com a vocal, Milián va ser membre actiu del Partit Popular fins que les desavinences amb José Maria Aznar pel seu anticatalanisme el va portar a abandonar la formació l'any 2000. És autor, entre d'altres, d'un llibret d'òpera junt amb el seu amic compositor Carles Santos, de l'autobiografia Els ponts trencats i de l'interesantíssim recull d'articles Nihil obstat. Actualment prepara un llibre demolidor sobre el Partit Popular i un altre de les seves relacions d'amistat amb coneguts personatges de la societat, política i cultura catalana i espanyola. Des del seu despatx a la seu nacional de Foment de Treball, Manuel Milián Mestre analitza de manera punyent la situació política del nostre país
-Recordo que en el programa de Josep Cuní a 8TV, on vostè apareixia al costat de Joan Queralt i Lluís Foix a les tertúlies de divendres al vespre, ja ens advertia que si el procés queia en mans de la justícia acabaria tot plegat en tragèdia. I així ha estat. Com ho sabia?
-No en tenia cap dubte, i ara faré un altre pronòstic: aixecar de nou Catalunya ens costarà una o dues generacions. Dues dècades, com a mínim. El mal que està fent el procés a l'estructura econòmica i social de Catalunya això, en menys de 20 anys, no ho aixeca ningú
-Com creu que acabarà el mal anomenat procés?
-Això acabarà segurament amb imposició castellana (i dic castellana, no pas espanyola) o amb un pacte d'estat. La independència ara mateix no la veig per enlloc
-Es donen les condicions per a un pacte d'estat, en aquests moments?
-A vegades la necessitat crea l'oportunitat. El divorci entre Catalunya i Espanya, o millor dit, entre Catalunya i Castella (jo sóc tarradellista i ho dic a la seva manera) és de tal magnitud que evidentment s'imposa un pacte. O hi ha pacte, o es produeix quelcom semblant a un cop de timó. A veure si m'explico: la fractura és real, i hi ha dues fractures, com són la fractura de Catalunya respecte a la resta d'Espanya, i la de Catalunya vers ella mateixa. Hi ha dues catalunyes en conflicte, i això és la llavor de l'autodestrucció. Aleshores, o es tanca aquesta fractura en base a una certa unitat política i de grans consensos de país, o realment anem a un agreujament del conflicte que serà molt dolorós per a Catalunya i també per a Espanya. Per tant, entenc que el pacte s'haurà de fer agradi o no agradi. I si es fa amb intel·ligència es trobarà una sortida, i si no hi ha intel·ligència hi haurà conflicte durant dècades
-Qui està en condicions actualment per fer aquest pacte?
-Dels que actualment estan en política activa ningú, ni a una banda ni a l'altra. No hi ha persones ni amb la suficient valentia ni amb prou prestigi per poder negociar. Això ho hauria pogut fer Jordi Pujol sense els escàndols que ara l'han deixat en fora de joc. ¿Hi podria haver ara una persona que pogués fer aquest paper? Sí, aquesta persona hi és, una altra cosa és que ho vulgui fer
-Qui és aquesta persona, segons vostè?
-El notari Juan José López Burniol, per exemple. És la persona més seriosa i sensata que he trobat en la política catalana
-Té coneixement que s'estigui movent?
-Sempre ha estat a l'ombra ajudant. Ja en el seu moment va estar negociant amb el lehendakari Urkullu i el president Puigdemont, però Oriol Junqueras ho va dinamitar tot en aquella concentració titllant de botiflers els que volien convocar eleccions en la que probablement hauria estat la millor solució. Ho dic així de clar, a cada cual lo suyo, que diuen els castellans, i si algú s'emprenya pel que dic de Junqueras doncs mira... López Burniol ha fet papers molt importants i en la discreció més absoluta. I recorda que Burniol és el vicepresident de la Fundació la Caixa...
-I què vol dir amb això de la Fundació la Caixa?
-Res, només és un recordatori
-Un recordatori?
-Sí
-Entesos. Continuem: vostè acusa els polítics catalans de tot el que està passant, però no hi té cap responsabilitat el govern de Madrid? Cap culpa?
-Mira, jo ja tinc 77 anys i per tant puc parlar descaradament. Tinc aquí unes caixes plenes de documentació perquè estic preparant un llibre que es titularà El entierro de la gaviota. Saps per on anirà, oi?
-S'intueix, efectivament...
-Posaré a parir els personatges que han dirigit el partit que jo vaig ajudar a fundar. José Maria Aznar va fer un cop de timó l'any 2000 i encara ara en paguem les conseqüències d'aquell monumental error estratègic. Vaig fer un informe anys després, com molts d'altres, sobre la situació de Catalunya; proposava la negociació directa amb el govern català. I com que jo coneixia la situació del país vaig proposar fins i tot una persona que fes d'àrbitre i que no fos de cap partit dels que estaven en disputa
-Qui proposava per a aquest paper?
-Quatre noms: López Burniol, Miquel Roca, Alfredo Pérez Rubalcaba i l'expresident de la CEOE, Joan Rosell. Vaig dir: "d'aquests quatre, el que es consideri més convenient". Doncs bé, aquest informe, que té uns cinc anys, va anar a parar a un calaix. Mariano Rajoy no en va fer ni punyetero cas, ni del meu informe ni de molts altres informes que va rebre on li recomanaven arribar a un acord per tal de trobar una solució i així evitar l'enfrontament i l'agreujament de la situació amb Catalunya. Però Rajoy és un superb inoperant, un don Tancredo. Però... oh, sorpresa! Al cap d'uns mesos, quan Pedro Sánchez arriba al poder gràcies a la moció de censura, apareix amb la brillant idea de fer una negociació amb un relator. No estic dient que jo sigui el pare d'aquesta idea, eh? però qui sap... Tot i així, crec fermament que la idea continua sent viable, perquè és una solució civilitzada
-No se m'escapi: al principi d'aquesta entrevista ha dit que això acabaria amb un pacte d'estat... o amb un cop de timó. Hi ha aquest risc?
-Jo no faré cap apologia del cop de timó, però és evident que aquí han passat dues coses. Està passant que hi ha uns senyors que demanen la independència, i uns altres senyors que no la donaran mai
-Però quan es refereix a cop de timó suposo que es refereix a un cert soroll provinent de Madrid, oi?
-Naturalment. Fixa't que a la Constitució es responsabilitza a les forces armades de la garantia, de la integritat de la pàtria i de la pròpia Constitució, si no ho tinc mal interpretat. Aleshores, a partir d'aquest moment, es podrien fer diverses hipòtesis que deixo a consideració dels especialistes, dels polítics i dels governants
-Deixant ja de banda els eufemismes: què està passant?
-Hi ha dues visions del tema. Una visió és la que diu que España no se romperá nunca, i són els que porten uniforme i ja s'atreveixen a opinar i plantar cara. Per tant, compte amb aquest tema. Jo el conec molt bé, el tema dels uniformes caquis, i com deien de Josep Tarradellas, el final de la guerra se retrasó por culpa de Tarradellas, i per això estaven en contra del seu retorn. Això són coses que s'aniran sabent amb el temps... Però hi ha una altra dinàmica de cop de timó, i és el cop d'estat dolç, el boliverià, el que va erosionant les institucions fins que al final s'ensorra l'edifici sencer
-Qui està fent això?
-El govern espanyol. S'estan carregant la constitució del 78, la monarquia i el sistema polític sorgit de la transició creant un conflicte entre institucions. Aquí estan passant coses molt greus...
-D'acord, acusa el govern actual de fer un cop d'estat dolç, però el Partit Popular millorarà les coses si torna a governar tenint en compte els seus precedents?
-En la seva formulació actual, el Partit Popular de Pablo Casado no serveix per a res. El 30 d'abril de l'any passat li vaig enviar una carta de quatre folis a Pablo Casado dient-li que com a fundador del partit... Mira, és que ja n'estic fart de tots aquests que surten dient que són fundadors del partit. Qui el va fundar vam ser tres persones: Manuel Fraga, jo i el banquer Josep Maria Santacreu en un sopar a Madrid el nou de gener de 1970. I en aquell sopar, amb un testimoni, el notari Ballarín Marcial, en aquell sopar es va decidir fundar el partit. Per tant, home, alguna cosa hi tinc a dir, amb tot el que està passant...
-La carta a Pablo Casado. Què hi va escriure?
-Espera. El problema és que José Maria Aznar es va carregar els fonaments sobre els quals se sustentava el partit des del seu inici, que era l'humanisme cristià. El PNB és democristià, i Unió també ho era. Si el Partit Popular s'hagués mantingut en aquest terreny de joc tot hauria estat molt més fàcil, perquè els valors de la democràcia cristiana es basen en el respecte a la diferència nacional i la diversitat cultural. I Aznar s'ho va carregar tot quan va tenir la majoria absoluta. I a sobre Unió desapareix. I aquí estem...
-I la carta? Què li va explicar a Pablo Casado?
-Que l'enfrontament directe amb Catalunya el faria caure, com ja ha fet caure Mariano Rajoy, Soraya i tota aquesta colla de... bé, és igual
-Sap si la va llegir?
-Suposo que va fer com el seu predecessor, que la va desar en un calaix. El Partit Popular ja no serveix, ja ho he dit abans...
-Quin sentiment li provoca a una persona com vostè, que va ser una peça clau de la transició, veure fugir Juan Carlos I acorralat pels escàndols de corrupció?
-Una decepció molt gran. Mira, de l'any 1981 al 1984 vaig viure a Washington i en aquell moment vaig estar a punt de desentendre'm del nostre país a causa de la gran decepció que tenia. Vaig veure que aquí la gent que estima de debò el país acaba sempre empresonada o exiliada, des de Goya fins a Unamuno passant per Azaña. I això és una bestiesa, no pot ser, no és normal...
-Encara n'hi ha de polítics empresonats i exiliats, senyor Milián...
-Sí, i això m'entristeix molt. Jo, a Washington, vaig descobrir el que era la llibertat política, la convivència, l'autonomia real de què gaudien els diferents estats dels Estats Units... Tot allò va ser una rebautització per a mi: veure la praxis de la democràcia sense condicionaments (els caucus, trobades, reunions, com els diputats obeeixen als seus electors...), tot plegat va ser com una revelació. I l'altra influència que vaig rebre va ser gràcies a la meva companya d'aquella època, Alina Romanowski, actual ambaixadora dels Estats Units a Kuwait. No tinc cap problema en dir el seu nom ni que vaig mantenir una relació sentimental amb ella durant uns anys. Ens vam enamorar, vam conviure durant uns anys i ens anàvem a casar, però al final, per un compromís personal amb el meu país, vaig decidir tornar cap aquí
-Permeti'm la broma: crec que no va pensar encertadament!
-Coses del passat. Però hi tinc un deute de gratitud etern, amb l'Alina, perquè les idees que em va inculcar aquesta persona van ser determinants per a la resta de la meva vida. Era brillant, intel·ligent, i em va fer entendre tant el sistema democràtic com el que és el concepte de la llibertat de l'individu i que la suma total del conjunt d'individus conformen un gran mosaic que cal protegir sempre. Són dos elements que em van fer canviar la meva visió de la política i de la vida tal i com l'havia entès fins llavors
-Se m'escapa, senyor Milián; li preguntava per Juan Carlos I...
-Doncs mira, per mi la persona que va portar la democràcia a Espanya va ser Juan Carlos I, i jo vaig col·laborar activament en moltes reunions i comissions per bastir la transició, i també en el projecte titulat los 100 primeros días de gobierno que eren determinants per a la nova etapa democràtica que encetàvem. I clar, veure com ara se n'ha anat d'aquí i d'aquesta manera doncs... és una barbaritat. Va fer un jurament i en moltes ocasions se la va jugar pel país!
-I per què ha marxat?
-Perquè l'han atossigat i acorralat pels escàndols que té (i t'asseguro que els té) de prevendes econòmiques. Però també t'he de dir que alguns d'aquests pagaments potser han servit per pagar serveis d'exteriors en una època en què l'Estat no tenia fons per poder pagar res
-Per exemple?
-No tinc el fonament per afirmar-ho, només és una intuïció
-Tot això pot acabar amb la monarquia?
-Sí
-Ha marxat per voluntat pròpia?
-No
-Qui l'ha fet marxar?
-El govern espanyol, Podemos i Pedro Sánchez, que és un hipòcrita i un fals
-Vostè creu que el discurs de Felipe VI del tres d'octubre va ser una equivocació?
-Mira, aquella tarda era a casa de Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón. Estàvem analitzant la situació. Si hi ha hagut un advocat defensor de Catalunya i dels seus drets a Madrid ha estat sens dubte aquest jurista conservador. I si hi ha hagut un advocat que en el seu moment va fer més pel País Basc va ser també ell. Al País Basc se li ha reconegut, a Catalunya no se li ha reconegut mai. Doncs bé, Herrero de Miñón em va dir: “estoy asustado”. Quan vam acabar la reunió va marxar precipitadament perquè “quiero ver el discurso del rey”. Jo també vaig marxar perquè tenia un sopar en un restaurant al costat del Congrés de Diputats. Quan arribo em quedo a la porta del restaurant mirant el discurs (el restaurant tenia un televisor a l'entrada). Em vaig quedar impactat! Entenc que és un discurs que va molestar tothom
-Tothom? Segur?
-Sí, evidentment als independentistes, però també als que volien més canya contra Catalunya
-No hauria d'haver jugat la carta d'àrbitre?
-Sí, i això era el meu informe que Rajoy va desar en un calaix
-Però es diu que Mariano Rajoy no estava d'acord amb el discurs que anava a pronunciar Felipe VI!
-Això m'ho ha de dir Rajoy, perquè que jo sàpiga no ha dit res
-Ho explica la periodista de La Vanguardia Lola García al seu llibre El naufragio
-M'ho han d'explicar. Jo tinc una altra versió
-Quina?
-Que volia sortir vestit de militar emulant el seu pare en el discurs 23-F, però que va haver-hi una trucada exigint prudència
-Qui va fer la trucada?
-A mi m'ha arribat la versió que va haver-hi una trucada des del Vaticà a un cardenal espanyol per a què li fessin arribar el missatge a Felipe VI que s'oblidés de la idea de sortir vestit de militar
-Volia sortir vestit de militar?
-Sembla ser que sí, per establir un paral·lelisme amb el discurs del 23 F del seu pare. Jo no en tinc cap prova, és una informació que em va arribar. Res més
-Vostè sap la versió directament per part del cardenal?
-Som molt amics, amb aquest cardenal, però no li he preguntat ni li preguntaré mai per no posar-lo en un compromís. La informació m'arriba per una altra banda
-Felipe VI ja pràcticament no pot venir a Catalunya si no és rodejat de policies. I també a altres parts de l'Estat. Un rei sense territori pot regnar?
-Això, si tot va bé, acabarà reconduint-se, no en tinc cap dubte. Recorda que Juan Carlos I va ser greument insultat al parlament basc el 1980
-Recordo perfectament aquelles imatges
-Doncs després hi va tornar en nombroses ocasions, i la situació era molt més violenta que no pas ara
-Però socialment ara hi ha molt més rebuig a la monarquia que no pas als anys 80. En tot cas, és optimista respecte al futur de la monarquia?
-No, no sóc optimista veient el que està passant
-Què està passant?
-Si progressen les idees que en aquests moments imperen al govern de Madrid, la monarquia no té futur. Si tu em preguntes si això és bo o dolent, la meva resposta és que és dolent. Les dues repúbliques que hi ha hagut a Espanya van ser un desastre
-Acabarà tot plegat amb un referèndum monarquia/república?
-Si no es canvia la Constitució no hi pot haver un referèndum. Però la Constitució es pot canviar
-Espanya està pagant un preu molt alt pel seu conflicte amb Catalunya?
-Molt alt, i crec que alguns se n'estan adonant ara
-El prestigi a nivell internacional està sota terra?
-Del tot. Se n'ha anat a pique. Mira, jo vaig estar durant deu anys donant cursos i conferències als Estats Units, Mèxic, Xile, Costa Rica i Roma sobre la transició espanyola. Érem un model, un referent per als experts en la matèria. Vam fer seminaris amb en Miguel Herrero de Miñón, entre d'altres, amb gran èxit. Doncs bé, tot això s'ha ensorrat. El prestigi d'Espanya balla per tot arreu, i a nivell econòmic ja no et dic...
-Per la qüestió econòmica hi haurà intervenció europea?
-Sí, crec que serà inevitable. I serà a nivell econòmic i polític, tot i que crec que ja estem mig intervinguts. Mira què va passar a Grècia, ho recordes oi? Gianis Varufakis, que havia de canviar Europa del sud, va durar un any i mig. La UE va dir al primer ministre Alexis Tsipras, també líder de Syriza, que “si voleu diners aquest senyor Varufakis ha de desaparèixer”, i així va ser. Finalment, Europa va rescatar tres vegades Grècia. I jo crec que Pablo Iglesias és vist com el nou Varufakis, a Brussel·les, per tant, cuando las barbas de tu vecino veas afeitar...
-Quin és el seu pronòstic de futur?
-Jo espero que no hi hagi cap ruptura
-Això és un desig, però jo li pregunto pel seu pronòstic
-Prevec grans conflictes, tant a Catalunya com a Espanya, si no es produeix un pacte d'estat intel·ligent que beneficiï les dues parts. Cal tornar a la refundació d'Espanya i entendre (i que entenguin) que Espanya no és Castella. Com va dir Francesc Cambó, Espanya i Catalunya han de fer una concòrdia, no poden viure d'espatlles si no volem que les dues properes generacions de catalans ho paguin car. Concòrdia pactada; aquí no hi ha castellans superiors i nacions inferiors. Ni Madrid és Espanya, ni Espanya és Madrid. Se m'entén, oi?
-Del tot
-Doncs ja està tot dit
-Gràcies, senyor Milián!
-A tu per l'entrevista!
Bernat Deltell. Entrevista feta el dimecres 30 de setembre de 2020 i publicada el 8 d'octubre