"La tria és entre monarquia (espanyola) o República (catalana), i aquí ho tenim guanyat. La confrontació que ens interessa no ha de ser en clau nacionalista, sinó en clau republicana. Hi tenim molt a guanyar"
Sergi Sol i Bros (Barcelona, 10 d’octubre de 1970) és llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona i doctorand en Dret Urbanístic per la Universitat Politècnica de Catalunya. Vinculat al Moviment de Defensa de la Terra (MDT) i, posteriorment, a ERC, Sergi Sol ha exercit de periodista als setmanaris ja desapareguts Diari de Vilanova (tot i el nom era un setmanari) i L'Hora del Garraf, i a l’encara actiu El 3 de Vuit de Vilafranca del Penedès. També ha col·laborat en nombroses revistes i publicacions com ara L’Eco de Sitges, Sàpiens i Descobrir Catalunya, entre d’altres. Cap de premsa de l'Ajuntament de Sitges, ha estat també director de Comunicació d’Esquerra i, durant el govern de Carles Puigdemont, Cap del Gabinet de Comunicació del vicepresident Oriol Junqueras. Ha publicat els llibres Joan Coromines. Una vida de llegenda i Oriol Junqueras. Fins que siguem lliures, a més de ser coautor de Terra i Llibertat. 100 entitats dels Països Catalans. Per a unes generacions d’independentistes de la comarca del Garraf i el Penedès, Sergi Sol és recordat també per haver estat un dels primers insubmisos al servei militar obligatori, motiu pel qual va ser empresonat a Alcalá-Meco i condemnat a quatre mesos de presó anys més tard. Actualment, vinculat a ERC, col·labora estretament amb Oriol Junqueras i el conseller Pere Aragonès.
-Com està Oriol Junqueras?
-Més fort que mai, i no és retòrica. Està molt fort, i és important que una persona estigui serena d’esperit per aguantar tot el que està aguantant. És una roca. Està fort, immens, sí, no està ni angoixat, ni expectant... però amb una certa resignació sobre la seva estada a la presó. Sap que va per llarg. Ara estic col·laborant amb ell en un nou llibre. És un llibre molt potent, del millor que ha escrit mai, que comprèn diversos àmbits, com ara la literatura amorosa, la filosofia, pensaments... Està molt bé, amb una bona base creativa i adaptat a les condicions de la presó. Literatura.
-Quan sortirà publicat aquest llibre?
-Per Sant Jordi, i en preparem un altre de cara al desembre de 2020. Dos llibres en un any. Amb tot això també t’estic dient una altra cosa, i és que l’Oriol té clar que la seva estada a la presó va per llarg perquè tots aquests llibres es preparen amb la consciència d’algú que sap que no els podrà presentar públicament. I encara en té en ment un tercer sobre el futur del país, molt més polític.
-La seva estada a la presó és un preu que cal pagar?
-Sí, ho ha dit des del principi. És part del procés, aquí i a qualsevol altre lloc del món. Com el Raül Romeva que també ho té assumit. El Raül és una màquina, és un tio collonut.
-Fins a quin punt les relacions entre Junqueras i Puigdemont són dolentes?
-(Pensa una llarga estona abans de respondre). Crec que l’Oriol durant aquest temps ha somatitzat en positiu totes les discrepàncies que podia tenir amb Carles Puigdemont. Sovint eren discrepàncies potser personals per una situació complexa, de vegades no tant polítiques, i això ara ha millorat. Crec també que Carles Puigdemont hauria de fer ara un esforç més intens, i això milloraria molt les relacions. Viure enfadat no porta enlloc i no ajuda. Per evitar titulars sanguinaris: crec que l’Oriol ha fet un gran esforç i Puigdemont l’ha de continuar fent. I que els dos són importants. Jo estic content perquè veig que la relació només pot millorar. I també t’he de dir que no hauràs escoltat per part de l’Oriol malparlar de Puigdemont. Mai. Al contrari. Discrepàncies? Sí, clar, pertanyen a dos partits diferents, a dues tradicions diferents, a dues maneres de concebre el país diferent. El matís crec que és important. La Marta Rovira ha fet una gran feina, allargant la mà. Potser una dona és imprescindible davant tant mascle Alfa... he he he... Fa un paper molt important i ajuda a conciliar amb un Puigdemont que és més temperamental. La Marta va ser imprescindible l’1 d’Octubre, i potser ara també.
-Què n’opina de les crítiques que li fan a vostè o a Oriol Junqueras a les xarxes socials?
-No m’interessa gens, aquest món. Portem més de 150 presentacions del llibre Oriol Junqueras. Fins que siguem lliures arreu del país i tot això no t’ho trobes enlloc. La gent és exquisida. Aquesta crispació no existeix. I et diré més: a qui beneficia aquesta crispació? Compensa a algú? Té capacitat de seducció, aquesta crispació? Aporta nous vots? Genera expectativa? Té resultats? No m’interessa gens, tot això. No dic que no hagis d’acceptar crítiques legítimes i discrepants de tota mena, però convindrem que algunes de les coses que es llegeixen a les xarxes socials provoquen certa vergonyeta. Acusar Junqueras i a la resta de presos de traïdors, insultar-los i dir que s’ho mereixen, tot això no m’interessa, ni tampoc qui ho fa. Ja s’ho trobaran. Prefereixo ignorar-ho.
-I vostè, personalment, com ho viu?
-No cal perdre el temps.
-Oriol Junqueras serà eurodiputat?
-Mira, això no ho sap ningú. Jo crec que el cas Oriol Junqueras té recorregut judicial, però no sé amb quin èxit. Els advocats de l’Oriol han fet una bona feina, discreta i eficaç. És un cas flagrant: el TJUE no entrarà en el fons de la qüestió, però la forma és molt clara. Poden dir: escolti, cal anar a Madrid a recollir l’acta d’eurodiputat, i si no hi van és un problema seu, aquí no hi entrem. Puigdemont i Comín poden negar-s’hi perquè temen ser detinguts (i és una por del tot raonable, els detindrien!). En canvi, Oriol Junqueras ja és a Madrid i ha demanat en nombroses ocasions poder recollir l’acta d’eurodiputat, però no el deixen. I aquí sí que el TJUE pot dir: escolti, aquest senyor demana recollir l’acta d’eurodiputat i vostès no el deixen. Per què? I si és així, per què el van deixar presentar a les eleccions? Ep, aquí hi ha una contradicció flagrant! De fet, l’advocat Andreu Van den Eynde està convençut que això té recorregut i que el litigi té una base molt sòlida, però no ens enganyem, també creu que pot ser un litigi llarg. Que això pot comportar la llibertat d’Oriol Junqueras? Tant de bo, però no estic en disposició d’afirmar una cosa així, malauradament...
-En quin moment es troba l’independentisme?
-Una part gestionant encara els efectes emocionals de l’1 d’octubre i tots plegats situats en una certa desorientació estratègica.
-Solució?
-Jo no tinc la solució, però crec que convé treballar molt i parlar poc. No cal anunciar tardors calentes i primaveres calentes perquè llavors tot es converteix en foc d’encenalls. Hem d’estar més preparats, més determinats, hem de ser capaços d’arrossegar més gent, cercar complicitats de país i pencar molt a les regions metropolitanes i a l’estranger. Més discreció, menys testosterona, més cap fred i més eficàcia.
-L’estratègia d’ERC passa per fer forat a l’àrea metropolitana?
-Clar, i sembla mentida que alguns encara no ho vegin. És aquí que guanyarem la República. Fixa’t: les poblacions de les comarques del Pallars Jussà, Pallars Sobirà, Urgell, Pla d’Urgell, Alt Urgell, Alta Ribagorça i la Cerdanya, on l’independentisme ja és hegemònic, sumen poc més de 130.000 habitants. I això és gairebé el nombre d’habitants que té Santa Coloma de Gramenet. Vols saber quants regidors independentistes hi havia a Santa Coloma de Gramenet fins ara?
-Algú hi deuria haver...
-Em refereixo a gent explícitament independentista escollida en candidatures explícitament independentistes. Saps quants? Ni un, en quaranta anys! En canvi, a les darreres eleccions municipals vam aconseguir entrar amb tres regidors! Un pas endavant, però encara són només tres d’un total de vint-i-set! O som capaços que l’independentisme sigui més homogeni a nivell territorial o tenim un problema com una casa de pagès! Per tant, ens hem de fer molt més forts aquí, i els únics que fan esforços per entrar-hi són els d’ERC perquè són els únics que es preocupen per ser-hi i per connectar amb els veïns. Esquerra és l’únic partit independentista que intenta seduir el ciutadà que viu a la frontera, i em refereixo a la gent que viu a la frontera com aquell votant que no és independentista però que no ens veu amb hostilitat. I amb aquesta gent cal establir-hi aliances. O fem això, o no ens en sortirem.
-L’historiador Joan Esculies ja va publicar un article al diari Ara titulat ERC-PSC, la mare de totes les batalles on apuntava en aquesta direcció...
-És que el camp de batalla dels propers anys és a l’àrea metropolitana de Barcelona i Tarragona, i aquesta guerra és entre ERC i socialistes. Mira, l’Oriol una vegada explicava al Justo Molinero una anècdota que il·lustra molt bé tot això que estem comentant. Durant molts anys jo passava a recollir amb cotxe l’Oriol Junqueras a casa seva, a primera hora del matí, i ens trobàvem sempre un senyor que anava a treballar. Era un senyor de certa edat. Doncs bé, un dia aquest senyor s’atura i espera que surti Junqueras de casa seva. Es produeix una escena una mica incòmoda perquè ningú sabia què volia aquell home. Finalment, quan surt l’Oriol de casa seva per pujar al cotxe aquell senyor se li planta al davant i diu: “Oriol, tu eres un tio honrado”. L’Oriol li pregunta què és el que l’ha portat a pensar que ell és un home honrat, i l’altre respon: “Desde hace diez años paso cada día por delante de su casa y tu no te has cambiado el coche. Y por eso te voy a votar”. Què ens diu aquesta anècdota? Doncs que els vots no només arriben per la dinàmica independència o no independència, sinó que influeixen molts altres factors. Hi juga l’honradesa (que per aquell senyor era molt important), la proximitat, la bona gestió... Si tu ets independentista t’ha de ser igual que algú et voti perquè creu que en una Catalunya independent tindrà una sanitat millor o perquè creu que som honrats. Al final, tots els vots compten igual, dins d’una urna. I per això nosaltres hem d’entrar a l’àrea metropolitana i hem de fer discursos molt diferents: el que val per a la Noguera, on l’independentisme ja és hegemònic, no serveix a Santa Coloma de Gramenet. I si tu vols guanyar cal que adaptis i modulis el discurs en funció de la teva audiència i el territori. Nosaltres necessitem tenir un discurs singular en aquesta regió metropolitana, republicà per damunt de tot, que s’apropi molt més al públic a qui ens volem adreçar. Ep, i sense enganyar a ningú, evidentment. Per cert, saps què li va respondre el Justo? “Pues haz el favor de comprarte ya un coche nuevo que vas a arruinar la industria del automóvil”, ha, ha, ha... Hi ha gent per tot!
“Hem de fer discursos molt diferents: el que val per a la Noguera, on l’independentisme ja és hegemònic, no serveix a Santa Coloma de Gramenet”
-Aquest és el motiu pel qual no hi ha unitat amb JxCat?
-És un dels motius. I et puc posar casos concrets. Les úniques conquestes electorals que hem aconseguit aquestes darreres eleccions municipals les ha fet ERC, totes. Hem tombat Lleida i hem tombat Tarragona. Els hi hem pres al PSC. I consti que JxCat també ha contribuït al canvi en aquests ajuntaments, d’acord? Ho dic perquè ningú es molesti. Però ara ve la pregunta: si nosaltres haguéssim fet un front patriòtic a Tarragona hauríem perdut segur, perquè si es tracta de fronts patriòtics el de Ciudadanos, socialistes i populars haurien sumat més. I una cosa encara més perillosa: segurament el món dels Podemos hauria tingut molts més dubtes a l’hora de decidir-se per un cantó o per un altre. Si no ho haguéssim fet així difícilment ara hi hauria un alcalde republicà i independentista, el Pau Ricomà, a Tarragona. O el Miquel Pueyo a Lleida. I el que hem aconseguit amb aquesta estratègia és guanyar unes alcaldies molt importants. Penetrar allí on és imprescindible, on encara hi ha tanta feina a fer i tants ciutadans per seduir. I el PSC ha patit just aquí les seves pèrdues més importants.
-Però a Barcelona us van robar la cartera...
-Sí. Ada Colau volia ser alcaldessa de totes totes, i ho va aconseguir!
-Si em permet: no van pecar d’ingenus? Ho dic perquè ERC podia haver donat l’alcaldia a Ada Colau a canvi que ERC controlés les àrees clau del consistori. I en cas que Colau no hagués acceptat aquest pacte hauria estat l'única responsable que no hi hagués un govern republicà. No sé si m’explico...
-Sí, t’expliques molt bé. Vist ara en perspectiva tens tota la raó. Ara bé, anem al detall: ERC partia amb cinc regidors, i els comuns en tenien 11. La distància era enorme, i tot i amb això, Esquerra va guanyar les eleccions a Barcelona! Salts tant importants no es produeixen gaire sovint. I sí, vam pecar d’ingenus, perquè fins llavors hi havia un acord tàcit no escrit en què qui guanya les eleccions és escollit alcalde. I de fet, la mateixa nit electoral Ada Colau està en aquest esquema, com Xavier Trias també quatre anys enrere. A les anteriors eleccions ens van venir a temptar per evitar que Colau fos alcaldessa, i ningú ho va acceptar, ni nosaltres ni ningú. Colau havia guanyat i per tant havia de ser l’alcadessa. Nosaltres teníem ara la convicció profunda, i crec que fins a la mateixa nit electoral, en què les coses serien així. Però... quan Colau es va trobar entre l’espasa i la paret va decidir l’espasa. Però ja ho veurem com acaba tot això... Iceta és molt astut.
-I el cas de la Diputació de Barcelona?
-Aquest és el cas més greu. El periodista José Antonio Zarzalejos escrivia fa pocs dies que la gran amenaça del PSC a l’àrea metropolitana és ERC. Justificava la repetició d’eleccions espanyoles i se li entenia tot. I que l’adversari a batre avui és ERC. I Iceta el va aplaudir públicament. Com t’he explicat abans, ERC ha començat a fer forat als cortijos del PSC. És una gran notícia. El més rellevant és que la gent no ens vegi amb animadversió, que ens senti propers. Per les raons que siguin. I què ha acabat passant? Doncs que avui, dissortadament, la crossa del PSC al Baix Llobregat és Junts per Catalunya. ERC té una estratègia, diàfana. A què respon aquesta altra?
-Com ho interpreta?
-Això ho hauran d’explicar ells. Apuntalar el PSC per evitar que ERC li prengui la cartera em sembla injustificable.
-Doncs ells us acusen que en alguns ajuntaments vostès han fet el mateix...
-Primer, no és veritat. En quin Ajuntament ERC ha regalat l’alcaldia al PSC? Deu ser una entre mil. Dit això, m’estàs comparant la Diputació de Barcelona amb un ajuntament? De debò? Saps quin és el pressupost de la Diputació de Barcelona? Saps quin és el seu poder? Però hi ha una altra cosa: ara ens trobem Pedro Sánchez amenaçant veladament amb un nou 155 o similar i amb Núria Marín, la presidenta de la Diputació de Barcelona, darrera seu aplaudint. Algú, amb el seus vots, està perpetuant el poder socialista al Baix Llobregat, i qui ho fa és un partit independentista. El que no s’hi val és clamar unitat i simultàniament deixar la Diputació en mans del PSC. Ep, i aquest pacte de la Diputació també l’han aplicat a la gran majoria de Consells Comarcals, com el Baix Llobregat o els vallesos, on hi ha hagut acord entre socialistes i Junts amb el PSC liderant. No sé, algú, algun dia, ho haurà d’explicar molt bé, tot això...
-Per què hi ha aquesta manca d’estratègia en el món independentista? Per què costa tant?
-Els motius són diversos perquè partim d’un diagnòstic d’on som diferent. Ara bé, hem de ser pràctics i resultadistes. Per exemple, per quin motiu a les properes eleccions generals del 10 de novembre totes les forces independentistes hauríem de fer una llista conjunta al Senat? Per què? A veure, analitzem les coses: a Lleida i a Girona tenim quatre senadors per demarcació. Si féssim una llista unitària un d’aquests el perdríem perquè s’escullen tres senadors. Per tant, és absurd aquest debat en aquest cas concret. De totes totes perdríem senadors, i a sobre començaríem una nova polèmica per veure qui hauria d’encapçalar aquesta llista unitària al Senat i amb quin programa hi anem. Mal negoci, no? Per tant, aquí l’independentisme ha de fer prevaler l’estratègia de manera raonada, i no pas romàntica, si ho volem fer bé. Ara bé, en circumstàncies excepcionals, com les actuals, podríem valorar casos concrets, com el de la província de Barcelona, i pensar si seria beneficiós fer una llista conjunta al Senat, que no ho sé. S’hauria d’estudiar serenament, amb discreció i que no sigui utilitzat com a arma llancívola d’uns i altres. Sí, es podria valorar. També es podria valorar si tindria sentit fer una candidatura republicana més àmplia en favor dels drets i les llibertats en algun moment. Doncs potser sí. Però vaja, m’interessa més parlar d’un estratègia compartida que no pas de llistes electorals.
-Va ser un desencert no anar junts a les eleccions europees? I més tenint en compte que Carles Puigdemont sempre havia ofert la possibilitat que aquesta estigués encapçalada per Oriol Junqueras o algú d’Esquerra...
-Hi havia un problema, i és que les europees coincidien amb les municipals, i això podia provocar una certa desorientació en el votant. I alimentava el frontisme en una regió metropolitana que ho necessita tot menys frontisme. Tota vegada que novament es llencen idees a través dels mitjans. Si de debò vols que funcioni no ho facis utilitzant la premsa. Però sí, estic disposat a reconèixer que a les europees s’hauria pogut valorar la possibilitat de fer una llista conjunta en defensa dels drets i llibertats. I si no hagués coincidit amb les municipals encara amb més motiu, tot i les reserves lògiques vist el que hem vist.
“Sí, estic disposat a reconèixer que a les europees s’hauria pogut valorar la possibilitat de fer una llista conjunta en defensa dels drets i llibertats”
-Junts pel Sí va provocar una ferida profunda entre ERC i Convergència?
-La manera com es gesta, sí.
-Per què?
-Home, es fa una candidatura única imposada per Convergència en una conferència sorpresa; el candidat ha de ser sí o sí Artur Mas, que finalment va de número quatre, i alhora en un moment en que ens va tocar evitar debats incòmodes sobre casos de corrupció que afectaven al seu partit, gripau que ERC es va empassar. Per acabar-ho de rematar, quan la CUP l’envia a la paperera de la història, en cap moment es planteja la possibilitat que Raül Romeva -que a sobre va de número 1- sigui nomenat president. Aquesta possibilitat mai la van permetre: era condició sine qua non que el president fos algú del món convergent. I quan es va insinuar, tímidament, ens van saltar a la jugular. Tot això posava en evidència quina era la voluntat real d’aquesta candidatura conjunta. I ERC va aguantar estoicament. Alhora, es va deixar la pell en aquella campanya perquè Mas fos president. Malgrat tot, a totes. Però és que finalment els resultats, un 39 per cent els vots, no van ser els esperats. ERC en solitari va fer més vots el desembre de 2017 a Santa Coloma de Gramenet que Junts pel Si el 2015.
-La manera d’entrar a certs sectors de la població és a través de la República abans que la independència?
-Sí, claríssimament, i per això necessitem gent com Gabriel Rufián o Estefania Torrente, filla i néta d’andalusos per totes bandes i que és la candidata d’Esquerra al Pont de Vilomara. I saps què ha passat al Pont de Vilomara? Doncs que abans d’aquestes eleccions municipals la diferència entre socialistes i ERC era de més de 40 punts, i ara s’ha reduït a tres punts. Ens calen moltes estefanies i molts gabriels... Mira, quan et vols apropar a un sector que viu en un univers cultural completament diferent al teu, has d’intentar fer-ho des d’una perspectiva que t’entenguin. I no parlo només de la llengua, sinó d’altres conceptes que engloben altres valors, una cosmovisió del món, del país, diferent, m’entens? Clar, si tu t’apropes amb la Santa Espina a algú que viu en un univers completament diferent al teu no l’atrauràs; ara bé, si ho fas amb la rumba potser sí. Evidentment és un exemple, però crec que m’entens el que vull dir. Com t’he dit abans, jo no paro de fer presentacions i xerrades arreu del territori, i hi ha una constant, sobretot al Baix Llobregat o a les ciutats metropolitanes, i és la següent: siguin o no siguin independentistes, la presó que pateixen els presos polítics es veu com una absoluta injustícia. I fins i tot provoca ràbia. Ja som segona força a l’Hospitalet, a una distància sideral respecte al PSC. Però que un partit independentista sigui la segona formació política a l’Hospitalet és molt rellevant. I què ens diu això? Doncs que tot i que al Baix Llobregat l’independentisme no és hegemònic, els seus ciutadans, en una gran majoria, no accepten la injustícia que uns polítics estiguin a la presó per defensar les seves idees. Doncs és aquí que hem de fer forat. És el 3 d’Octubre.
-Per tant, amb tot el que em diu, sembla que un tripartit entre ERC, socialistes i comuns a la Generalitat és difícil...
-Primer, el PSC no pactarà mai amb nosaltres si no és que tinguin una posició de força com va passar amb els tripartits de fa quinze anys. Però a mi el que em sorprèn és que estiguem parlant d’un possible pacte tripartit d’esquerres, quan les aliances sociovergents que ja s’han consumat són a la Diputació de Barcelona i a la majoria de Consells Comarcals. I si ja ho han fet, qui ens diu que no hi tornaran? El PSC ha perdut Lleida i Tarragona davant ERC, i té la voluntat de preservar els últims bastions que li queden, que són els de l’àrea metropolitana, i l’única formació que li disputa l’hegemonia, que l’amenaça, és ERC. A Terrassa tampoc no governen. I a Sabadell la disputa era entre ERC i el PSC. Per tal de preservar-se d’ERC, Miquel Iceta és capaç de pactar amb Junts per Catalunya on calgui. I això ja s’ha fet. Ho estem vivint. I a sobre dins el PSC no ha provocat ni generat cap debat. Ni un sol debat ni cap retret! Per tant, vol dir que hi ha certes coses que estan prou assumides i madures...
-Donaran suport a Pedro Sánchez si més o menys es repeteixen els mateixos resultats?
-Jo no puc parlar en nom d’ERC. Per ser precisos, el que hem viscut és l’abstenció interessada. No pas el suport. Però no ho sé pas. Perquè el PSOE cada dia fa un discurs més distant i agressiu. Està intentant seduir els votants de Ciudadanos. En la investidura, Podemos va caure una altra vegada en el parany dels socialistes. Si avui poguessin tornar enrere segur que haurien dit sí a l’oferta de vicepresidència i quatre ministeris. Aquest era el millor escenari per a Catalunya, perquè provocaves un xoc entre PSOE i el PP-C’s, i a sobre el govern depenia dels nostres vots. Jo ara el que veig és que cada vegada va guanyant terreny un acord tàcit entre PSOE i PP per no haver de dependre ni de nosaltres ni de la resta de formacions d’esquerres. Un acord d’Estat que ens exclou a nosaltres. Ens volen fer fora del terreny de joc.
-L’última: estem més a prop de la República o de la independència?
-Jo vinc de família republicana i independentista, per tant... Mira, si som independents no tenim cap altra opció que ser una República. I què hem de ser si no?! Ara bé, si hi ha una cosa que uneix republicans catalans, republicans espanyols i independentistes és el rebuig a la monarquia. I aquest rebuig creix cada vegada més, i per això ja no es fan ni enquestes. La tria és entre monarquia (espanyola) o República (catalana), i aquí ho tenim guanyat. La confrontació que ens interessa no ha de ser en clau nacionalista, sinó en clau republicana. Hi tenim molt a guanyar.
Bernat Deltell. Entrevista feta en un bar de Sant Sadurní d’Anoia el dimarts 1 d’octubre de 2019