Una petita història de nazis i feixistes amb ramificacions gairebé actuals.
Johanna Altvater Zelle és un dels molts personatges sinistres sorgits de l’Alemanya dels anys 30 i 40 del segle passat. Afiliada al partit nazi d’Adolf Hitler, amb només 22 anys va ser traslladada a Ucraïna com a secretària del comissari de districte Wilhelm Westerheide. Cal retenir aquesta data: Altvater Zelle tenia només 22 anys quan va arribar a l’ocupada Ucraïna i va esclafar contra un mur del gueto de Volodymyr-Volynskyy un nen jueu de dos anys. També coneguda com a Fräulein Hanna, aquesta jove secretària va agafar el nen com un sac de patates i, davant del seu pare, el va llençar amb tanta força contra el mur que va quedar completament desfet. Altvater Zelle, però, va fer encara algunes coses més, com llençar nadons des de la finestra d’un hospital. Resumint-ho tot molt, només a la regió del comissari Wilhelm Westerheide i la seva fidel secretària Johanna Altvater Zelle hi van morir 20.000 jueus.
Com acaba la història de l’heroïna alemanya? Doncs com acostumen a acabar les coses a Europa: un cop acabada la guerra, Fräulein Hanna torna a Alemanya, es casa, adopta un nen i treballa en programes d’inserció per a joves del servei de benestar social de Minden, la seva ciutat natal. El comissari Westerheide i Johanna Altvater van ser jutjats en dues ocasions, a finals dels anys 70 i principis dels 80, i les dues vegades van ser absolts “per les contradiccions dels testimonis recollides al llarg de 20 anys”. Mai cap dels dos va trepitjar una sola presó pels crims comesos.
La història de Johanna Altvater Zelle és una de tantes recollides en el llibre Las arpías de Hitler (Memoria Crítica) de la historiadora Wendy Lower. Explica, Lower, que tretze milions de dones van militar activament al partit nazi, i més de mig milió d’aquestes dones van desplaçar-se a països ocupats pels alemanys com Ucraïna, Polònia i Bielorrússia per participar en les matances dels camps d’extermini. I el pitjor de tot plegat és que van col·laborar directament amb les SS voluntàriament i sense cap necessitat. Cap d’elles tenia l’obligació de matar; si ho van fer, explica Wendy Lower, va ser per satisfacció personal o bé per treure’n un benefici.
De fet, les primeres matances comeses pels nazis les van protagonitzar les infermeres als hospitals, les quals van exterminar milers d’infants per malnutrició i injeccions letals. I és que una part de les afiliades al partit nazi eren infermeres, professores, secretàries i esposes d’alts càrrecs i funcionaris del règim. La resta, la gran majoria, van exercir de vigilants dels camps de concentració i un cop derrotada Alemanya van poder continuar fent la seva vida sense gaires entrebancs, com el cas de Johanna Altvater Zelle. Aquestes dones eren invisibles, els presoners no en coneixien els seus noms, i a l’hora de ser jutjades es declaraven analfabetes -la majoria ho eren- que només complien ordres i ajudaven els ferits als hospitals. El que s’oblidaven de dir és que totes elles tenien les mans tacades de sang innocent, de sang de nens de dos anys que eren llençats per la finestra o bé esclafats contra un mur davant la mirada dels seus pares.
Aquesta història tan repugnant em ve sempre al cap quan coneguts personatges de la vida pública espanyola (bàsicament polítics, periodistes i tertulians) acusen els independentistes catalans de nazis. I també és una història que vaig recordar veient a l'exdelegada del govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, lliurant un diploma als combatents espanyols de l'exèrcit nazi, la División Azul. Ni va ser destituïda fulminantment ni a ella se li va passar pel cap plegar. Per què? es deuria preguntar. Va llegir bé Llanos de Luna el que feia Johanna Altvater Zelle als nens jueus? Els nens jueus? Tant se valen, els nens jueus, el que cal és preservar la suposada concòrdia sorgida de la transició encara que sigui a base de repartir diplomes a aquests que van combatre al costat dels autors de la barbàrie. A mi em cauria la cara de vergonya.
Bernat Deltell. Publicat el 28 de febrer de 2018