"Una flor potser no fa estiu, però és millor un camp erm amb alguna rosa vermella abans que una claveguera putrefacta i plena de rates"
Remuntem-nos al suposat cop d’estat del 23 de febrer de 1981. Una colla de guàrdies civils -uns 200, aproximadament- capitanejats per Antonio Tejero irrompen al Congrés dels Diputats, que en aquells moments celebra la sessió d'investidura -en segona volta- de Leopoldo Calvo-Sotelo com a nou president del govern espanyol. L’objectiu de Tejero, i de militars com Jaime Milans del Bosch que donen suport a la seva acció, és enderrocar la jove democràcia espanyola i instaurar de nou un règim militar liderat pel general Alfonso Armada.
Com tothom sap, l’intent de cop d’estat fracassa, la figura del rei Joan Carles I en surt molt reforçada, Lepoldo Calvo-Sotelo convoca mesos més tard eleccions generals que guanya amb majoria absoluta el socialista Felipe González i el PSOE inicia un procés d'involució autonòmica mitjançant l'aprovació de la LOAPA que té com a objectiu frenar la descentralització de l'Estat i limitar el sostre competencial de les comunitats autònomes.
Però passa alguna cosa més que les noves generacions potser desconeixen. I és que el dos de desembre de 1982 Felipe González nomena el llavors alcalde de Barcelona, Narcís Serra, nou ministre de Defensa amb la voluntat d’afavorir la transició i modernització de les forces armades espanyoles. Arran del cop d’estat del 23-F, el govern socialista té la suficient majoria i autoritat moral per desballestar la cúpula militar que era, majoritàriament, franquista, ja fos per convicció o bé per una simple qüestió generacional. I aquesta és la missió de Narcís Serra, i del seu equip, a la dècada dels vuitanta del segle passat.
Els que ja acumulem anys recordem com els principals mitjans de comunicació anuncien un dia rere un altre trasllats, jubilacions, prejubilacions i nous nomenaments d’alts comandaments de l’exèrcit espanyol. També Narcís Serra és un dels artífexs de l’entrada de l’Estat Espanyol a l’OTAN pensant, encertadament, que un exèrcit subjecte a un organisme internacional compromès en la defensa i col·laboració en els camps polític, econòmic i militar, tindria molt complicat –per no dir gairebé impossible- intentar un nou cop d’estat. Sí, ara les coses es veuen de manera molt diferent, però a principi dels anys 80, i després d’un cop d’estat, calia ser molt valent per ser ministre de Defensa, i a sobre, en una època en què els atemptats d’ETA no ajudaven gens ni mica a la transició ni de l'exèrcit espanyol ni del país ni del conjunt de les seves institucions.
Per què explico tot això? La resposta la trobem en el procés català d’independència d’aquests darrers anys. El silenci de l’exèrcit ha estat clamorós, fins i tot estrany. Només alguns pocs militars, i tots ells jubilats, han fet declaracions incendiàries sobre Catalunya i els catalans. La resta, silenci. I això és especialment significatiu en un Estat, com l’Espanyol, amb una llarga tradició de dictadures i cops d’estat. Només al segle XX, l’època que van haver de viure els nostres avis i àvies i pares i mares, Espanya ha patit les dictadures de Primo de Rivera (1923-1930) i Francisco Franco (1939-1975). És a dir, 43 anys de manca de llibertats. Pas mal...
Quin és el problema actual de l’Estat ? Doncs que quan era el moment no va haver-hi cap Narcís Serra al capdavant del ministeri de Justícia. D’aquesta manera, la cúpula judicial espanyola, així com la policial, encara no han fet ni la transició ni la modernització que els correspondria. D’aquí les sentències misògines de la manada o les d’Altsasu que confon deliberadament una baralla amb un acte terrorista. D’aquí els José Manuel Villarejo i Ignacio Cosidó de torn, els ministres José Luis Corcuera i Jorge Fernández Díaz, o els magistrats com Pablo Llarena i Carlos Lesmes. Relíquies d’una època fosca ancorada en el passat, corretges de transmissió del franquisme sociològic.
I l’exèrcit actual? Només recordar un nom: José Julio Rodríguez Fernández, excap de l’Estat Major de la Defensa i actualment secretari general de Podemos a Madrid. Sí, un alt comandament militar a Podemos! I una dona i catalana com Carme Chacón també ministra de defensa entre els anys 2008 i 2011. Això ja no és ni la transició ni la modernitat, sinó la normalitat.
I dit això, si després les actuacions de Narcís Serra al capdavant de Catalunya Caixa han estat desafortunades i fins i tot moralment reprobables no treu que la seva gestió al ministeri de Defensa hagi estat molt positiva per al conjunt del país. Les contradiccions també formen part de l'ésser humà.
Ah, i segur que hi ha gent a l'exèrcit que encara voldria fer un cop d'estat. Clar que sí, ja ho sé que una flor potser no fa estiu, però és millor un camp erm amb alguna rosa vermella abans que una claveguera putrefacta i plena de rates.
Bernat Deltell. Publicat el dimecres 7 de novembre 2018