TV3 és un model de televisió pública de referència i una eina encara ara imprescindible per a la cohesió social i la normalització lingüística.
El periodista Joaquim Maria Puyal reconeixia en una entrevista al diari Ara que un país sense televisió és més difícil que pugui existir que un país sense escola. I té raó: els mitjans de masses són una eina essencial també per a la preservació, recuperació i foment de cultures i llengües minoritàries i minoritzades. En aquest sentit, la contribució de la televisió pública catalana a la normalitat del país després de quaranta anys de dictadura franquista ha estat monumental. Sense TV3 no es pot entendre la Catalunya actual.
Però la televisió catalana és també un exemple d’èxit per la seva eficient gestió, rigor periodístic, pluralitat informativa i qualitat dels seus continguts. Fa riure que aquests conceptes siguin qüestionats precisament per altres mitjans que davant una manifestació independentista de gairebé dos milions de persones arraconen la notícia al cinquè titular dels seus informatius. Els mateixos que critiquen TV3 són els que, sense cap tipus de vergonya, han expulsat les periodistes crítiques Ana Pastor i Cristina Puig, per citar només un parell d'exemples. Sortosament TV3 no ha caigut mai en aquests despropòsits i continua encara ara com un exemple de televisió pública de la qual tots els catalans n’hem d’estar orgullosos.
Dit això, i com que la perfecció no existeix, m’agradaria ara sí fer una crítica a una mancança que al meu entendre pateix la televisió catalana. Aquesta mancança també és ben present a totes les televisions locals que depenen de l’administració pública. Poso d’exemple TV3, però també podria dir el mateix de Canal Blau o Barcelona TV.
M’explico; si algú té la paciència, la sort i l’interès de mirar i/o connectar-se a la cadena britànica BBC News o a la BBC World, el seu canal de notícies internacional, s’adonarà de la gran diversitat de colors de pell, cognoms i forma d’ulls dels seus presentadors, periodistes i corresponsals. Als telenotícies de la BBC hi pots veure presentadors amb noms gairebé impronunciables i trets asiàtics i cròniques dels seus corresponsals Linda Yueh, Dominic Casciani, Quentin Sommerville i Shahzeb Jillani. Evidentment l’anglès d’aquests periodistes és perfecte, i ho és perquè la Linda, el Dominic, el Quentin i el Shalzeb són anglesos. Anglesos que porten uns altres cognoms, tenen un altre color de pell i una forma d’ulls una mica diferent, però no per això deixen de ser anglesos.
La BBC ha obert les portes de bat a bat a la nova realitat del país. O això, o acabar com un canal per a espectadors de la tercera edat. O reflectir a la petita pantalla la diversitat dels carrers del Regne Unit, o perdre la modernitat. És per això que em preocupa l’endogàmia de la televisió pública catalana (i la de les televisions locals). Ho deia al principi; TV3 s’ha caracteritzat per ser un instrument de cohesió, tant lingüística com cultural i social. Però en aquests darrers anys hi trobo a faltar diversitat de color, si se’m permet l’expressió. I és una mancança que al meu entendre s’hauria de resoldre ben aviat. Primer, perquè estem excloent una part important de catalans de la televisió pública (també és la seva televisió). Segon, perquè no són immigrants, sinó catalans que tenen trets asiàtics o caucàsics o d’on sigui i paguen els seus impostos aquí. Tercer, perquè és un pas fonamental per a la cohesió social. Difícilment convencerem de la necessitat d’aprendre català si una part de la població del país intueix que les portes de TV3 estan tancades. Quart, perquè aquesta gent també contribueixen amb els seus impostos al finançament dels mitjans de comunicació públics. I cinquè, perquè és una manera de reflectir la societat catalana actual.
Espero que la televisió pública del meu país (tant la nacional com la local) segueixi els passos de la BBC i ben aviat puguem veure un telenotícies presentat per un tal Jordi Busquets i la Sasha Campbell donant pas al corresponsal Jiang Li. Esperem que les autoritats no triguin en adonar-se d’aquesta anomalia. Com deia Winston Churchill: sóc optimista. No sembla gaire útil ser una altra cosa. Doncs això, cal ser optimistes.
Bernat Deltell. Publicat el dimarts 2 de gener de 2018