Una de les primeres entrevistes que vaig fer ja com a llicenciat en periodisme va ser a l’escriptor Josep Maria Espinàs, mort aquest diumenge cinc de febrer a l’edat de 95 anys. El meu respecte i admiració per a aquest gran escriptor que ha estat un referent per a diverses generacions d’amants de la bona literatura i el periodisme
L’escriptor Josep Maria Espinàs ha publicat un nou llibre de narracions, Un racó de paraigua, després de gairebé cinc anys de silenci des de la seva darrera obra, Vermell i passa. El lector vilanoví que llegeixi el llibre, però, es trobarà amb una agradable sorpresa, més enllà de les satisfaccions i el plaer que pugui produir la lectura de la sempre agradable narrativa de Josep Maria Espinàs. La sorpresa, en aquest cas, és que la trama del conte La casa i l’Ónkel passa a Vilanova i la Geltrú.
-Hi ha hagut alguna cosa que hagi motivat l’elecció de Vilanova, en aquest conte?
-Home, una mica sí. Primer, perquè si hi ha un lloc on es pugui situar una casa d’indianos és, precisamet, a Vilanova i la Geltrú. I després, perquè tinc certes arrels vilanovines.
-Arrels vilanovines?
-Doncs sí, el meu avi Josep no sé si era nascut a Vilanova o es va casar amb una vilanovina, però el cert és que una branca de la meva família prové de la capital del Garraf. A més a més, el cognom de la meva àvia és Gumà, com un dels personatges que apareix en aquest conte, i Gumà és un cognom típicament vilanoví.
-Ha continuat la relació amb Vilanova?
-No, no, el meu avi va venir a Barcelona a estudiar medicina i llavors ja s’hi va quedar. Des d’aleshores, els meus familiars més pròxims no s’han mogut mai de Barcelona
-Permeti’m la pregunta: quants anys fa que escriu articles al diari Avui?
-Si la memòria no em falla, et puc assegurar que en aquests moments fa vint-i-dos anys que escric cada dia un article per al diari Avui.
-Això és gairebé un rècord Guinness…
-Sí, de fet no hi ha cap prececent anterior. No conec ningú que hagi escrit tants anys seguits una columna.
-I no hi ha el perill de caure en una certa rutina?
-No, no, això no. El problema dels articles no és la rutina, ni tampoc el tècnic o la mecànica, sinó el fet d’haver de pensar alguna cosa que pugui interessar a un ampli ventall de lectors. Però té la virtut que et manté cada dia en un estat d’alerta constant. És una gimnàstica especial, que et fa reflexionar, que et manté en un equilibri per intentar buscar la interpretació de les coses… Aquests són els avantatges d’escriure cada dia.
-Si hi ha alguna cosa que sorprèn de la seva obra és la diversitat de gèneres que ha conreat al llarg de tots aquests anys.
-Sí, no m’he deixat portar mai per cap moda determinada. Sempre he escrit allò que creia que havia d’escriure, perquè en tenia la necessitat. Potser per això he despistat tant la crítica…
-Si hi ha una cosa que ha dit la crítica és que en la seva obra sempre hi ha un punt de reflexió.
-Sí, això és cert, la reflexió i l’espai han estat constants en la meva obra. Reflexiono perquè no m’he fixat mai un patró, perquè això pot ser una trampa intel·lectual. Per exemple, quan els ecologistes parlaven de salvar els animals jo vaig escriure L’ecologisme és un egoisme, i ho vaig fer perquè no m’agradava el seu discurs. Ho trobava un egoisme d’espècie, d’espècie humana, perquè estava molt bé salvar la natura i els animals, però resulta que després matem aquells que són lletjos i petits, els que no ens agraden. Qui vol salvar les rates, per exemple? El concepte de vida, en majúscula, no el podem defensar, perquè no en som pas els apòstols.
-El discurs dels ecologistes ha canviat, però…
-Sí, ha canviat, però sorgeixen altres coses. El problema és que avui dia la gent s’ha quedat sense religions, i llavors s’aferren a qualsevol cosa. La dietètica, per exemple, ja és una nova religió.
-La dietètica?
-Sí, la gent creu que el colesterol com abans creia en la Divina Trinitat. Jo no els ataco, només reflexiono perquè em molesta que sembli que només hi ha una manera correcta de fer les coses. A la gent li costa molt dir potser; ara tothom vol dir sí o no, i llavors es troben que al cap d’uns anys s’assabenten que el sucre és bo per a la salut, i això crea un sentiment d’haver estat enganyat. Si abans haguessin reflexionat s’haurien adonat que el sucre no és ni tan bo ni tan dolent, senzillament és un ingredient més de la nostra cuina, i no cal fer-ne una nova religió.
-Parlàvem de la reflexió, però també ha dit que l’espai és important a la seva obra?
-Sí, i cada cop més. L’espai pesa molt, perquè si canviem d’espai també canviem com a persona. De fet, tot canvia, perquè l’espai ens afecta, ens modifica. Per això m’agrada el cinema i la pintura, perquè donem una dimensió de l’espai, sabem sempre on ens trobem gràcies al paisatge, a la fotografia…
-Potser això explica els seus famosos viatges a peu?
-Més que viatges a mi m’agrada definir-los com una aventura, una aventura personal que faig a peu. Però sí que és veritat que en els meus viatges a peu també busco l’espai, però l’espai per veure un estil de vida concret que crec que està desapareixent. Fer un viatge a peu a Lloret, per exemple, ja no té cap sentit, perquè ja és un paisatge domesticat.
-I el Garraf? El veurem algun dia caminant pel Garraf?
-No, no, això segur que no. El Garraf és massa a prop de Barcelona i és un paisatge on hi ha intervingut molt la mà de l’home. A més a més, hi ha molta gent que em coneix i això fa que desaparegui l’element sorpresa i la capacitat de poder-me barrejar entre ells i escoltar-los i parlar. No faré cap llibre sobre el Garraf perquè està massa domesticat, i jo necessito pobles que estiguin a una distància adequada i conservin els seus trets característics, i això, al voltant de Barcelona, ja no es troba.
-Li sap greu no poder anar a peu a tot arreu?
-És l’evolució, no sé si em sap greu o no, però tu i jo no podem fer-hi res. Al segle XIX podria haver fet viatges a peu a tot arreu, però ara ja no.
Una llarga trajectòria en el món de les lletres catalanes
Josep Maria Espinàs és un dels noms cabdals de la literatura catalana d’aquest segle. Nascut a Barcelona el 1927, i llicenciat en dret el 1949, Espinàs ha conreat una extensa obra literària i periodística que li ha merescut el reconeixement unànime de crítica i públic. Espinàs ha escrit deu novel·les, amb dues de les quals ha guanyat els premis Joanot Martorell i el Sant Jordi, deu títols de literatura de viatges, ha estat cofundador dels Setze Jutges i és un dels autors catalans actuals més traduïts gràcies al llibre El teu nom és Olga.
Entrevista de Bernat Deltell publicada al Diari de Vilanova el divendres 20 de maig de 1998