Una televisió pública no pot cometre aquestes errades ni aquests oblits, siguin intencionats o no
Joaquim Maria Puyal, Tatxo Benet, Miquel Calçada (la primera veu de Catalunya Ràdio), Lloll Bertran, Jordi González, Tricicle, La Trinca i Gestmusic, Joan Lluís Bozzo i Dagoll Dagom, Jaume Figueras, Pilar Rahola, Alfons Arús i Joan Salvat tenen dues coses en comú: la primera és que en un moment o altre dels darrers 40 anys han estat relacionats (ja sigui creant, produïnt, dirigint, presentant i/o interpretant) amb programes de gran èxit de la televisió pública catalana, i el segon tret en comú és que, tot i els seus èxits i la vinculació amb el mitjà, cap d'ells ha estat convidat a la gala de celebració dels 40 anys i una nit del passat divendres 19 de gener. Sí, sembla un contrasentit, com moltes de les coses que passen en aquest país, però molts dels que han triomfat a TV3 no han estat convidats per la mateixa TV3 a l'hora de celebrar els grans èxits dels darrers 40 anys de la cadena pública catalana. Insòlit, oi?
A què es deu aquest contrasentit? És premeditat? Respon a petites revenges personals i a ferides que encara no han cicatritzat? És incompetència, indiferència, oblit, errada? O potser és una barreja de tot? Sigui el que sigui, i sigui com sigui, el que és inqüestionable és que una televisió pública (pagada per tots nosaltres) no pot cometre aquestes errades ni aquests oblits, siguin intencionats o no. I això, si més no per part meva, no va de criticar el suposat biaix partidista de les absències (alguns afirmaran que el sector més sobiranista ha estat arraconat pel sector més federalista) perquè hauria estat igualment greu en sentit contrari. I és que si Carles Francino, Andreu Buenafuente, Jordi Évole i els Estopa no haguessin estat convidats també seria imperdonable i injustificable.
A diferència del que molta gent pensa, crec -i és una simple opinió personal- que darrera d'aquests oblits hi ha més incompetència que no pas mala baba. I d'exemples en podem trobar a cabassos, malauradament. N'exposo un de recent: en el Telenotícies del cinc de gener es va definir Arístides Maillol com un simple escultor francès ignorant la seva trajectòria artística, el seu compromís polític i el seu llegat estètic. A part d'haver nascut a la Catalunya Nord, Maillol era un catalanista de pedra picada i un ferm defensor de la llengua i la cultura catalana. ¿Qui va redactar la notícia ho va fer expressament, això d'amagar la catalanitat de Maillol i la seva vessant artística lligada estretament a la nostra cultura mediterrània? No, crec que senzillament no en tenia ni idea, de qui era en Maillol, i fent una cerca ràpida a wikipèdia li va aparèixer en pantalla que era un escultor nascut a la vila francesa de Banyuls-sur-Mer i tira milles. Malauradament, d'exemples així en trobem a grapats, i és producte del desconeixement profund de la realitat catalana a la que diu servir la televisió pública del nostre país. I si entrem en el terreny d'alguns -no tots, sortosament- analistes i tertulians que opinen de tot sense tenir-ne ni idea del que diuen la situació esdevé dramàtica, perquè t'adones que la ignorància és universal i transversal. Però d'això ja en parlaré un altre dia...
Catalunya és un país massa petit on ens coneixem tots i que viu còmodament instal·lat en la derrota permanent. I tot això deixa un pòsit de ressentiment important i greuges viscuts -o imaginats- molt gran. Si a aquest ressentiment li afegeixes un pessic d'indiferència i un gra d'incompetència ja tens la tempesta perfecta. Que en la celebració dels teus 40 anys t'oblidis d'avisar els teus amics, aquells que t'han ajudat a créixer i a triomfar, és lleig, per no dir una altra cosa; i clar, després passa el que passa, que els altres, quan en tinguin ocasió, s'hi tornaran. I així, qui dia passa any empeny.
Bernat Deltell. Publicat el dimarts 23 de gener de 2024