Catalunya és l'excusa per tapar-ho tot i, sobretot, per amagar el fracàs i la manca de projecte de futur d'Espanya
El procés d'independència de Catalunya ha posat al descobert les deficiències democràtiques i incongruències polítiques que pateix l'Estat espanyol. L'Estat, aquest Estat venjatiu i corcat per la corrupció, se sustenta sobre tres potes que són la monarquia, l'alta judicatura (Tribunal Suprem, Tribunal Constitucional i Audiència Nacional) i la Guàrdia Civil, amb l'ajut d'una part de l'Íbex35 i dels mitjans de comunicació espanyols i alguns de catalans. La crisi territorial ha posat de manifest que el franquisme sociològic segueix incrustat als aparells de l'Estat i que, per tant, la transició modèlica que ens van vendre va ser una farsa.
I com ha pogut passar tot això? És fàcil d'entendre: la meva generació, els nascuts a principi dels anys 70 del segle passat, ja no vam patir el franquisme ni la repressió, però... i els nostres pares i mares? I les nostres àvies i avis? Aquests darrers van patir una guerra civil i una repressió brutal, i els nostres pares una dictadura ferotge de 40 anys i que quatre dècades després de la mort del dictador continua amb milers de morts enterrats a les cunetes. Sempre recordaré un comentari de la meva àvia: “quan has passat una guerra, quan el teu marit ha estat empresonat diverses vegades, quan els teus amics han mort o han hagut d'exiliar-se, quan no et deixen parlar la teva llengua, quan no pots llegir novel·les dels teus escriptors, quan la teva filla ha de marxar fora per guanyar-se la vida, quan les dones érem menys que un gos, quan la religió et diu que tot és pecat... quan tot això passa acceptes el que et donin amb l'esperança que el futur sigui una mica millor”. Per això els ciutadans van acceptar un rei col·locat a dit per un dictador, per això van comprar el relat d'una transició modèlica (tot i els gairebé mil morts per violència política que estan documentats) i per això van decidir oblidar un passat terrible per guanyar un futur millor per als seus fills i filles.
Però tot el que comença malament sempre acaba fatal. El prestigi que Espanya havia adquirit a la dècada dels 80 i 90 del segle passat s'ha escolat pel forat de l'aigüera. Quan el sobiranisme va fer el pas cap a l'independentisme, l'Estat profund, que beu directament de les entranyes del franquisme, va sortir de nou a la superfície de manera descontrolada i amb el ganivet entre les dents. Els patriotes amb la bandereta espanyola enganxada al rellotge, camisa de ratlles i punys blancs girats, cabell engominat, inculte i en el fons acomplexat, client habitual de prostitutes i compte corrent a Suïssa, van cantar “a por ellos”. Era el seu moment. El desastre de la gestió d'Aznar (la guerra a Iraq), la corrupció sistèmica, la mediocritat de la classe dirigent, el terrorisme del GAL i els partits polítics convertits en fàbriques d'odi van trobar, en el procés català, una oportunitat d'or per tapar les seves vergonyes i poder bavejar orgullosos amb les victòries de la Roja. Sí, Catalunya és l'excusa per tapar-ho tot i, sobretot, per amagar el fracàs i la manca de projecte de futur d'Espanya. I a partir d'aquí, barra lliure: clavegueres de l'estat contra polítics escollits democràticament, empresonaments, exiliats, garrotades, judicis farsa, extrema dreta campant lliurement pels carrers, premsa manipulant (El Mundo inventant-se un compte corrent suís fals atribuït a Xavier Trias, llavors alcalde de Barcelona), monarquia corrupta amb diners (aquest sí!) a Suïssa... I el gran col·lapse: quatre eleccions en quatre anys, mocions de censura, deute desbocat, guerra oberta estat-govern, jutges experts en “pandèmies” i el que convingui, d'altres enxampats amb menors, morts misterioses... Com va dir fa molts anys Manuel Milián Mestre (un dels homes que té el cap més ben ordenat d'aquest país), “compte amb els jutges, perquè el dia que facin de polítics acabarà tot molt malament”. Quanta raó, amic...
On som ara? En el fons, en el mateix lloc que en els darrers 200 anys. Continua imperant l'Espanya quixotesca, gris, mediocre, tancada en si mateixa, ensimismada encara en el seu extint imperi, que ha perdut la modernitat, que governa a cop de decret, econòmicament basada en el “pelotazo”, fracassada, acomplexada, antieuropea (si no em doneu diners, adéu a Europa), franquista, intolerant a la diferència i, sobretot, esperpèntica i servil amb els poderosos. Aquesta Espanya de sempre es troba ara atrapada. A partir de l'u d'octubre, la pell de brau cotitza a la baixa. El seu pes demogràfic no es correspon amb les quotes de poder mínimes que ostenta a nivell internacional. La recent derrota de Nadia Calviño n'és l'exemple. Els mitjans de comunicació espanyols que viuen en un altre segle van rebre una nova garrotada al seu realisme màgic i particular cosmovisió del món. Com també les decisions de la justícia alemanya, belga, suïssa, del TJUE i les que vindran. Espanya no entén quin lloc ocupa en aquest nou món, i per això prefereix fer el que ha fet sempre: tancar-se i buscar un boc expiatori, que en aquest cas són els catalans. I per què ningú no diu res? Com em va explicar Jorge Verstrynge en una entrevista que li vaig fer el 26 de juny de 2019, “... hay una cosa que Franco legó, su gran herencia: el miedo. Franco transformó al español en un ser miedoso, lo cual hasta cierto punto era la lógica culminación de siglos y siglos de monarquía absoluta, de dominio absoluto de la parte más carca de la iglesia sobre la población. Y Franco es la culminación. En el sur de España, en zonas como Jaén, como en Sevilla o en Granada, todavía hay gente que no se atreve a hablar. Un amigo mío siempre me explicaba: “si tú supieras, Jorge, la cantidad de muertos que hay debajo de los olivos…””.
El règim del 78 trontolla. Fa un parell d'anys alguns escrivíem que la monarquia patia fuites importants i els quatre hiperventilats de sempre ens acusaven de fer “volar coloms”. Avui, Juan Carlos I, l'home que va fer la transició “modèlica” i suposadament va aturar un cop d'estat, és a punt de fugir del país. Qui ho havia de dir, oi? I a tot això cal sumar-hi la crisi econòmica del 2008 (devastadora per a la societat espanyola), les crítiques dels organismes internacionals a la justícia, la desafecció a la monarquia que ja no pot visitar parts del seu territori, les ombres de l'atemptat del 17 d'agost, la incapacitat per al diàleg...
Sí, tot això aboca Espanya a un desastre col·lectiu. I és que tot el que comença malament...
Continuarà!
Bernat Deltell. Publicat el dijous 30 de juliol de 2020