Les eleccions del proper 12 de maig marcaran un punt d'inflexió en l'actual panorama polític català
D'una banda, els partits polítics denominats independentistes (ERC, Junts i la CUP) ja tenen clar que si volen continuar governant potser hauran de pactar -o rebre els vots- dels partits unionistes. Aquells acords que ja s'han materialitzat a la resta del país en els darrers anys (diputacions, consells comarcals i ajuntaments) sembla que ara, i en funció de l'aritmètica, poden produir-se també al Parlament de Catalunya. Per altra banda, la més que probable desaparició del partit ultraespanyolista Ciudadanos marcarà el punt i final a la reacció -sovint violenta- al procés. Aquells personatges histriònics com Albert Rivera, Inés Arrimadas, Carlos Carrizosa i Jordi Cañas seran escombrats i amb prou feines ocuparan un parell de línies als llibres d'història. Els que volien convertir Catalunya en un nou Ulster han aconseguit que el seu partit sigui cendra i pols en un temps rècord. El PSC, en canvi, recuperarà el seu espai electoral tradicional (l'àrea metropolitana de Barcelona i Tarragona) i el PP ocuparà una posició de força i que segons com pot ser determinant per a l'elecció del futur president de la Generalitat.
Dit això, anem a fer una mica de política ficció i analitzem quins pactes es poden produir en funció dels vots dels catalans.
Primera opció. El PSC guanya les eleccions però lluny de la majoria absoluta. Les enquestes, abans de la irrupció de Carles Puigdemont a l'arena política, preveia una campanya tranquil·la com la de Josep Santacreu al capdavant de la Cambra de Comerç (algun dia parlarem de com va aconseguir la presidència). Les enquestes persegueixen sempre un doble objectiu: dibuixar un marc mental clar -el PSC guanya a totes les enquestes, per exemple- i la desmobilització del votant dels partits rivals. Com que totes les enquestes diuen que guanyarà el PSC, el votant independentista ja no es veu interpel·lat perquè simplement “no hi ha res a fer” i “els nostres ho han fet molt malament i és el que es mereixen”. Salvador Illa, amb les enquestes a favor, volia una campanya tranquil·la i de perfil baix, perquè sap que si l'independetisme es mobilitza els socialistes no guanyen. I aquí és on entra la figura de Puigdemont: mobilitza als independentistes, i també als unionistes que no voten el PSC i els socialistes que estan en contra de l'amnistia i que poden decantar-se pel PP. Per això, les enquestes han emmudit i han agafat Illa a contrapeu. Tornem ara al principi i imaginem per un moment que el PSC guanya bé les eleccions, però lluny de la majoria absoluta: Illa president amb un govern format pel PSC i Comuns i amb l'ajut exterior del Partit Popular i VOX, que ho justificaran “per responsabilitat” i “per aturar l'independentisme”. Ja ho han fet a l'Ajuntament de Barcelona (i en dues ocasions!) i la vicesecretària primera del PSC, Lluïsa Moret, ha avisat: “no serem sectaris ni vetarem a ningú que tingui una certa sintonia amb el PSC”. El mateix mètode que Jaume Collboni: és alcalde de Barcelona gràcies als Comuns... i al Partit Popular! En aquest cas, hi va haver sintonia entre populars i socialistes.
Segona opció. Junts guanya les eleccions però lluny també de la majoria absoluta. Dependrà o bé del PSC o bé d'Esquerra-CUP. En cap cas el PSC pot investir Carles Puigdemont president, perquè això seria la immolació en una plaça pública de Pedro Sánchez, però per altra banda Pedro Sánchez depèn dels set vots de Junts al Congrés dels Diputats. Per tant, què podria passar aquí? Doncs que Puigdemont faci un pas al costat -“si no sóc president, deixo la política activa” ha dit recentment- i per tant facilita al PSC poder votar Anna Navarro (o Josep Rull!) com a presidenta. Amb això, Pedro Sánchez aconsegueix que Puigdemont es retiri de la política activa (sempre podrà dir que ha estat gràcies a ell) i al mateix temps assegurar-se els vots de Junts a Madrid (els d'ERC ja els té assegurats, perquè aquests mai votarien el Partit Popular, com sí podria fer Junts i el PNB). Per la seva banda, Puigdemont es podria retirar tranquil·lament a Girona i gaudir de la seva família i d'una mica d'intimitat personal. Per tant, i resumint: el PSC no votarà mai a Junts en cas que Carles Puigdemont es postuli com a president (Puigdemont hauria de buscar altres suports) però sí podria oferir els seus vots en cas que el candidat a la presidència fos un altre i així assegurar-se els vots de Junts a Madrid.
Tercera opció. Tripartit d'esquerres. Aquest es pot produir sempre i quan Esquerra quedi per davant del PSC, però en cas contrari és molt complicat. Seria la primera vegada que algú que ha estat president de Catalunya accepti ser ara el número dos d'un govern encapçalat per un partit rival. La dimissió de Pere Aragonès, en cas que ERC perdi les eleccions, podria facilitar les coses per a un possible pacte amb socialistes i comuns? Sí, evidentment, però com rebria la militància aquest pacte? Pere Aragonès plega, ERC encongida i força subsidiària del PSC, i retorn als tripartits de principi de segle que van acabar com el rosari de l'Aurora i amb la pràctica desaparició del vell partit republicà. Un negoci catastròfic per a ERC, i difícil d'empassar per a la seva militància que ja ve molt cremada. Si es produeix un nou tripartit d'esquerres amb la participació d'Esquerra Republicana tornaran a sonar tambors de guerra -força habituals, per altra banda- al partit de Francesc Macià i Lluís Companys.
Continuarà!
Bernat Deltell. Publicat el dimecres 10 d'abril de 2024