Els pactes (segona part)

Les eleccions del proper 12 de maig marcaran un punt d'inflexió en l'actual panorama polític català

Continuem.

Quarta opció. Pacte independentista. Teòricament, hauria de ser el més fàcil, però tots sabem que a la pràctica és el més complicat d'articular. Si tot depengués del binomi Junts-Esquerra / Esquerra-Junts encara podria ser factible, però si pel mig hi ha la CUP ja entrem de ple en el lio, que diuen a les espanyes. Que si a aquest candidat no el votem perquè no ens agrada, que si a aquest altre l'enviem a la paperera de la història, que si el pacte no inclou els pressupostos i aquests s'hauran de consensuar partida a partida, que si ara ho hem de decidir en assemblea, etc. Tot això pot fastiguejar una miqueta més el votant independentista, que ja arriba molt cremat a aquestes eleccions (i recordem que es va abstenir de forma massiva a les municipals i generals de l'any passat). Per tant, si el pacte independentista depèn de la CUP i aquests es comporten com ho han fet en els darrers anys entrarem en un nou bucle de discussions bizantines i posarà el punt final a la futura hegemonia independentista a causa de l'afartament de l'electorat, que preferirà anar-se'n a la platja o a la muntanya abans que perdre el temps en votar. Dit això, és possible un acord independentista després de les esgarrinxades d'aquests darrers anys? Primer de tot dependrà dels resultats. Si es produeix un empat tècnic entre republicans i juntaires i no depenen dels cupaires podria ser que l'acord fos relativament fàcil i ràpid; en canvi, si un dels dos partits pateix una davallada important el pacte serà molt complicat, ja que el perdedor voldrà quedar-se a l'oposició, llepar-se les ferides i vendre la pell de l'ós, és a dir, abocar el partit independentista guanyador als braços dels socialistes. I això val tant per a ERC com per a JuntsxCat. Finalment, hi ha un altre factor a tenir en compte, i són les males relacions personals entre alguns dirigents independentistes. I les relacions personals, en política -i en la vida en general- pesen molt. Si Pere Aragonès surt viu d'aquestes eleccions pot haver-hi pacte amb Carles Puigdemont, però malament si Aragonès pateix una forta davallada en vots i escons, perquè llavors ja no estarà a les seves mans el pacte independentista, sinó a les mans del partit. I aquí tots sabem que la música entre Oriol Junqueras i Carles Puigdemont no és precisament melòdica, sinó de tipus avantguardista, la que utilitza elements com el soroll, l'humor, l'atzar, la improvisació, el teatre, el ridícul i la sorpresa.

Cinquena opció. Pacte unionista. És el més probable. PSC guanya i, tot i el pacte amb els Comuns, queda lluny de la majoria absoluta. El Partit Popular, en canvi, obtindrà uns grans resultats perquè es menjarà les restes de Ciudadanos, una part de VOX i rebrà vot socialista contrari a l'amnistia i això permetrà  posar entre l'espasa i la paret al candidat socialista, que no tindrà més remei que acceptar el suport enverinat d'Alejandro Fernández. I això és una mala notícia per a Pedro Sánchez, perquè evidentment Carles Puigdemont no es quedarà de braços plegats i els seus set diputats a Madrid encapçalats per Míriam Nogueras potser no faran caure el govern del PSOE, però sí convertiran la legislatura en un infern.

Sisena opció i resum final. Cap de les anteriors i, per tant, impossible d'imaginar ara mateix. Amb tot, i per tancar ja aquest article, el resum és que en aquestes eleccions el panorama està molt obert. Sembla que ara per ara -i recalco l'ara per ara- tot indica que hi haurà una lluita entre el socialista Salvador Illa i l'independentista Carles Puigdemont per a la pole position, i que Esquerra i/o el Partit Popular poden tenir la clau del futur govern. També els sondejos interns i les poques enquestes que han sortit fins ara ens diuen que els Comuns van perdent gas i que els seus companys de viatge, Sumar, continuen restant allà on es presenten. Pel que fa a Ciudadanos ben aviat ocuparan un parell de línies -i poca cosa més- en els llibres d'història d'aquest país, que la CUP pot mantenir la posició si és capaç de retenir els seus gairebé 200.000 vots de les darreres eleccions al Parlament (i que a les municipals es converteixen en 300.000), i que l'extrema dreta de VOX perd pistonada en favor del Partit Popular. Pel que fa als partits extraparlamentaris i dels quals se'n parla més, l'Alhora del Jordi Graupera i Clara Ponsatí i l'Aliança Catalana de l'alcaldessa de Ripoll, són encara un misteri. No hi ha cap enquesta ni sondeig que doni representació a Alhora, però tampoc sembla que restin vots a Junts-ERC-CUP, ja que Graupera pesca en sectors que no pensaven votar i fins i tot feien campanya per a l'abstenció activa. Pel que fa a Aliança Catalana pot arribar a treure representació, sí, però res del que escrivien alguns a les xarxes socials que preveien resultats històrics i definien Sílvia Orriols com la nova Joana d'Arc catalana. I, finalment, hi ha un altre factor a tenir en compte, i són els 77.229 vots que va obtenir el PDeCat a les anteriors eleccions catalanes de 2021. Només que la meitat -la meitat!- d'aquests vots haguessin anat a Junts, els de Puigdemont haurien superat Esquerra Republicana i tot hauria estat diferent. Ni pitjor ni millor, això no ho sabem, però sí diferent. En tot cas, ara cal veure on van a parar aquests 77.229 vots, tot i que sembla que una bona part se'ls emportarà Junts, una part més petita serà per a Esquerra Republicana (membres del PDeCat com Andreu Mas-Colell donen suport públicament a Pere Aragonès i Carles Campuzano va a la llista d'ERC) i una altra petita part se la pot quedar el PSC.

En tot cas, la solució a tot plegat la tindrem el proper diumenge 12 de maig de 2024. Fins llavors, toca pensar (això s'ha de fer sempre), votar (també és convenient fer-ho sempre) i esperar a veure quin és el futur del nostre país, que això també és important.

Bernat Deltell. Publicat el dijous 18 d'abril de 2024