“El Pep avui ha tornat trist, atabalat i molt preocupat. No l'esperava tan aviat, la veritat sigui dita, i m'he amoïnat. Resulta que el mestre [Pau Casals] els ha deixat marxar abans d'hora, i quan l'he vist entrar a casa ja m'he imaginat que les coses no anaven bé. I no, no van bé, el que m'ha explicat el Pep m'ha amoïnat molt. Estaven assajant al Palau [de la Música Catalana] quan, de cop i volta, ha aparegut un noi a l'escenari i s'ha adreçat directament al mestre Casals per informar-lo que s'ha produït un cop d'estat i que tothom hauria de marxar cap a casa. El mestre Casals ho ha comunicat als seus músics i cantaires, i tots han quedat muts, glaçats, sense saber què fer. El Pep m'ha dit que es miraven els uns als altres amb cara d'enterramorts. Després d'uns minuts de silenci, Pau Casals els ha demanat que interpretessin el final de la Novena Simfonia de Beethoven, l'Himne a l'alegria, i que d'aquesta manera s'acomiadarien tots plegats. També els ha dit, gairebé exigit, que no deixessin mai de fer música, de tocar, perquè això ens humanitza”.
L'Orquestra Pau Casals assajava la Novena Simfonia al Palau de la Música Catalana el dissabte 18 de juliol de 1936. Era l'assaig general abans que aquesta icònica peça de Beethoven s'interpretés al Teatre Grec per inaugurar l'Olimpíada Popular que s'organitzava a Barcelona en contraposició a l'Olimpíada de Berlín promoguda pels degenerats feixistes d'Adolf Hitler. Segons escrivia el periodista Xavier Chavarria a la revista Serra d'Or, “un missatger enviat pel conseller de Cultura Ventura Gassol va interrompre les notes del geni de Bonn amb la notícia del cop d'estat militar i la necessitat d'aturar aquell assaig i demanar a tothom que se n'anés cap a casa de seguida”. Després d'uns moments d'incertesa, de silenci feixuc, de cares de sorpresa i perplexitat, Pau Casals decideix acabar l'assaig general interpretant l'últim moviment de la Novena Simfonia de Beethoven, un moviment que inclou el famós i popular Himne a l'alegria basat en els versos escrits pel poeta Friedrich von Schiller. Probablement Pau Casals va prendre aquesta darrera decisió perquè, com va dir el mateix Beethoven, “la música fa sortir el que tinc en el meu cor i en la meva ànima”. Sí, l'Himne a l'alegria és una de les pàgines transcendents de la història de la cultura occidental i símbol dels ideals de pau, llibertat i solidaritat, motiu pel qual la Unió Europea (UE) va decidir adoptar-la com el seu himne oficial l'any 1985.
“El meu marit és un bon músic, un bon violoncel·lista amb moltes hores de feina al damunt, però també és una mica desgavat, tot li rellisca, tot li va bé. El mestre Casals li havia dit en alguna ocasió que si treballava de valent arribaria lluny, però el Pep li responia que precisament el que no volia era anar gaire lluny, que aquí ja s'hi està prou bé”.
L'Orquestra Pau Casals va néixer el 13 d'octubre de 1920 i, com explica el mateix Xavier Chavarria, “va ser una de les aventures musicals més fascinants del segle XX. Sorgida del no-res, en un panorama musical empobrit, rebuda amb escepticisme i fins i tot amb hostilitat, i fruit del somni altruista d'un personatge visionari, va acabar tenint una trajectòria meteòrica (no sense esculls) que la va consagrar com una de les millors formacions orquestrals d'Europa”. Han passat una mica més de cent anys d'aquest projecte, i sembla que el panorama cultural català no ha canviat gaire. El que descriu Chavarria és perfectament aplicable encara avui dia: tenim un panorama musical empobrit (només cal veure la quantitat de bons intèrprets del nostre país que han hagut de marxar per poder viure de la música), hostil (el ressentiment tipic català: què deu voler aquest ara?), el somni altruista d'un personatge visionari (avancem perquè encara hi ha gent que hi creu i que s'ho creu) i projectes sorgits del no-res (en tenim a centenars, de projectes que fan país i que sobreviuen sense cap ajut institucional). Els catalans no hem canviat pas gaire, en aquests darrers cent anys; continuem arrossegant els mateixos complexos, ressentiments i èxits individuals -i algun de col·lectiu- que ens fa ser uns supervivents malgrat tot.
“Aquell 18 de juliol va marcar per sempre més les nostres vides. Jo no n'era conscient, però el Pep sí. Ens portàvem setze anys i clar, les coses, segons l'edat, es veuen d'una manera diferent. Mentre jo llegia sense parar i em feia un fart de pencar, el Pep vivia en el seu món que l'ajudava a evadir-se de les petites misèries dels pobles. Però no se'n va escapar: a ell també el començaren a assenyalar com a rojo y separatitsta i, clar, al cap de poc entrava a la presó, on va compartir cel·la amb el seu amic [Joaquim] Mir”.
L'Orquestra Pau Casals va durar només setze anys, del 13 d'octubre de 1920 al 18 de juliol de 1936, i va fer un total de 363 concerts. A part de Pau Casals, l'orquestra va ser dirigida també per una sèrie de directors convidats que només de llegir els seus noms et fa caure de cul a terra: Honegger, Stravinsky, Schönberg, Webern, Robert Gerhard, Enric Morera, Richard Strauss, Manuel de Falla, i Joaquín Turina, entre d'altres, amb solistes com el meu admirat Serguei Prokófiev, Alfred Cortot, Pierre Fournier o Gaspar Cassadó. Una nòmina de noms que van convertir l'Orquestra Pau Casals en una de les millors del món, tal i com va escriure el mateix Richard Strauss. A més, l'Orquestra Pau Casals va estrenar grans obres del repertori musical, com ara l'interessant i singular Concerto per a clavecí i cinc instruments, de Manuel de Falla i, sobretot, el Concert per a violí i orquestra de Juli Garreta, un compositor avui mig oblidat (com gairebé tot, en aquest dissortat país nostre) i del qual Stravinsky, després d'escoltar una de les seves obres, va demanar “més Garreta, si us plau, més Garreta!”.
L'Orquestra Pau Casals no rebia cap mena de subvenció pública ni cap ajut de l'administració. Es va haver de crear un patronat per tal d'ajudar econòmicament l'orquestra que, com ja he escrit anteriorment, Richard Strauss la considerava una de les millors del món. Però, a part del patronat, qui realment sustentava i aportava els diners era el mateix Casals, el qual no va cobrar mai per la feina feta al capdavant de la seva pròpia formació.
“Anaven tots amb una sabata i una espardenya, cobraven quan podien, i per això, el Pep, amb la seva ironia que el caracteritzava, deia que “músic pagat fa mal so. I clar, com que no cobràvem gairebé mai, ens hem convertit en una de les millors orquestres del món!"”.
Sense cobrar, sense ajuts institucionals, però així i tot Pau Casals “sentia el deure moral i ètic de participar activament en el redreçament de la vida musical del seu país (...). La reina Maria Cristina ja li havia proposat fer una orquestra d'aquestes característiques a Madrid, Ho hauria tingut tot de cara, però hi va renunciar: era a casa seva on el necessitaven”, escriu el periodista Xavier Chavarria.
El dissabte 18 de juliol de 1936 l'Orquestra Pau Casals fa el seu darrer assaig general interpretant l'Himne a l'alegria inclòs en la Novena Simfonia de Beethoven. En aquest moment, la vida de tots els que estaven damunt l'escenari canviaria per sempre: els músics de l'Orquestra Pau Casals, els cantaires de l'Orfeó Gracienc, la solista Conxita Badia i el mateix Pau Casals posaven punt i final a una aventura musical que és també un reflex del nostre país. Tots, damunt l'escenari, van interpretar, sense públic i amb el Palau de la Música completament buit, l'Himne a l'alegria. Aquest és el final de l'Orquestra Pau Casals, i el final de tantes altres coses...
“Quan mires enrere veus clarament que aquell 18 de juliol de 1936 ens va canviar la vida a tots plegats. Res va ser igual. A partir d'aquest moment, tocava sobreviure”.
El Pep de qui es parla en aquest article és en Josep Milà Casals, el meu avi, i els fragments intercalats són notes -més aviat apunts- que escrivia la meva àvia, Assumpció Romeu Rovira, en unes llibretes que encara conservo per no oblidar mai d'on venim.
Bernat Deltell. Publicat el dimarts 4 d'abril de 2023