“Tres polítics que la premsa espanyola considera fugats s'han pogut passejar per Perpinyà i la Catalunya Nord, gairebé a tocar de la frontera, i han estat rebuts per les autoritats locals. I a sobre ho han fet com a eurodiputats!”
Dissabte 29 de febrer. Set del matí. Una colla d'amics i amigues (32 en total) ens trobem a la ronda Europa de Vilanova i la Geltrú per anar a Perpinyà. Aquesta vegada hem llogat un minibus pel nostre compte perquè volem anar per lliure. La nostra sorpresa és quan al punt de trobada es presenta un autocar de 55 places perquè, segons ens informa el xofer a l'arribar, els de 32 estan tots ocupats. Perfecte! Anirem més amples i còmodes. El nostre és un grup de gent molt heterogeni que té entre 40 i 70 anys, format bàsicament per funcionaris, cuiners, xofers, jubilats, un parell de periodistes, professors universitaris, sanitaris... i amb més dones que homes. És bàsicament un grup militant i/o votant de JxCat i ERC, tot i que també hi ha algun cupaire.
A les set en punt sortim de Vilanova cap a Perpinyà, la capital del nord. No formem part de l'ANC ni de cap entitat, tot i que estem en permanent contacte. Bategem el nostre autocar amb el nom de "BirresxPerpinyà" perquè entre els ocupants hi ha també l'amic Rafael Pous, company de tertúlies i amb qui, junt amb la Mònica Roca i el Ramir de Porrata, celebrarem una xerrada al local Les Bonnes Notes a partir de les quatre de la tarda.
Durant el trajecte passem i ens passen desenes d'autocars plens de gent i d'estelades. Un parell d'hores més tard parem a l'àrea de servei de l'Empordà, a l'autopista AP7, que està a rebentar de gent. El nostre xofer ens demana que no ens entretinguem, "deu minuts, just per anar al lavabo". Quan sortim de l'àrea de servei el xofer ens informa: “el GPS m'indica que l'AP7 està col·lapsada, i jo tinc el compromís de fer-vos arribar al míting del Carles Puigdemont”. I afegeix: “em deixeu prendre a mi les decisions?” “Sí, és clar”, li responem... I és així com el nostre autocar, de l'empresa Dotor Bus, abandona l'autopista i s'endinsa per carreteres plenes de curves que provoca la meva primera marejada del dia. Anem pràcticament sols, i arribem a Perpinyà a les dotze en punt! Però els gendarmes ens obliguen aparcar en una autovia situada a un quilòmetre d'on es fa l'acte, i toca caminar.
I així ho fem. Caminem envoltats de milers de persones i enmig de centenars d'autocars aparcats, i aconseguim entrar al recinte sense cap problema tot i que amb un cert retard. Però tenim sort: quan arribem s'anuncia que l'acte començarà a les 13.00 hores, és a dir, una hora més tard del que estava anunciat per tal de donar marge als que encara estan arribant. Ens ubiquem just al centre de l'esplanada, i d'aquí ja no podem passar perquè davant nostre hi ha una multitud que ens impedeix avançar.
Mentre esperem que comenci l'acte, rebem missatges als nostres mòbils on se'ns informa que tots els autocars de l'ANC provinents de Vilanova i la Geltrú han hagut de girar cua. L'actor Toni Albà i molts dels nostres amics ja no arribaran. Ens convertim en l'únic autocar vilanoví que ha arribat a Perpinyà!
Finalment, a la una del migdia, comença l'acte, i ja tenim gent davant i darrera. Milers i milers de persones, unes 150.000, segons els organtizadors. No ens podem ni moure. I ara vaig directament cap al nus de la qüestió. Després de la intervenció de l'eurodiputat Toni Comín apareix un vídeo de Marta Rovira i després agafa el relleu a la pantalla Oriol Junqueras. Cares de satisfacció al nostre voltant. La gent escolta amb atenció. El líder republicà explica que “no podem defallir, hem passat de ser el 15% a quasi el 50% i hem situat l'autodeterminació al centre de la política catalana i espanyola, posant al límit l'Estat”. Després, Junqueras fa referència a la taula de diàleg i se senten uns xiulets força tímids. A la nostra zona, i estem al mig de l'esplanada, la gent escolta amb respecte. Quan Oriol Junqueras ha sortit a la pantalla i ha començat a parlar ningú ha xiulat. Ningú! I quan ha mencionat “taula de diàleg” s'han sentit uns quants xiulets. Res més. Després de la internvció del líder republicà, l'acte continua sense cap problema. Ningú fa esment dels xiulets; al meu davant tinc un matrimoni amb tres fills petits (algú va dir que aquest era un acte de gent de 70 anys?) que mentre Junqueras parla estan dinant excepte el nen petit (uns quatre anys, calculo) que plora desconsolodamanent perquè ha perdut un cotxe vermell petit, el seu "Rayo McQueen".
Un cop acaba l'acte ens desplacem com podem allà on Déu nostre senyor va perdre l'espardenya. Objectiu? Birres per la República a Perpinyà! Una caminada de més de cinc qulòmetres. Hem hagut de començar més tard. L'amic Ramir de Porrata i la Mònica Roca fa estona que hi són, i la resta arribem mig morts. Un cop al local Les Bonnes Notes, ple de gent, s'estableix un diàleg propositiu entre el públic i els ponents. Tothom està content. No hi ha cap pregunta ni comentari sobre la xiulada, ni sobre ERC ni JxCat ni la CUP ni si aquest o l'altre és més bo o més dolent; la gent f temps que passa d'aquestes "xorrades"...
Tornem cap a l'autocar i fem el camí de tornada. I quan amb el mòbil repasso els titulars de la premsa quedo sorprès: la notícia, per a alguns d'aquests mitjans, és... “la xiulada”! Segur? La xiulada és el més important del que succeeix a Perpinyà?
Analitzem què ha passat, perquè de fet, què és el que podríem considerar el més rellevant de l'acte de Perpinyà? Els discursos del president Carles Puigdemont, i els consellers Toni Comín i Clara Ponsatí? Segur? Diuen alguna cosa trascendental? No, no diuen res que no sabéssim. Potser el més rellevant és la gran capacitat de mobilització de l'independentisme? És aquesta la novetat? El moviment independentista és un cas gairebé únic a Europa, i no afluixa. Per tant, que centenars de milers de persones s'hagin mobilitzat de nou ja no és ni notícia. Potser el més rellevant és que aquest ha estat un acte polític per a major glòria del president Puigdemont i que altres líders n'han quedat exclosos? És aquesta la novetat? No ho crec pas, perquè els ciutadans d'aquest país ja estan acostumats a veure com els nostres representants es tiren els plats pel cap. I això no és típic dels catalans, sinó dels processos d'independència (no som originals ni en això). Per tant, que els partits s'esbarallin no és, malauradament, rellevant per entendre el que passa a Perpinyà.
I què passa, a Perpinyà? Que hem captat l'atenció mediàtica d'Europa? No, el moviment independentista català -i sobretot Puigdemont- ocupa part de la informació que circula en els grans mitjans. I aquesta vegada també ha estat així. És rellevant que la França de Macron hagi permès aquest acte quan amb qualsevol excusa -com la del coronavirus, per no haver de buscar gaire lluny- el podia haver anul·lat? Sí i no, això ja comença a tenir una mica més de pes. Però França encara és Europa... En definitiva, què és el més rellevant de l'acte de Perpinyà? Doncs que tres polítics que la premsa espanyola considera fugats s'han pogut passejar per Perpinyà i la Catalunya Nord, gairebé a tocar de la frontera espanyola, i han estat rebuts per les autoritats locals. I a sobre ho han fet com a eurodiputats! I això, amics i amigues, és una humiliació en tota regla a l'Estat Espanyol, i ho sap l'exministre Margallo, ho saben els mitjans de la caverna que es fixen si els catalans desplaçats a Perpinyà compren xurros espanyols, i ho sap el president de VOX, Santiago Abascal, que unes hores després de l'acte escriu a twitter "vamos perdiendo".
Per tant, la notícia no és “la xiulada”. Repeteixo: jo hi era i a la meva zona, envoltat de milers de persones, els xiulets van ser escassos i apareixen espontàniament quan es fa esment a la taula de diàleg, però no quan apareix Oriol Junqueras a la pantalla. Que potser algú el xiula expressament? Segur, no en tinc cap dubte, de la mateixa manera que quatre sonats a twitter demanen que Jordi Sánchez i Jordi Cuixart es podreixin a la presó. Però agafar l'excepció per construir un relat de divisió i enfrontament entre les 150.000 persones desplaçades a Perpinyà és literalment fals i forma part d'uns mitjans de comunicació en caiguda lliure incapaços de mencionar la fortuna de l'emèrit a Suïssa...
I per cert, la majoria de les 32 persones que ens desplacem a Perpinyà hauríem fet el exactament el mateix si l'acte l'hagués encapçalat Oriol Junqueras. Sí, l'Estat -no pas Espanya- està perdent, però nosaltres també ens perdem en multitud de guerres tribals i intoxicacions mediàtiques.
Per sort, a fora, no ens mira ningú, oi?
Bernat Deltell. Publicat el dijous 12 de març de 2020