La resposta és sí, pot ser el proper president de la Generalitat després de les eleccions del 21-12. Això sí, s'ha de produir un d'aquests quatre escenaris:
[caption id="attachment_243" align="aligncenter" width="980"]
Miquel Iceta (PSC) / Foto: C. Ribas (El País)[/caption]1. Guanyen per majoria absoluta en nombre d’escons els partits unionistes (PSC+C’S+PP). Si el PSC queda el primer d'aquest grup no hi ha dubte que tant Arrimadas com Albiol li donaran suport. En cas que la líder “ciudadana” quedi per davant dels socialistes, Miquel Iceta ja ha anunciat que no li donarà la presidència sota cap concepte. És un discurs pactat amb el seu homòleg Pedro Sánchez, qui ja es va referir a Ciudadanos com la “mitja taronja” del Partit Popular. Arrimadas, encara que sigui la més votada dels partits unionistes, es veurà abocada a donar suport a Miquel Iceta per evitar unes segones eleccions o que Iceta tingui la temptació d’un tripartit amb republicans i comuns. En aquesta opció el candidat socialista sempre guanya, i Arrimadas sempre perd. D’aquí la mala cara de la líder de C’s aquests darrers dies
2. Guanyen per majoria absoluta en nombre d’escons els partits sobiranistes (ERC+JxCat+CUP). La negativa dels cupaires a formar part de qualsevol govern obre també les portes a Miquel Iceta per intentar un nou tripartit amb republicans i comuns i així presentar-se com l’home que frena l’independentisme a canvi d’una reforma constitucional i un nou encaix de Catalunya a l’Estat. En aquesta opció només una majoria absoluta entre ERC i JxCat (molt improbable) apartaria Iceta de la presidència. Una altra majoria absoluta entre ERC i Comuns (també molt improbable) podria també arraconar Iceta de la presidència, però això no es produirà perquè Xavier Domènech té prohibit pactar “només” amb independentistes. O el PSC es mulla o els Comuns no es poden exposar a perdre més vots en unes futures eleccions generals
3. Guanyen per majoria absoluta les formacions d’esquerres (ERC+PSC+Comuns). La CUP queda descartada d’entrada. És una opció difícil però no impossible. Podria ser, en aquest cas, que Miquel Iceta acceptés ser Conseller en cap sempre i quan les conselleries “sensibles” (ensenyament, governació i mitjans públics) caiguessin en l’òrbita socialista i els Comuns formessin part del govern. A canvi, frenada en sec a la independència i compromís de reforma Constitucional pactada a Madrid entre socialistes i podemites amb el suport extern dels partits sobiranistes catalans i nacionalistes bascos
4. Que hi hagi un empat tècnic entre els dos blocs i que Miquel Iceta pugui rebre tant el suport dels unionistes com el dels independentistes. En tots dos casos pot ser vist com el “mal menor”. Per als unionistes és la manera de treure els sobiranistes de les institucions catalanes. Per als independentistes, és la manera de frenar el 155 i de salvar la immersió lingüística, Mossos i mitjans públics
En gairebé tots els escenaris Miquel Iceta té opcions de ser president de la Generalitat o bé tenir-hi un paper molt determinant. Però la pregunta és: i els seus resultats? Importen? Sí, una desfeta del PSC aturaria en sec les expectatives de Miquel Iceta, però no sembla que ara per ara això pugui passar. Més aviat al contrari. El PSC mantindrà els vots i els 16 diputats obtinguts a les eleccions del 27S. És el seu mínim històric. Els que havien de deixar el partit ja ho van fer, i la incorporació d’exdirigents d’Unió pot atraure un gran nombre de nous votants socialistes. Cal recordar que els democristians van obtenir uns 100.000 vots a les eleccions del 27S. Només que la meitat d’aquests es decantin ara pel PSC (uns 50.000) això suposa un augment d’escons molt significatiu per al partit liderat per Miquel Iceta.
Finalment, que tot això sigui possible o no només depèn dels vots i les preferències dels ciutadans d’aquest país. I mentre esperem, podem reflexionar sobre aquestes paraules del magnífic compositor rus Alfred Schnittke: “"La veritat s'ha de transmetre de diverses maneres i en diferents moments, i per tant, hi ha d'haver una constant repetició."
Bernat Deltell. Publicat el dimecres 29 de novembre de 2017