Un article dedicat a l'exministre Josep Piqué, al popular Santi Rodríguez, i als ciutadans Albert Rivera i Inés Arrimadas
Divendres 29 de setembre de 2000. El ministre d’Afers Exteriors del govern central, el vilanoví Josep Piqué, es desplaça a la capital del Garraf per inaugurar la nova seu del Partit Popular situada al primer pis del número 33 del cèntric carrer Llibertat. Aprofitant la presència del ministre, una seixantena de pescadors en vaga des de fa deu dies per la pujada dels preus dels carburants, es concentren davant la seu popular. Els pescadors duen pancartes, botzines i xiulets. Estan emprenyats. Tallen el carrer Llibertat. Agents del Cos Nacional de Policia (els Mossos d’Esquadra encara no han aterrat a Vilanova) els vigilen a una certa distància, però no es percep cap actitud provocativa ni xulesca ni intimidatòria. La policia deixa fer als pescadors però, això sí, mantenint-los a uns metres de distància de l'entrada de la seu del PP. Tot i la tensió, no es produeix cap situació violenta. Els policies estan quiets davant dels manifestants, i aquests xiulen, criden i sostenen pancartes. Res més.
Arriba el ministre Josep Piqué en cotxe oficial, que s'atura davant la seu del PP. Els pocs periodistes que estem esperant el ministre ens posem en guàrdia. Per fi ha arribat! Som molt pocs, és divendres al vespre i no s’espera que faci grans declaracions. Jo hi sóc com a corresponsal de Catalunya Ràdio i el diari Avui, i també hi són els periodistes dels mitjans locals Canal Blau Televisió i dels setmanaris L’Hora del Garraf i Diari de Vilanova. Ningú més. Doncs bé, quan el ministre baixa del cotxe oficial es produeix una situació insòlita i alarmant. Piqué no s’adreça als periodistes, que portem estona esperant-lo, sinó que fa mitja volta i se’n va directament cap als pescadors. Cares de sorpresa per part de tothom. Els periodistes ens quedem blancs, ens temem el pitjor. El cap de premsa del PP es posa les mans al cap. Els policies es mobilitzen ràpidament. Josep Piqué vol parlar amb els pescadors. Jo cometo una greu imprudència, i és córrer darrera d’ell per veure què fa i què passa. I passa que el ministre s’encara amablement als pescadors i els diu “tranquils nois, parlant la gent s’entén”. La frase encén els ànims dels manifestants que malinterpreten les paraules del ministre vilanoví i es pensen que se'n fot de les seves reivindicacions. I clar, la situació es complica encara més: cops, empentes, insults, crits, intents d'agressió... Finalment, els policies, amb gran professionalitat i sense fer servir en cap moment la força, es planten davant dels manifestants fent un cordó de seguretat mentre un parell d'agents agafen Josep Piqué i l’empenten corrent escales amunt , on hi ha la nova seu del Partit Popular. Un altre policia m’agafa a mi gairebé a pes (també per protegir-me dels cops) i em fa pujar darrera del ministre. De cop, ens trobem tots dos dins la seu del PP; jo, el ministre i tres policies. Josep Piqué està desencaixat, es tapa la cara amb les mans, tremola tot ell, i fa que no amb el cap. “No hi ha dret”, diu per a ell mateix...
Sentim que la cridòria al carrer baixa d’intensitat. Sembla que la situació es calma. I ara ve la part que he mantingut callada durant molts anys. No crec que passi res si ho explico. Un comissari del Cos Nacional de Policia, en castellà i usant un to de veu alt i dur, li diu, a Josep Piqué, més o menys això: que ha posat en risc la seva seguretat i la dels policies, que no es pot saltar el protocol d’aquesta manera, que ha anat d’un pèl que no li trenquin la cara i que sigui la darrera vegada. Per entendre aquest missatge cal tenir present el context, amb ETA matant regidors populars a Catalunya. Immediatament després, el comissari se m’adreça a mi i em diu: “ni una paraula d’aquesta conversa, d’acord?”
Piqué i jo ens quedem drets gairebé cara a cara. Ell es tranquil·litza i comencem a xerrar de foteses per destensar l’ambient. Finalment, el ministre em diu: “vols que fem l’entrevista ara?” Li responc que sí. Ens asseiem en unes butaques, engego la gravadora i això és el que, textualment, diu Josep Piqué i que a l’endemà publico a l’Avui: “reconec que els pescadors tenen el dret a reivindicar una millora de la seva situació i que el govern té la responsabilitat de fer front a aquest tipus de situacions, no pas adoptant postures errònies ni intentant amagar la realitat, sinó trobant solucions negociades”. I afegeix: “tampoc hem de sobredimensionar el que ha passat ni fer-ne cap ús partidista. Això va amb el càrrec, què hi farem...”.
Al cap d’uns minuts arriba Santi Rodríguez, en aquella època regidor del PP a l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú. Fa anys que ens coneixem. Un bon home. S’acaba l’entrevista i xerrem una estoneta. Després, Rodríguez em porta un got ple de Coca Cola i quan veu que les mans encara em tremolen (sí, m'ha anat d'un pèl) em diu "vinga, tranquil, ja està". Buf...
La seu es comença a omplir de militants i els pescadors es retiren definitivament. L’intent d’agressió al ministre surt als telenotícies de TV3 i T5 de l’endemà dissabte gràcies a les imatges captades per Canal Blau. Les declaracions que em fa Josep Piqué són recollides també per les agències de notícies i publicades a diversos mitjans. Tot i així, en dies posteriors, alguns periodistes continuen preguntant al ministre sobre els aldarulls, a veure si poden fer una mica de sang i fetge, i Piqué respon sempre que no cal parlar-ne més. No diu ni una paraula, fins que els periodistes es cansen i obliden el tema. Santi Rodríguez tampoc usa l’intent d’agressió per victimitzar el PP i treure’n rèdit electoral. Ni una paraula.
Piqué i Rodríguez actuen com a persones responsables, dignes del càrrec que ostenten. Tot al contrari d'Albert Rivera i Inés Arrimadas, una vergonya per a la política catalana i espanyola, una ofensa a centenars de milers de ciutadans que els van votar i que ara observen incrèduls el seu viratge cap a l'extrema dreta i el seu coqueteig amb la violència. D’això se’n diu ignomínia, i a la llarga es paga car.
Bernat Deltell. Publicat el dijous 13 de setembre de 2018