Joan Laporta va obtenir un bon resultat a les eleccions de 2010, però molt lluny de les expectatives generades pels seus seguidors i alguns mitjans de comunicació sobiranistes
El diumenge 28 de novembre de 2010 se celebren eleccions al Parlament de Catalunya. El candidat de la federació nacionalista de Convergència i Unió, Artur Mas, fulmina els governs tripartits d'esquerres (PSC, ERC i ICV) que han governat Catalunya en les dues darreres legislatures. Mas obté una victòria aclaparadora: 62 diputats (catorze més que a les darreres eleccions) i més d'1.200.000 vots. Els grans perdedors són el socialista José Montilla, fins llavors president de la Generalitat, i Esquerra Republicana, que perd uns 200.000 vots i onze diputats de cop. Artur Mas, en canvi, es queda a les portes de la majoria absoluta i obté un dels millors resultats de la història de la ja desapareguda Convergència i Unió.
Però en aquestes eleccions de 2010, les de la novena legislatura que s'inicia oficialment el 16 de desembre, es produeix un fet que mereix també ser recordat. Per primera vegada es presenta Solidaritat Catalana per la Independència (SI) una coalició de petits partits independentistes encapçalats per Joan Laporta, fins llavors president del FC Barcelona. I Laporta, en aquella època, no és un president qualsevol d'un equip de futbol, no, és alguna cosa més. És un revolucionari que capgira la dinàmica d'un club avesat a un excés de patiment i autoflagel·lació. La seva primera etapa al capdavant del Barça, entre els anys 2003 i 2010, l'equip de futbol obté uns resultats estratosfèrics: és el primer equip en guanyar un triplet (Champions, Lliga i Copa) i l'únic club en guanyar els sis principals títols (Champions, Lliga, Copa, Supercopa d'Espanya, Supercopa d'Europa i Mundial de Clubs) en un any natural, el 2009, amb Pep Guardiola com a entrenador. La primera etapa de Joan Laporta com a president del FC Barcelona es pot considerar una de les millors èpoques de tota la història del club blaugrana.
En aquells anys, i també ara, el grau de popularitat de Joan Laporta era i és altíssim. Hi havia més gent que coneixia Joan Laporta que no pas José Montilla. Costa molt trobar gent al nostre país que no sàpiga encara qui és Joan Laporta o que no n'hagi sentit parlar mai. Per aquest motiu, Laporta va creure que els seus èxits al capdavant d'aquell Barça de somni es podrien traslladar també a la política. I és així que decideix encapçalar la candidatura Solidaritat Catalana per la Independència (SI) a les eleccions catalanes de 2010. I quin va ser el seu resultat? Doncs una mica més de 100.00 vots -102.197, per ser exactes- i quatre diputats. Repeteixo: quatre diputats! Un bon resultat per a una formació nova i desconeguda, certament, però lluny de les expectatives generades pels seguidors de Laporta i per alguns mitjans de comunicació sobiranistes.
Explico tot això perquè darrerament llegeixo algunes coses força inversemblants, com que hi hagi qui cregui que una alcaldessa d'un municipi de poc més de 10.000 habitants i que ha obtingut sis regidors -sis regidors de disset- pugui ser una alternativa real als actuals partits processistes. Si Joan Laporta, amb una gran projecció mediàtica i un cúmul d'èxits esportius impressionants va obtenir quatre -repeteixo: quatre!- diputats, algú creu que Sílvia Orriols pot ser una alternativa real als partits independentistes amb representació al Parlament de Catalunya? De debò? I el mateix que dic de Sílvia Orriols i la seva Aliança Catalana val també per a aquests que fantasiegen amb una quarta llista independentista. En cas que obtinguin representació serà purament testimonial.
La Catalunya de 2010 vs la Catalunya actual
Certament, la Catalunya de 2010 no té res a veure amb l'actual. El llarg procés d'independència no culminat, els fets d'octubre de 2017, la brutal repressió que ha patit -i pateix- una part molt important de la societat catalana, la demografia i la immigració, les seqüeles de la pandèmia, la desmotivació d'una part importantíssima de l'electorat sobiranista (el mateix que deia que no li feia por les urnes) i els canvis de discurs i de rumb dels màxims responsables del procés han deixat un panorama desolador. No sembla ara mateix que el votant independentista se senti atret no ja per les noves formacions polítiques, sinó simplement per anar a votar. I als fets em refereixo: els de Primàries ja es van endur una bona garrotada quan van decidir participar a les darreres eleccions catalanes de 2021 (6.017 vots), i als del Front Nacional no els va anar gaire millor (poc més de 5.000 vots).
Sílvia Orriols pot obtenir representació? Sí, clar, i també si es presenta l'anomenada quarta llista independentista impulsada per l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) pot obtenir algun diputat. Tot això pot passar, és cert, però d'aquí a creure que es produirà un terratrèmol en l'ecosistema electoral català actual n'hi ha un bon tros. I si no, que li preguntin a Joan Laporta...
Bernat Deltell. Publicat el dimecres tres de gener de 2024