Recapitulem i situem-nos el 27 d’octubre de 2017. El president del govern espanyol, M. Rajoy, dissol el Parlament de Catalunya, cessa tots els membres del govern, el director general dels Mossos, suprimeix les delegacions de la Generalitat a l’exterior, i convoca noves eleccions per al 21-12. Sorprèn tanta pressa en convocar eleccions. Motiu? Europa mira cap a una altra banda en l’aplicació del 155 i la dissolució il·legal del govern català, però a canvi demana celeritat per evitar que la situació es podreixi i s’enquisti. D’alguna manera, la UE diu: fes-ho, però fes-ho ràpid.Alguns periodistes, com Pedro J, consideren que la convocatòria d’eleccions en un mes i mig és una errada de M. Rajoy perquè tornaran a guanyar els partits independentistes. I té raó. La manifestació a Brussel·les del dijous 7 de desembre fa preveure la victòria de Carles Puigdemont i del sector sobiranista.I així és. Amb una participació rècord d’una mica més del 80%, amb una societat completament mobilitzada, amb gent a la presó i a l’exili i en unes circumstàncies excepcionals, els independentistes guanyen les eleccions amb 70 diputats i un desgast mínim. El govern del PP queda completament noquejat i la vicepresidenta Soraya desapareix d’escena durant unes setmanes.
Just a l’endemà de les eleccions, el govern federal alemany emet un comunicat oficial (repeteixo: oficial!) on es demanen quatre coses: desescalar el conflicte, respectar els resultats, negociació i respectar també la llei i la Constitució. Això passa el divendres 22 de desembre. El dimarts 26 de desembre els “piolins” marxen de Catalunya. El comunicat és important perquè en aquests moments Alemanya té un govern en funcions i, per tant, es podien haver estalviat fer qualsevol tipus de valoració. Però tot i amb això, el comunicat existeix i es publica. Algú el dicta. I no hi ha cap precedent d’un govern alemany valorant unes eleccions “regionals” fora de les seves fronteres. La dada és important.
Continuem. La gran premsa internacional (The Times, Bloomberg, The Guardian, New York Times, Financial Times, Le Monde…) ataca M. Rajoy i el considera un cadàver polític. I avisa: el 155 es tornarà contra el govern espanyol. Quan tota la premsa internacional coincideix en un mateix relat no pot ser casualitat. Les cancelleries europees analitzen l’escenari i hi ha plena coincidència en afirmar que la corrupció i el 155 està desgastant Espanya i al seu president.
Enmig de tot això es produeixen dos fets simbòlics (repeteixo: simbòlics) que considero molt rellevants. I tots dos tenen a veure amb l’alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena. El 22 de febrer Carmena deixa plantat al rei Felipe VI en la inauguració de la fira ARCO de Madrid en protesta per la retirada de l’obra de Santiago Sierra “Presos Políticos en la España Contemporánea”. El detall no és menor. L’alcaldessa de Madrid és la primera autoritat de la capital d’Espanya i la rellevància simbòlica de la seva figura traspassa sempre les fronteres locals. Setmanes més tard, i aquest és el segon gest, s’elimina el nom de Felipe VI d’un parc de Madrid després de preguntar en referèndum als veïns de la zona. No és un parc qualsevol; és el segon parc més gran de la capital. Els veïns aposten pel nom original, Forestal de Valdebebas. I Carmena aplica la voluntat dels veïns.
Tot plegat sembla una anècdota, però demostra de quina manera subtil el republicanisme s’està obrint pas. El CIS pregunta des de fa mesos sobre la monarquia i no publica mai els resultats. Per què? Pensa malament i encertaràs. I les dues visites de Felipe VI a Barcelona (Mobile World Congress i el lliurament de despatxos als nous jutges) demostra que aquest ja és un territori completament perdut per als Borbons.
Acabo (de moment). Els independentistes no poden formar govern per decisions judicials arbitràries però això permet internacionalitzar encara més el conflicte. I els partits sobiranistes, tot i algunes errades estratègiques i de comunicació greus, entenen que no hi ha pressa. M. Rajoy tasta la seva pròpia medicina. El Partit Popular es comença a esquerdar. La multinacional Seat anuncia públicament que “no marxarem de Catalunya sigui quin sigui el seu futur polític”. Cristina Cifuentes i els seus màsters. Guerra oberta amb Esperanza Aguirre. Garrotada de la justícia alemanya que no extradeix Carles Puigdemont pel delicte de rebel·lió. I sense pressupostos (sí, encara no s’han aprovat, però ho explicaré en breu!).
I el congrés de Sevilla del PP que es converteix en un funeral.
I les declaracions del president del Bundestag, Wolfgang Schäuble, que opina que el cas de Carles Puigdemont és qualsevol cosa “menys trivial”.
I el parlament britànic, que presenta un informe on es desmunta la teoria que Rússia atiava l’independentisme a través de les xarxes socials.
I el PNB, que reconeix mantenir ““contactos con diversos actores políticos, incluidos dirigentes de las formaciones independentistas catalanas”.
Zugzwang.
Estan passant moltes coses.
En parlarem.
Bernat Deltell. Publicat el divendres 20 d’abril de 2018