[aesop_image img="http://bernatdeltell.cat/wp-content/uploads/2017/11/e2c995bef040ccc41858b9acc7325d65.jpg" imgwidth="500px" credit="Batalla de Santiago de Cuba (Eliseu Meifrèn) " align="center" lightbox="on" captionposition="left" revealfx="off" overlay_revealfx="off"]
Espanya té un problema d’una gravetat extraordinària. Quan el 1898 es perd Cuba (i poc abans Filipines) apareix una minoria intel·lectual que es mou per salvar el que queda del país. No s’ha d’oblidar que en aquesta època Espanya és un estat
col·lapsat, endarrerit econòmicament, amb desigualtats socials abismals (una gran majoria de la població viu en la misèria) i un desprestigi internacional extrem. La pèrdua de les restes de l’imperi és la constatació que Espanya fa temps que és una potència de segona divisió, cada vegada més allunyada d’Europa Occidental i governada per uns ineptes. Per això és convenient recordar la desfeta de les tropes espanyoles a la badia de Santiago de Cuba: per tal de no ser acusats de covards i de mantenir l’orgull patri, el govern espanyol ordena la sortida de la flota a mar obert per enfrontar-se als vaixells nord-americans. El resultat és un desastre: flota enfonsada i 371 mariners morts. Per la banda nord-americana, una sola víctima i a causa d’una insolació.Tot i amb això, sorgeixen veus que reclamen una Espanya diferent, un canvi de rumb. Amb més o menys fortuna, i en èpoques molt difícils, la Generación del 98 (formada per intel·lectuals), el socialisme, la Restauració i, a Catalunya, el naixement de la Lliga Regionalista de Prat de la Riba i el noucentisme d'Eugeni d'Ors com a moviment transformador, intenten endreçar la desfeta i acostar el país a Europa. I Déu n’hi do de la feina que es fa fins que, una vegada més, irrompen els militars, els cops d'estat i les conseqüents dictadures de Primo de Rivera i Francisco Franco. De nou, Espanya al pou.
I ara, quina és la situació actual? En què es pot concretar la crisi d’aquests darrers anys? Primer de tot, en una erosió de l’Estat com a sistema jurídic. Segon punt: desprestigi absolut de totes les institucions, començant per la monarquia. I en tercer lloc, una corrupció rampant que no és la causa dels altres dos punts, sinó la conseqüència. En tot aquest context, el problema català és un més dels que té Espanya, però ni de bon tros l'únic. Així, doncs, per què aquesta dèria malaltissa contra Catalunya?
Per respondre a aquesta pregunta cal fer un breu repàs històric. I és el següent: a Espanya no es produeix la revolució burgesa quan toca, i per tant, continua manant el mateix grup social format per aristòcrates que després, per simbiosi, acaben convergint amb l’estament militar, religiós i, posteriorment, amb el món financer, l’alt funcionariat i certs mitjans de comunicació. En paraules d’Azaña, “la casta que lleva siglos asentada sobre el estado” o, per dir-ho d’una altra manera, “una sociedad de socorros mutuos” amb Rodrigo Rato com a cas extrem. Rato és el responsable d’alguns dels més grans escàndols (per no dir genocidis) econòmics que ha patit aquest país i sempre n’ha sortit indemne gràcies al seu impecable esperit de servei a l'ordre de la casta dominant.
Espanya no té un projecte de futur perquè continua controlada per unes elits que tenen com a única finalitat l’usurpació de l’Estat per a treure’n el màxim rèdit possible. És una casta que no s’adona que el país s’està desfent. Per això aquesta obsessió amb Catalunya, perquè la seva possible independència pot ser el final dels qui han gestionat el territori com una finca privada durant segles. I per això un president com Mariano Rajoy assegura que Espanya no és Uganda, li diu Trump (pronunciat amb u) a la cara del president nord-americà en una roda de premsa i és anunciat en un fòrum internacional com a primer ministre de les Illes Salomó sense que se n'adoni perquè no entén un borrall d'anglès. És, també, qui als funerals de Nelson Mandela només se li acut declarar que Sud-àfrica és important perquè Espanya hi ha guanyat un Mundial de futbol i que estima Catalunya perquè els catalans fan coses. Només algú tan mediocre com Rajoy pot simbolitzar tan bé els temps actuals. I mentre tot això passa, Puigdemont és entrevistat pels principals mitjans de comunicació internacionals. Mala peça al teler...
Bernat Deltell. Publicat el dilluns 27 de novembre de 2017