"El New York Times, Bloomberg o Le Figaro no ens portaran la independència, però com a mínim informen correctament sobre el que està passant, i a nosaltres el que ens interessa és que certes persones estiguin ben informades, oi?"
Una capçalera d'un gran mitjà de comunicació internacional poques vegades -poques vegades no vol dir mai- fa caure un govern o en modifica la seva voluntat. Ara bé, una capçalera d'un gran mitjà de comunicació internacional pot crear un estat d'opinió determinat.
Els governs canvien poques vegades la seva política en afers internacionals, i quan ho fan no és només pel que publiquen les capçaleres dels grans mitjans de comunicació, sinó per la suma d'un conjunt de factors: diplomàcia, informació dels seus serveis d'intel·ligència, interessos de les multinacionals, interessos polítics, economia, geopolítica, etc.
Amb la recent revolució tecnològica, algunes d'aquestes grans capçaleres internacionals (The New York Times, Financial Times, Frankfurter Allgemeine Zeitung, Le Monde, Clarín, The Guardian, BBC, Politico, Corriere della Sera...) han esdevingut referents mundials i, per tant, exerceixen una enorme influència en l'opinió pública i la seva informació és analitzada amb lupa en els despatxos governamentals.
Avui, amb un simple telèfon mòbil pots llegir de dalt a baix el South China Morning Post i saber què passa a Hong Kong. Així de fàcil. Vivim en una societat interconnectada, on qualsevol informació pot ser ràpidament contrastada gràcies també a que qui més qui menys domina l'anglès. És un altre món. A la meva època d'estudiant universitari -fa quatre dies, com qui diu- era impossible llegir el New York Times; ara, en canvi, cada matí consulto els seus titulars gràcies a una subscripció on line. Això vol dir accés directe a tot el que es cou als Estats Units; i això vol dir també que qualsevol nord-americà pot saber què està passant a Catalunya.
I Espanya? Què li passa a Espanya? Per què té tants problemes a la premsa internacional? Perquè el món ha canviat, i ara costa molt més vendre un relat si a sobre aquest no s'aguanta per enlloc. Qualsevol europeu amb un simple mòbil pot consultar les grans capçaleres i saber què coi està passant al nostre país. Per això, quan l'exministre Josep Borrell o la inefable Irene Lozano eren entrevistats en televisions internacionals feien el ridícul. Estan acostumats a coses com ara que des de la vicepresidència del govern es falsifiqui un document de Podemos canviant "propuestas" per "exigencias" i que cap periodista pregunti sobre la qüestió. Cap ni un! Però llavors, quan els polítics espanyols surten de la seva bombolla i zona de comfort, reben garrotades per tot arreu i pensen que el món continua comprant la llegenda negra sobre Espanya. I no, no és això, és senzillament que els polítics espanyols s'han acostumat a un periodisme de filtracions, manipulador i venut als interessos del poder que no té res a veure amb la informació que es publica en els grans mitjans internacionals.
I què es publica a la resta del món? Doncs aquí en tenim un exemple: Bloomberg, la principal agència privada del món centrada bàsicament en notícies econòmiques, té més de 19.000 treballadors i la seva seu està ubicada al centre de Nova York. El 30 de gener de 2018 publica aquesta notícia: “Les lleialtats a Rajoy comencen a tremolar: ministres, assessors principals i aliats als mitjans de comunicació es distancien del líder ferit”. I el titular no admet cap doble interpretació: “L’elit espanyola s’allunya de Rajoy”. Doncs bé, el 31 de maig de 2018, exactament quatre mesos més tard, un tal M. Rajoy cau. Tenia una bola de vidre, el periodista de Bloomberg? No, senzillament disposava de bona informació no contaminada i, per tant, no ideologitzada.
Poso un altre exemple recent. L'expresident del Barça, Sandro Rosell, ha estat dos anys en presó preventiva acusat de no se sap ben bé què. Doncs bé, quin ha estat el paper de la premsa espanyola i bona part de la catalana? Silenci absolut, i més aviat insinuant que si està a la presó és perquè alguna cosa haurà fet. Curiosament, un dels pocs que l'ha defensat amb contundents articles des de La Vaguardia ha estat el periodista i escriptor britànic John Carlin! Quines coses, oi?
I dit això, ara ve la gran pregunta: vosaltres quina premsa creieu que es llegeix a les grans cancelleries i institucions europees? El Frankfurter Allgemeine, The Times, La Repubblica, Le Monde, The New York Times, The Washington Post, The Wall Street Journal... o La Razón, ABC, El Mundo i El Español? Això explica per què quan Irene Lozano convocava els ambaixadors per explicar-los que Espanya és una gran democràcia la resposta que rebia era un silenci sepulcral. I és que tots aquests ambaixadors estan molt ben informats, i no pas a través dels mitjans espanyols... I per això mateix, quan el govern espanyol va contractar empreses consultores de comunicació en set països d'Europa i Amèrica per reforçar i potenciar la imatge d'Espanya durant l'octubre del 2019, el mes en què es va publicar la sentència del Procés, no va servir absolutament per a res. Motiu? Perquè aquests països tenen mitjans de comunicació solvents i periodistes ben informats que són seguits per milions de lectors arreu del món i contra els quals no serveixen les pressions. I això se'n diu premsa lliure i independent.
Acabo: El New York Times, Bloomberg o Le Figaro no ens portaran la independència, però com a mínim informen correctament sobre el que està passant, i a nosaltres el que ens interessa és que certes persones estiguin ben informades, oi?
Bernat Deltell. Publicat el dimecres 4 de març de 2020