Dimecres 25 d'octubre. A mitja tarda el lehendakari Urkullu es tanca al seu despatx i demana que no li passin cap trucada. Està acompanyat d'algunes de les persones de la seva màxima confiança. Té una missió: fer de mediador entre Rajoy i Puigdemont i desencallar la situació.
A principis d'octubre s'ofereix a la UE per intentar resoldre el "problema" català i Juncker li diu que endavant. No és casualitat que sigui Urkullu qui faci aquest paper de mediador, perquè del PNB en depèn l'aprovació dels pressupostos generals de l'Estat. I recordeu que l'economia espanyola està intervinguda per la UE i escrutada amb lupa. Per tant, si no hi ha pressupostos entrem en caiguda lliure, i Europa al darrera (Espanya té 46 milions d'habitants; Grècia, amb deu milions, és més petita que qualsevol länder alemany). Així doncs, i per culpa del procés, Espanya està bloquejada. I aquesta és l'arma del PNB i d'Urkullu per negociar. Hi ha una voluntat real de resoldre el problema (Urkullu i Mas són bons amics), però també un problema polític per al PNB; si s'acosta al PP els nois d'Arnaldo Otegi (segona força a Euskadi) se'l menjaran viu a les properes eleccions municipals. Per tant, Urkullu diu que fins que no es resolgui el problema català no hi ha pressupostos. I Europa està nerviosa. I la borsa també, i la prima de risc es comença a enfilar. Urkullu es passa la nit amb els seus col·laboradors fent trucades. Les posicions estan enrocades, però el lehendakari amenaça: Puigdemont, ningú et reconeixerà! Rajoy, faré caure el teu govern! Vosaltres mateixos...
Dijous 26 d'octubre. Sembla que s'arriba a un acord de mínims. Puigdemont convoca eleccions autonòmiques (que serà un plebiscit encobert) i Rajoy retira el 155. I altres coses pactades que no transcendeixen (la llibertat dels jordis, millora gradual del finançament i els piolins que vagin marxant a poc a poc sense que es noti gaire). Però al migdia passa alguna cosa imprevista. L'Estat diu que no, que tiren endavant amb el 155. Albert Rivera està molt content (parla en boca d'Aznar, el seu mentor polític) i "els sorayos" veuen l'oportunitat d'or de fer caure Rajoy si aquest retira el 155. El titllaran de covard i incompetent. Per la seva banda, Puigdemont rep pressions per tot arreu, i les pitjors són de gent del seu propi partit que amenacen de dimitir (i que hores després s'han d'amagar sota el sofà de casa pel ridícul que han fet). El pla Urkullu (que no oblidem és el pla de la UE) salta pels aires. Confusió total.
Divendres 27 d'octubre. Ple del Senat per tirar endavant el 155. Rajoy és rebut amb una gran ovació. Intervindrà Catalunya! Però al migdia es filtra una notícia que potser fa veure que les negociacions continuen obertes. Els mitjans públics catalans (TV3 i Cat Ràdio) no seran intervinguts. Bé! El 155 tira endavant, Puigdemont proclama la República a mitja tarda i aquest és el moment clau de tot plegat. Aquest és el moment que heu de retenir: El Parlament vota República i insta el govern a proclamar-la. Els membres del govern surten a les escales del Parlament i diuen que som República. Però no es proclama. Ni surt al Diari Oficial de la Generalitat. Per tant, aquí no ha passat res. Alguns se'n foten perquè diuen que no hi ha cap país que està reconeixent la nova República catalana (il·lusos! Què han de reconèixer si la República no s'ha proclamat? Qui ha de reconèixer una cosa que no ha passat?). La gent surt al carrer i està contenta, s'obren ampolles de cava. Però la cara dels membres del govern, a les escales del Parlament, és un poema. Aquí passa alguna cosa. En breu sabrem la resposta, i és aquesta. El president del Consell Europeu, el polonès Donald Tusk, demana a Rajoy que no faci servir la força i que s'utilitzin els arguments per resoldre el conflicte català. Avís per a navegants. Em poso en contacte amb gent que conec a Brussel·les, i tots afirmen no saber res de tot això però també em diuen que des de fa 24 hores hi ha moltes cares de preocupació, molts nervis, i fins i tot algun atac de pànic. Compte!
Continuem. Hores després de la "no proclamada" República apareix Rajoy en una intervenció que diu que convoca eleccions el 21-12. Just el que volia Urkullu. Qui havia de convocar les eleccions era Puigdemont, i no va poder per les pressions internes (suposadament), i a l'endemà li convoca Rajoy. L'aplicació del 155 serà suau i només durarà uns 40 dies, just per pagar les nòmines i poca cosa més. Europa respira. Eleccions, partits constitucionalistes al poder, i PNB aprovant pressupostos espanyols a final d'any. I tot més o menys resolt. Rajoy ja ha complert davant dels seus i aplicarà el 155. Tot en ordre. Però no. Aquest és el segon gran moment: toca defensar la República (que no s'ha proclamat) i tothom se cita davant el Parlament i el Palau de la Generalitat, fins que... Òmnium i l'ANC envien missatges a la ciutadania dient que aquest cap de setmana és una bona època per comprar llibres, omplir botigues i restaurants, anar al cine, a les discoteques i a tallar-se els cabells. Què està passant? Es proclama una República i aconsellem a la ciutadania que vagi a fer el vermut? Aquí alguna cosa no quadra. Recapitulem: Quina relació hi ha entre la no proclamació de la República, els avisos d'Òmnium i ANC a la ciutadania, l'advertiment fulgurant de Donald Tusk i la frenada de Rajoy?
Coneixeu l'expressió soroll de sabres?
Continuarà!
Bernat Deltell. Publicat el dissabte 4 de novembre de 2017