A veure si els de JxCAT no aguanten més, trenquen el pacte de govern i s'albira un nou horitzó per als nostàlgics dels tripartits d'esquerres
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) neix el 19 de març de 1931 i és el partit en actiu amb més anys d'història del nostre país. De fet, un cop desapareguda la Unió Democràtica liderada per l'estadista Josep Antoni Duran i Lleida, ERC és l'únic que ha sobreviscut a una república, una dictadura de 40 anys, una transició incompleta i una democràcia defectuosa, segons el recent informe anual publicat per The Economist. Els republicans d'Esquerra han aportat cinc presidents a la Generalitat (Francesc Macià, Lluís Companys, Josep Irla, Josep Tarradellas i Pere Aragonès) i un president interí (Joan Casanovas) arran de la mort de l'avi Macià el 25 de desembre de 1933.
Tants anys d'història equivalen també a anys de discussions, crisis internes, divisions, escissions i dimissions. Uns exemples recents: a la dècada dels 80 del segle passat, el secretari general del partit, Joan Hortalà, abandona ERC i amb un grup d’antics militants funda Esquerra Catalana (EC) el 1989. Quatre anys més tard, EC s'incorpora i es dilueix dins de Convergència. A la dècada dels 90, el secretari general del partit, Àngel Colom, abandona ERC i amb Pilar Rahola i un grup de militants funda el Partit per la Independència (PI) el 1996. El PI es dissol el 1999 i posteriorment Colom i gran part de la direcció s'incorpora a Convergència. A la primera dècada del nou mil·lenni, i amb els tripartits PSC-ERC-Iniciativa funcionant a ple rendiment, Joan Carretero funda Reagrupament, i Uriel Bertran crea Solidaritat Catalana, que obté representació a les eleccions catalanes de 2010. Finalment, el quatre de juny de 2011, l'expresident d'ERC entre els anys 1996 i 2008, Josep-Lluís Carod-Rovira, es dóna de baixa del partit. Aquests són només alguns exemples de les vicissituds i conflictes interns patits per ERC en els anys de regnat de Juan Carlos I i Felipe VI. Si ampliem el focus cronològic hi hauríem d'afegir també un president afusellat pels feixistes, exili, presó, derrota i, ja en ple segle XXI, empresonament d'Oriol Junqueras, Raül Romeva i Carme Forcadell, entre d'altres, nous exilis i una resistència ferotge a les adversitats i entrebancs que suposa viure en un Estat com l'espanyol.
He volgut fer aquesta prèvia per contextualitzar l'actual conflicte generat i provocat pel diputat Gabriel Rufián. Tot el que està passant no és ni nou ni crec que sigui l'últim problema intern que patirà Esquerra en un futur no gaire llunyà. I què ha passat ara, exactament? Un cop d'ull ràpid al passat recent segurament ens aportarà una mica de llum a les tenebres polítiques del nostre país.
Gabriel Rufián
Gabriel Rufián és el cap de llista d'ERC que guanya unes eleccions generals a Catalunya. I no ho fa una vegada, sinó dues de consecutives. ERC s'erigeix en la llista més votada a Catalunya per primera vegada des de la fi de la dictadura franquista. I a sobre, té capacitat d'influència gràcies als mals resultats del PSOE de Pedro Sánchez que l'obliguen a formar govern amb Podemos. En aquest sentit, Rufián és un guanyador. Des de la seva posició de força -que la té- el diputat republicà aposta perquè el seu amic i mentor Joan Tardà encapçali la llista electoral d'ERC a les eleccions catalanes de 2021. De proves del que dic n'hi ha un fotimer, perquè Rufián no se n'amaga: ho diu en entrevistes, ho escriu a twitter, i ho manifesta públicament en mítings. La seva aposta és que Tardà encapçali la llista d'ERC i esdevingui el futur president de la Generalitat de Catalunya. I Tardà què en diu, de tot això? Res de res.
Però Rufián té dos competidors que també opten i volen encapçalar la llista d'ERC. Es tracta de Roger Torrent, que fins que no és investit president del Parlament de Catalunya és força desconegut per a la majoria dels ciutadans d'aquest país, i Pere Aragonès, que prové de les joventuts per, posteriorment, vincular-se a la conselleria d'Economia i ser vicepresident del govern de Quim Torra. Torrent és conegut sobretot en el món municipalista republicà (alcalde de Sarrià de Ter en tres legislatures consecutives, dues de les quals amb majoria absoluta) i Aragonès que des de jove controla part -no tot, però sí parts- de l'aparell del partit. I enmig d'Aragonès i Torrent, en Tardà, que no es manifesta públicament sobre la qüestió. L'home que el vuit de desembre de 2008 -dia de la Constitució- crida "el Tribunal Constitucional és un òrgan corrupte. Visqui la República i mori el Borbó!" en un acte de les joventuts del partit, ara manté un silenci sepulcral davant les floretes de Rufián.
Amb tot, Pere Aragonès s'acabarà imposant. Al seu favor, el coneixement de la institució i de la gestió del dia a dia. Oriol Junqueras beneeix el candidat Aragonès i a partir d'aquí Torrent es retira, i Tardà continua mut.
Un cop escollit el candidat, s'inicia una llarga precampanya electoral amb pandèmia pel mig inclosa i constants inhabilitacions i repressió judicial i policial. Les enquestes, l'estiu de 2020, són favorables a ERC, però de mica en mica el marge es va estrenyent i JxCAT inicia la seva habitual remuntada. Dins les files republicanes hi ha por que es repeteixi el que ja va passar a les eleccions del 21 de desembre de 2017, quan el partit de Carles Puigdemont va atrapar i guanyar per la mínima al partit d'Oriol Junqueras. Finalment, el 14 de febrer de 2021, les catalanes (i els catalans) voten, i els resultats dins del bloc independentista no poden ser més ajustats: ERC 33 diputats i 603.607 vots i JxCAT 32 diputats i 568.002 vots (i el PdeCAT 77.059 vots). Pere Aragonès guanya pels pèls. Ai, si Aragonès hagués quedat per darrera de Junts... Però, guanya, encara que sigui pels pèls, Aragonès guanya. I a partir d'aquest moment, Rufián i Tardà inicien una ofensiva en favor d'un pacte d'esquerres (ERC + Comuns i potser la CUP) amb el suport extern del PSC. Ho diuen a les xarxes, ho demana Joan Tardà a les tertúlies de Catalunya Ràdio i a través dels seus articles d'opinió a El Periódico. I mentre uns demanen pacte d'esquerres, la portaveu d'ERC Marta Vilalta assegura al programa Més 3/24 del periodista Xavier Grasset que vol un govern “el més ampli possible” i que això inclou també JxCAT. Dos discursos, dues ànimes i dues estratègies ben diferents.
Finalment, s'imposa el pacte independentista, i clar, això no agrada ni a Rufián, ni a Tardà, ni als del "Fuigdemont", ni a alguns Spin Doctors del partit. A partir d'aquí, Rufián intenta, en base a exabruptes ben amplificats per la premsa unionista, que als de JxCAT els sigui impossible mantenir el pacte de govern amb ERC. Per què ho fa Rufián? Perquè amb un pacte d'esquerres suposadament (repeteixo: suposadament) s'aconseguia un canvi de cromos: blindar govern de Madrid i govern català, i a canvi d'allò que anomenem "peix al cove", ERC s'erigiria en el partit independentista moderat que obté alguns traspassos competencials interessants gràcies als seus acords amb Pedro Sánchez. El que feia Jordi Pujol als anys 90 i Miquel Roca al Congrés de diputats. ERC-Comuns al govern amb suport extern del PSC, i PSOE-Podemos al gobierno amb suport extern d'ERC-Bildu. Traspàs d'algunes competències, taula de diàleg pactada (a canvi d'aquestes competències) i anar-hi anant. ERC erigit en el partit independentista moderat que obté rèdits interessants, i PSOE com el gran partit d'Estat que una vegada més -com ja va fer a Euskadi- és capaç de salvar Espanya. PSOE i ERC marcant la nova centralitat política.
Però la realitat és tossuda, Rufián es desespera, i la cúpula d'ERC li diu que ara toca encapçalar la llista municipal de Santa Coloma de Gramenet. Això vol dir que, si no guanyes, et passes quatre anys fent d'oposició municipal, fora dels focus i els micros de la corte y villa i sense capacitat de decidir res. I clar, a partir d'aquí, Carles Puigdemont és un tarat i Josep Lluís Alay el nou James Bond, a veure si els de JxCAT no aguanten més, trenquen el pacte de govern i s'albira un nou horitzó per als nostàlgics dels tripartits d'esquerres...
Bernat Deltell. Publicat el dijous 9 de juny de 2022